Serenade

Benvinguda i comiat



He sortit i he ensumat

la foscor de la nit:

l’olor d’un pom de roses

m’embriagà els narius.

Em transportà a passats remots

de temps perduts i oblidats.

De quan ens estiràvem

en el nostre cau d’amor

enmig de la boscúria i el fred.

Els llençols fulls de diari

ens embolcallaven, i

tant xops quedaven de la humitat

com de la suor fruit de

la calor dels cossos .

Ara, què em vols amor?

Ja no queden boscos,

ni cireres d’arboç

només hi ha argelagues

i ponsèties d’hivernacle

per Nadal.

SOTA UNA PETITA ESTRELLA

Demano perdó a l’atzar per anomenar-lo necessitat.
Demano perdó a la necessitat, si, tanmateix, m’equivoco.
Que no s’enrabiï la felicitat perquè la prengui per meva.
Que els morts no em tinguin a mal que en perdi el record.
Demano perdó al temps per tot el món que no copso en un instant.
Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer.
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit.
Demano perdó als que clamen des d’un abisme pel minuet d’aquest disc.
Demano perdó a la gent de les estacions per dormir a les cinc del matí.
Dispensa’m, esperança abandonada, per riure de tant en tant.
Dispenseu-me, deserts, per no córrer a trobar-vos amb un got d’aigua.
I tu, esparver, el mateix de tants anys, en la mateixa gàbia,
contemplant, immòbil, sempre el mateix punt,
perdona’m, encara que només siguis un ocell dissecat.
[...]
No em retreguis, llenguatge, que et demani prestades paraules patètiques,
i que després esmerci penes i treballs per fer que pareguin lleugeres.

Wislawa Szymborska, Vista amb un gra de sorra.

BES NAGANA (Sense pistola)

Pagèsiques

Perquè el text ens posa sota l'amenaça

d'un cant salvatge,

de vegades fa feresa el propi text

i esborro la paraula escriure

amb la paraula escriure,

com una oració

per si espantava el cant,

ben bé com el tret de repetició

que instal·len els pagesos a les vinyes.

Perejaume. Pagèsiques

L'ENFILALL

Quina paraula,

que no la sé?

Cavil·la,

penetra-hi: un bosc espès

que no deixa filtrar la llum,

ple de silenci de falgueres,

enteixinat de teranyines,

encatifat de molsa.

Gotes, encara, de rosada

que feliçment no se'm tornen perles,

que és el que vull, que siguin

gotes només evaporant-se.

És ara que ja n'he fet

perles aquí.

Fes-ne si vols un enfilall.

Joan Vinyoli

Hiperió

Per què he actuat?

Ara, seria més ric en esperances!...

Sí, oblida’t que hi ha homes,

Míser cor turmentat i mil cops assetjat,

i torna una altra vegada

al lloc d’on véns,

als braços de la immutable, serena i formosa naturalesa.

Hiperió 


Hölderlin




 

Divisa

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol

Keats

56. The Human Seasons

FOUR Seasons fill the measure of the year;

  There are four seasons in the mind of man:

He has his lusty Spring, when fancy clear

  Takes in all beauty with an easy span:

He has his Summer, when luxuriously

  Spring’s honey’d cud of youthful thought he loves

To ruminate, and by such dreaming high

  Is nearest unto heaven: quiet coves

His soul has in its Autumn, when his wings

  He furleth close; contented so to look

On mists in idleness—to let fair things

  Pass by unheeded as a threshold brook.

He has his Winter too of pale misfeature,

Or else he would forego his mortal nature.

Quatre estacions omplen la mesura de l’any; 

hi ha quatre estacions a la ment humana: 

Té una primavera luxuriosa, quimera transparent, 

pren tota la bellesa en la lleugeresa del moment. 

Té un estiu, quan rumia luxuriosament 

la mel de la primavera del pensament amorós de joventut, 

per meditar, i per somiar tan alt 

és prop del cel: tranquils racons. 

