Conten que...
La deessa Concòrdia es meravellà quan li van dedicar el temple més
majestuós que mai s’hagi vist. Era la deessa de l’acord, l’enteniment i
l’harmonia, més propera a la llum del
dia que a la nocturnitat. Tot passejant per l’interior del temple per protegir-se
de la intensa xafogor del migdia, i després d’un abundat àpat confegit per les
delícies de la mar, s’ajagué a l’estora i caigué en un profund son que la portà
fins a les portes de l’Olimp. La nit havia enfosquit el temple que
s’il·luminava amb torxes que projectaven ombres i ombres de déus i deesses que
s’hi passejaven. Desplaçada en el temps es trobà estranya davant la solemnitat
de qui habitava realment aquell temple.
L’autèntica posseïdora de les columnes, els frisos, els vasos negres i vermells
que decoraven el lloc, era Atena, la Verge, omnipresent tant al Partenó d’Atenes
com al temple dòric d’Agrigent. Atena, deessa de la saviesa i la guerra,
lluitava juntament amb Hècate pel domini de les valls fèrtils de l’illa. El vi,
l’oli i cereals alimentaven la població
que després de les guerres confortaven els seus habitants. Calia, doncs, una
aliada per fer-se amb el poder i derrotar els seus contrincants. El trobà en la
deessa Hècate que aliada amb els fetillers encantava els indòmits que volien
conquerir l’illa i les seves riqueses. El comerciant Empèdocles va presenciar
aquestes lluites i va transformar els encanteris: l’aigua, la terra, el foc i
l’aire es van conjugar perquè creixessin les buguenvíl·lies de tots els colors:
fúcsies, roges i blanques, i embellissin els jardins de totes les cases.
L’argelaga i l’estepa blanca competien en floracions constants. Els pètals
porpra de la flor d’espígol competia amb les margarides. La farigola, el romaní
i la sàlvia alimentaven les abelles i els abellots. L’odi i l’amor entroncaven
els camins de les deesses en els afers diaris. La deessa romana va escriure el seu
nom a la paret del temple per immortalitzar la seva presència, ningú la va
entendre. Segles després, quan jo, endormiscada des del migdia a causa de la
calor, vaig despertar ben entrada la nit, vaig aprehendre que la meva ànima
havia viscut allí des què el primer picapedrer inicià la construcció del temple
amb el seu cisell.
2 comentaris:
És la reencarnació o un sentiment conegut que ens envaeix als viatgers quan visitem els temples, d'eternitat?
A Agrigent hi afegiria el rosa viu de l'arbre de l'amor i el rosat tènue dels ametllers en flor.
bonic passeig per terres desitjades.
Tots dos floreixen a la primavera, a l'estiu aquests arbres poques flors tenen!
No ho sé...però les sensacions són intenses, i els desitjos d'eternitat per als déus i deesses que no suen.
Ara marxo cap al fred!
Ciao!
Publica un comentari a l'entrada