Capvespre i tardor

                                   

     La llum al capvespre: fugaç.

Perturbadors són els dies que transcorren cap a l'objectiu final.

Traspassar al més enllà, quan aquí tot continua igual.

Boirina i fums.

Capvespre i tardor.

penya-segat

A la Costa Brava ens trobem amb racons

on la vista descansa sobre els espadats rocosos.

Els ulls assedegats de bellesa

hi reposen fins que cau la llum de la tarda.

Retornem als paisatges de la infantesa

quan la innocència era allò oposat a un penya-segat.

sentiments de flor

Demano ajuda, no sabria dir quin és el nom d’aquesta flor, la primera que floreix abans de l’inici oficial de la primavera, però que la inaugura abans de temps.

Quan la miro amb els meus ulls hi veig el color violeta, però quan l’observo a través de l’ull fotogràfic m’apareix de color blavós. Què ho deu fer?

Els sentiments en el reflex de les flors hauria de formar part d’un tractat, talment com ho són els colors; tot i que d’entre els tractat de Goethe i el d’altres autors hi hagi discrepàncies. Ben bé d’això es tracta, que els estudis previs entrin en un conflicte dialèctic entre les diferents interpretacions, sigui de colors, o dels sentiments d’una flor. I és que les flors també tenen sentiments. Aquesta d’avui és liliàcia-blavosa amorosida per una pluja profitosa preprimaveral. De tacte vellutat, que s’expandeix generosament ocupant tot l’espai que li és ofert pel receptacle.

Un dia de fa molt temps la vaig incloure no sé si en un poema o en un pensament poètic que no es ben el mateix, però que no difereix en gaire. Ja que la poesia lliure no és poesia, perquè no es compten les síl·labes, cosa que ja fa que deixi de ser un poema tal i com ho entén la definició tradicional. Però què és la poesia sinó pensar poèticament, com algú deia després dels esdeveniments més catastròfics del passat segle. Sort que encara ens queda la poesia. Ara tampoc sé, si es tracta de poesia visual o de prosa poètica, quina vanaglòria per a tots aquells que intenten transmetre en paraules o imatges el per què dels sentiments de flors.

Esperant el no moment

(Per cortesia de la Pilar d'A Encesa de Llum rebo aquest pom de flors amb la proposta de reenviar-lo a noséquantes persones. Ella comenta que no sol fer reenviaments, i jo no n'he fet mai. I em sap greu no dur-ho a terme, només perquè ella m'ho demana, però tampoc volia trencar la meva tradició, ni la seva, així que he pensat col·locar el ram aquí per a què qui vulgui se l'emporti a casa seva com he fet jo. Ara mateix hi tinc un ram molt similar a aquest en un gerro a l'entrada de casa. Només dir que el meu gerro és molt més bonic, en aquest hi trobo una flagrant desproporció entre les tiges i l'alçada del vidre.)

Esperant el no moment

de l'ahir.

Quiet, immòbil i trasbalsat.

El riu al capdavall

segueix fluint.

Mentre nosaltres aturem,

un moment, la vida.

Assedegat de paraules teves,

espero el retorn.

El capvespre se'n va,

El pit-roig saltironeja

la branca,

la cuereta blanca no hi és,

jo sí.

Llenço enlaire tres pedres,

arran de terra s'ofeguen

els crits.

La criatura plora i plora

la ràbia de l'oblit del temps.

A fora és fosc,

se senten veus llunyanes,

se'n van.

No arribarà el temps del retorn

perquè el temps no va existir mai.

Seguiré escrivint a l'ombra

dels teus ulls,

a recer dels sons,

a l'aguait de la veu.

Quan torni de l'ahir,

ja no hi seràs.

Quan sigui avui, 

m'atendràs.

Quan arribi el demà

m'enyoraràs.

Excentricitats d'Osona

Excentricitats d’Osona

Excentricitats casolanes

vora el riu, i a la riba del mar.

Cavalquen onades amunt i avall,

Endins i a dins, també a fora,

quina rèmora, senyora...

M’enamora la penyora,

la faldilla i la camisa,

també l’enyora.

Ai! Si sabés com m’enamora,

aquesta dona.

Fondalades i boscos d’alzines

a Osona.

Orient

La poesia es disfressa amb noms de roses.
Roses blanques, roses roges.
Roges dessagnades a cops de vent.
Ventades i morts.
Morts a Orient.

ATZAVARA

Torno amb la vista amarada de lluna,
de camí a l'infinit de la teva ombra.
D'atzavares retallant el cel, blau i rosat.
Solco cançons arran de mar,
basteixo esculleres per protegir corrents i onades.
M'embolcallo de silenci,
fins la tornada.

El cel a l'estiu

Aquest estiu el cel és benigne

amb els cossos que bateguen

colors d’entretemps,

suaus i frondosos

en la planúria del temps.

Acàcia que penges raïms

ben amunt  raspant el cel .

T’entrebanques  amb els ulls

que reposen en el tel.

El tel dels meus ulls

s’aixequen i abaixen

movent el vent

que empeny núvols a contracorrent.

Lluu la mar

Lluu la mar d'argent bronzejat mentre el sol s'hi reflecteix amb un adéu modelat d'enyors del passat.
M'endinso en les essències del temps anhelat i del bes copsat en els amants del vaixell. 
Torno de mar endins, al capvespre. Sonen les sirenes d'altres bots en la llunyania.
Es capbussen els peixos fen riota als que no els han pescat. Demà vindran de nou amb l'enrenou dels seus vestits que no són de corall. Tornarem a jugar a no adonar-nos-en, pensant en l'hivern i els temporals que ens duen a d'altres costes més tranquil.les on l'esplendor del coralls té colors d'estiu: vermells, maragdes, malves i blaus. 
Adéu gent, adéu turistes, adéu passatgers.

Minimalista

Ara aquí, ara allí,

ara un colibrí.

Canvio el color,

ha arribat la tardor.

Blau, sí, o potser no,

quin color?

Gris, groc, grèvol, no,

no és Nadal.

Trons, llamps, diluvi,

però no l’universal.

Gat, gos, no ara no.

De dos en dos, no.

A la fi la tardor.

Odette

De la diàfana fredor del llac

emergeix d’aigües mal·leables

el cigne en el seu plor.

Bat, mou i remou l’aire dolç.

En l’esllanguiment,

s’agita i decau.

Panteixa la remor,

aleteja ferida de sageta d’amor.

S’esvaeix en l’alè el dolor,

s’abat en la mort.

(Tot passat és una relectura des del present)