L’ànima és a la tardor, quan les ales 

sense pell i content de l’aparença 

en les boires de la ociositat, deixa que les coses justes

passin per la lletra morta com un llindar del rierol. 

Té un hivern d’existència pàl·lida 

quan ha de renunciar a la seva naturalesa mortal.

(traducció lliure)

Maduixetes

  http://geodsoler.blogspot.com

I després de la tempesta

qui recull la pinassa?

i les fulles mortes?

Sota el mantell d'escorça i pinyes

que alimenta les maduixes,

es recullen una a una

als cims d'alta muntanya.

Amorosides per la pluja 

i la remor de les paraules,

confitades amb el sucre,

i assaborides a taula.

Entre paraula i paràbola,

ironia i rialla,

s'acomiada la metàfora

al bell mig de la muntanya.

(Ostres, m'ha sortit una cursileria de poema.)

Rashomon

La pluja negra

cau sobre la veritat

que s'esmicola.

Efecte Rashomon

Ravel, Bolero 

Ars amandi

Le sexe

Pour Herman de Coninck

Dans les hommes il fait froid, c'est souvent décembre.
Dans les femmes, c'est presque toujours mai.
Elles veulent étinceler, à vie,
se déguisent de la tête aux pieds
pour ne pas se ratatiner prématurément.
Occupées à demeure à demeurer.

Dans les hommes il fait froid et les choses prennent fin.
Mon Dieu, comme, ils raffolent de la fin.
Car les hommes se projettent au bout de leur rut
et armés d'eux-mêmes jusqu'aux dents
consacrent leurs journées à rebander.

Dans les femmes règne un sex plus souple,
où s'ouvre une floraison, une effusion ;
elles y gardent de la tendresse
ou la nostalgie d'un lac en Suisse.
Elles aiment commencer et sauvegarder.

Dans les hommes c'est la guerre, rien que la guerre.
Dans les femmes on naît, dans une lutte à mort.
ells clignotent un peu des yeux,
ells scintillent, se débatten un instant
et voici que surgit une vaillante postérité.
Un homme suffit, et la voilà massacrée.

Dans les hommes il fait froid, c'est souvent décembre.
Dans les femmes, c'est toujours mai.

Herman de Coninck

Luuk Gruwez

Carl Orff

Dame la maga fiesta

Dios -de dónde sacaste para encender el cielo
este maravilloso crepúsculo de cobre?
Por él supe llenarme de alegría de nuevo,
y la mala mirada supe tornarla noble.

Entre las llamaradas amarillas y verdes
se alumbró el lampadario de un sol desconocido
que rajó las azules llanuras del oeste
y volcó en las montañas sus fuentes y sus ríos.

Dame la maga fiesta, Dios, déjala en mi vida,
dame los fuegos tuyos para alumbrar la tierra,
deja en mi corazón tu lámpara encendida
y yo seré el aceite de su lumbre suprema.

Y me iré por los campos en la noche estrellada
con los brazos abiertos y la frente desnuda,
cantando aires ingenuos con las mismas palabras
que en la noche se dicen los campos y la luna.

Pablo Neruda

Liebes Lied

Wie soll ich meine Seele halten, dass

sie nicht an deine rührt? Wie soll ich sie

hinheben über dich zu andern Dingen?

Ach gerne möcht ich sie bei irgendwas

Verloren im Dunkel unterbringen

an einer fremden stillen Stelle, die

nicht weiterschwingt, wenndeine Tiefen schwingen.

Doch alles, was uns anrührt, dich und mich,

Nimmt uns zusammen wie ein Bogenstrich,

Der aus zwei Saiten seine Stimme zieht.

Auf welches instrument sind wir gespannt?

Und welcher Geiger hat uns in der Hand?

O susses Lied.

Heu mirat l’eclipsi de lluna

fins que tota ombra desaparegués,

aromatitzat els vostres sentits

amb l’olor més embruixant de la nostra terra,

fugit del dolor de la distància,

capgirat les paraules

per pronunciar el nom desitjat,

doncs, no em parleu d’amors folls.