El somier de les Olimpíades

El somier de les Olimpíades

Del dia del per què escrivim? Se m’acut que ho fem perquè hi ha alguna coseta més o menys lleugera per explicar. Jo, avui, us contaré el canvi de somier que vaig patir fa poques setmanes.

El meu germà que és gran i tal·lós i té dues criatures que sempre volen anar a dormir al llit dels pares, s’ha canviat de llit. De l’original que ja feia metre cinquanta, se n’ha comprat un que fa metre noranta, així pares i criatures poden ajeure’s folgadament en el mateix catre.

Jo com que sóc pobra i ho aprofito tot, vaig pensar en reciclar el somier, bonica paraula per un trasto que ens ajuda a somiar més  i millor, o no!

El somier estava enclastat i forjat a unes potes de ferro que s’havien desenganxat. Un bon somier és un bon somier -vaig pensar- veient-lo amb els travessers formats per tres làmines de fusta cadascun encastat en una corona rectangular que desprenia seguretat i resistència.

Havia de trobar unes potes noves prou altes i fermes que s’hi adaptessin i fossin de la mida del robust somier.

Va començar la recerca de potes i potes, entrant i sortint de les botigues especialitzades en el tema. Finalment, un noi elàstic, amatent i compromès amb el seu ofici, va trobar-ne unes del tipus de somiers que es feien l’any noranta-dos que, com tothom sap, va ser el de les olimpíades i, suposadament, tot es feia a consciència en el nostre país.

Ja les tinc!... mides i de perfecta adaptació un cop canviat cargols i adaptat a la nova realitat d’un habitació minúscula on, a part, de la llibreria farcida i d’un bagul no hi cap res més.

Un cop muntat llit i potes amb el corresponent matalàs, això sí, també reciclat, vaig caure damunt del llit amb un petit salt. No s’aproximava ni de bon tros al salt atlètic d’aquells que es llencen d’esquena per superar certes alçades. Quan vaig rebotar del petit salt, ja sento el soroll del crac!, dues làmines desenganxades rebotint contra el terra, vaja dues per tres sis trossos de fusta escampats sota el llit.

Aquí no va acabar la comèdia, a les quatre de la matinada la resta de làmines com preses per una solidaritat insospitada es van desmuntar pràcticament totes de sobte, quedant el llit semi penjat i inclinat que feia impossible l'horitzontalitat.

Serenor

Diu Mª Mercè Cuartiella que "Les coses que ens passen, passen dins les nostres ments", i té raó. La subjectivitat ha guanyat la batalla. Oi, Helena?

Encara sóc a Oxford i recorro amb la mirada les agulles que apunten al cel. Avui, aquest cel tan lluent que enlluerna les entranyes de les nostres ments. No era difícil argumentar a favor de l’afirmació. Només calia esperar que els esdeveniments parlessin per ells mateixos. Tots els alumnes de l’Stuard estaven contents amb les classes de psicologia que impartia cada setmana, però encara estaven més cofois de mi. Tots dos ho sabíem, mentre s’acceleraven els progressos. En Vikram i en Juan caminaven i parlaven durant les pauses, se’ls veia feliços. L’Stuard em mirava de reüll, amb una certa incredulitat. L’Stuard era un home de poques paraules fora de les classes, i el seu cap no parava d’imaginar-se com seria la realitat si hagués rebut una educació diferent. El seu pare havia estat un home violent, poc sensible, que havia viscut la gran guerra i que no s’ocupava de la vida emocional dels seus fills, només pensava en els seus estudis i en l’èxit social que obtindrien si s’aplicaven diàriament a rendibilitzar els diners i les hores invertides en el seu ensenyament.

L’Stuard havia estat un noi rebel, a la seva manera, l’única que va autoaprendre i en la qual s’emmirallava constantment. De tant observar-se, només es veia a si mateix, i per aquest motiu arribà a la conclusió que necessitava un ajudant en els seus estudis sobre la telepatia. Que havia de contrastar el que ell llegia mentalment amb el que una altra persona en llegia en la ment dels seus alumnes. Que la telepatia no podia ser unidireccional o bidireccional, sinó tridireccional. Si no, no podia avançar en les recerques, necessitava de la dialèctica que li proporcionés algú que es col·loqués en el seu nivell de pensament per a poder-la fer avançar, i no només llegir el pensament dels altres. Sovint es preguntava de què servia llegir en la ment d’un altre si no hi havia un pas endavant. Si no era possible corregir una situació, i si no era possible canviar la realitat externa i interna dels individus. 

De vegades me’l mirava, i en llegir el seus pensament el veia patir. Veia com reproduïa sense voler aquella violència que havia heretat del seu pare, i de la qual no se’n sentia orgullós. Era més fàcil fer canviar als altres, que canviar-se a si mateix. 

Informalitats

Un desig de tristesa se n’apoderà. Allunyada i arrecerada del plugim que reverdeix el camp, l’Helena es protegí de la humitat. Gotims disharmònics omplien l’espai que, mirats de biaix, formaven remolins delerosos d’obsequiar amb un bon gruix de molsa el sotabosc. Aquí i allà, els bolets de finals d’estiu apuntaven i amenaçaven de trencar la linealitat.

Anys i anys d’estudi l’havien allunyat de entorns socials engrescadors. Quan decidí anar a treballar a l’escola rural, a consciència, fugia de reunions i destorbs que entorpissin estudis i lectures.

S’encarnava amb l’hivern tal com un ós s’amaga al cau per recuperar forces.

La taula del despatx, a part dels treballs dels seus petits alumnes, contenia tot el material del seu estudi. Les muntanyes altes,  d’un verd intens al caure la tarda, la protegien de l’exterior, de les poques cases on l’olor de llenya cremada s’enlairava per les xemeneies i inundava tot el poble.

Era un poble molt petit. Tan sols hi havia un bar, una fonda amb restaurant, i cap botiga. Per avituallar-se havia de fer uns quants quilòmetres fins el poble gran capital de comarca. La carretera serpentejava collada amunt, el desnivell pronunciat marcava l’impàs entre una vida en solitari i una vida acompanyada. Quan deixà l’Ernest, i sense que ell ho sabés, s’instal·là durant un any en aquell remot poblet preparant el salt final cap a Londres. S’havia de recloure i preparar-se. No va ser tanta la casualitat la trobavada amb l’Stuard en aquell restaurant. Ella havia llegit i estudiat a fons tota la seva obra, i en coneixia pèls i senyals. Sabia què li mancava i entenia cap a on volia encarar la seva recerca.

També es preparava per a la solitud, la gran enemiga, a la que sotjava per sotmetre-la al seu antull.

Quan l’Stuard la convidà a Oxford, ja havia llegit el seu assaig sobre com incrementar el rendiment dels alumnes que havia practicat i ressenyat durant tots els anys de treballar a l’escola rural. El darrer any, el dedicà a aprofundir l’assaig i quan l’acabà, l’hi envià sense remitent al seu apartat de correus. Al quart dia de servir-li el bistec, el tornà a dipositar damunt la taula de l’Stuard, i al cinquè, la convidava a acompanyar-la.

La informalitat de l’Helena fou una sorpresa per a l’informal.

 Jo, Helena

L’Stuard era lector de psicologia mental i creia en la telepatia, és a dir, en la transferència de sentiments i pensaments a través de la ment. Molts dels seus companys de departament, no és que reneguessin d’ella, sinó que pensaven que era només una creença i que no conduïa a res. De fet, era un professor atípic, per això, fins i tot, els seus companys l’anomenaven l’informal, mai davant d’ell, encara que tampoc se n’amagaven. Ell ho sabia, tanmateix, la indiferència, encara que en petit grau, formava part del seu caràcter.

En cap dels meus estudis anomeno la paraula telepatia. Conec l’existència de les neurones mirall que en deuen ser a la base del que ell anomena telepatia activa. L’Stuard vol anar un pas més enllà dels estudis neurològics en el camp de la psicologia experimental. Vol demostrar com a través de la telepatia es pot predir i fins i tot modificar la conducta dels altres per a millorar el rendiment i la conducta en tots els camps de les accions humanes. Ell diu que, quan em va veure al restaurant per primera vegada, ja sabia que jo podia ser l’autora d’aquell assaig que havia rebut temps enrere, però per respecte i precaució no me n’havia dit res. Només quan vaig col·locar el document sobre la taula, es decidí a continuar endavant en els nostres estudis conjunts. Em va facilitar l’accés a una beca per al curs següent, no eren gaires diners, però suficients per a viure.

Un bon partit

Asseguts en una petita cambra, on les ombres projectades per les flamarades de la llar de foc movien penombres d’una tarda d’hivern oxfordià, l’Stuard repassava les notes que havia pres tot just feia una hora en la sessió anterior amb els seus estudiants. En Vikram s’havia sentit lleugerament alterat quan es parlava de la novel·la Un bon partit. Curiosament, autor i estudiant portaven el mateix nom, tot i que havien nascut en llocs ben allunyats. En Vikram, l’estudiant, formava part de la segona generació d’indis nascuts a la Gran Bretanya, mentre que en Vikram, l’escriptor, havia nascut a Calcuta i també engruixia la llista d’escriptors formats a la universitat. L’Stuard no el va conèixer directament, però sí que n’havia sentit a parlar entre els seus companys. En Vikram tot just havia complert dinou anys i ja era un home casat. Era alt i fort, robust. Una dolçor de faccions que embellien encara més el seu posat reposat. Es movia harmoniosament i el seu cos ballava al ritme dels moviments de les extremitats. Els ulls transmetien serenitat, la serenor d’una cultura mil·lenària que se li havia acumulat en el quefer diari. Darrerament, l’Stuard havia notat un canvi sobtat en l’actitud del seu alumne. De ser un xicot atent, alegre i despert, passà a no somriure mai, estar absent i despistat. No es concentrava i descuidava el seu aspecte. L’Stuard intuïa la raó del decaïment, però se li feia molt difícil explicitar al seu alumne la raó per la qual entenia la seva tristor.

En Vikram era un noi sensible, ja feia més d’un any que es coneixien perquè començà la universitat amb divuit anys. L’any anterior havia ingressat amb unes notes excel·lents. Els seus redactats denotaven enginy i maduresa psicològica a l’hora de descriure els seus congèneres, i es notava que coneixia a fons la seva cultura i la manera d’entendre els esdeveniments històrics que, després de dues generacions vivint al Regne Unit, el feien proper al país dels seus avantpassats.

Alguns alumnes s’havien queixat perquè a les hores de tutoria hi havia, a més del tutor, una altra persona que observava i prenia notes. L’Stuard els explicà que formava part dels seus propis estudis i dels de la noia que l’acompanyava. L’Helena seia discretament en un racó sense parlar i anava anotant tot allò que podia interpretar-se des d’una perspectiva diferent a la que ho podien fer el propi professor o els nois que eren dirigits en les seves tasques.

Després de gairebé dos mesos, els nois s’havien habituat a la presència silenciosa de l’Helena i,  fins i tot, s’havia establert una relació imperceptible entre ells i ella, al marge de l’Stuard.

L’Helena passejava pels parcs d’Oxford rellegint, repassant i modificant les seves anotacions. Quan la pluja ho permetia, s’asseia a llegir les seves novel·les o es recreava amb el so de l’aigua que remorejava al seu pas.

En Vikram era un bon partit, era un brahman, encara que el color de la seva pell era ben colrat, a diferència de la major part dels de la seva casta. Ningú a la família en parlava, però tothom sabia que el seu pare tenia moltes amants. La seva mare havia mort en el moment del part, i la dona del seu pare l’havia criat com un més dels seus fills. Era el més sensible i llest dels germans i germanes que formaven la nombrosa família. L’alumne més brillant de l’escola i el que primer ingressà a la universitat. 

Sempre havia estat un noi reservat, però amable, content i animat en els seus estudis. La complicitat amb en Juan, un noi costaricenc, va ser evident des del primer dia, així m’ho explicà l’Stuard. Des què tornà de les vacances d’estiu, se’l veia apàtic i allunyat de la realitat. Durant l’estiu la família havia decidit casar-lo amb una noia d’una família prospera de la ciutat. Sempre havia estat un noi que no havia contradit els seus pares. I en aquella decisió no havia estat diferent. Va seguir ,sense pensar-s’ho massa, els consells de la seva mare que, en el fons, l’estimava sense que es notés que no era un fill legítim.

En Vikram passejava a prop del jardí botànic, un dels espais preferits de l’Helena. S’embadalia amb els nenúfars gegants del seu estany, amb les tiges que sobresortien de l’aigua mostrant aquelles flors enigmàtiques i tan allunyades del seu món. Sentia debilitat per aquelles flors que lluïen una bellesa tan passatgera, però que, tanmateix, en l’esclat mostraven tot el seu esplendor. S’adeien amb la joventut dels estudiants, en el florir dels pocs anys que passaven entre els murs dels vells edificis gastats i les agulles que apuntaven al cel.

Fou allí on coincidiren en múltiples ocasions, i on la conversa els dugué a intimidar en els revolts dels seus espais vitals.

De vegades, els silencis d’en Vikram eren com els glops d’aigua que s’empassaven les pedres de l’estany. Aquelles pedres ennegrides pel pas del temps es conjugaven amb el to de la seva pell. Les flors passatgeres es pansien com la seva vitalitat perduda. –Què ocultes, Vikram? Ni ell mateix ho sabia, no sabia què era, no sabia qui era. Entenia que no se sentia com l’any anterior, però el seu decaïment era tan evident als ulls dels altres que, de sobte,  mirant els ulls d’Helena ho va entendre.

- M’havia d’haver oposat al casament. No podia dir que no, per als meus pares era una oportunitat i per a la noia també, en canvi, jo ho he esgarrat tot. L’Helena li prengué la mà, i digué: -ets molt jove, encara pots decidir moltes coses, tens infinitat d’oportunitats que t’esperen, tingues paciència i acaba els teus estudis.