L'ALGUER:CARES D'AHIR I D'AVUI

Impressió

Trio una imatge significativa de l’estada a Berlín i crec que aquesta és representativa d’emocions i pensaments que em trasbalsaren des de l’inici fins al final del viatge.  Només arribar a l’hotel i a la parada d’autobús que tenia davant mateix, em trobo amb aquesta imatge, i és que hi ha llocs que ens transporten per allò que representen en la nostra història col·lectiva europea.

Quina sort poder passejar-se amb tota llibertat per una ciutat que ha estat seu de tantes desgràcies durant el segle XX i que, ara, molt més refeta dels mals, la veig convertida en una riuada de turistes forans i propis que la rastregen a riuades al llarg de les interminables i grandioses avingudes .

L’hotel  on m’allotjava havia estat la seu de les oficines d’Adolf Eichmann, ho recordaven uns grans panells a la parada de l’autobús.  Tota la ciutat és plena de llocs que recorden tant els fets esdevinguts durant la Segona Guerra Mundial com els successos durant la Guerra Freda, és impossible marxar de la ciutat sense haver-hi reflexionat mínimament.

Torno a fullejar el llibre d’Hannah  Arendt  Eichmann en Jerusalén (1963), buscant la tesi tan controvertida que  va crear molta polèmica en el seu moment i que avui en dia, sembla, molt més acceptada i coneguda, la famosa frase subtítol de l’obra Un informe sobre la banalitat del mal.

De l’epíleg destaco:

...Lo más grave, en el caso de Eichmann, era precisamente que hubo muchos hombres como él, y que estos hombres no fueron pervertidos ni sádicos, sino que fueron, y siguen siendo, terrible i terroríficamente normales. Desde el punto de vista de nuestras instituciones jurídicas y de nuestros críterios morales, esta normalidad resultaba mucho más terrorífica que todas las atrocidades juntas, por cuanto implicaba que este nuevo tipo de delincuente–tal como los acusados y sus defensores dijeron hasta la saciedad en Nuremberg-,que en realidad merece la calificación de hostis humani generis, comete sus delitos en circunstancias que casi le impiden saber o intuir que realiza actos de maldad...

El cor del còndor

El Sonido de la Flauta de Pan - El Condor Pasa - El Sonido de la Flauta de Pan - El Condor Pasa

Powered by mp3skull.com

Vola alt i lleuger. Al cor del Canó del Colca estén les ales amb suavitat majestuosa. S’entreté planejant, no detura el vol. No observa a qui l’observa, tan sols llisca amb el corrent sobrevolant els somnis de la seva gent.

A mig camí, al vessant dels tallants de les muntanyes, una casa recolzada en elles i sostinguda totxana a totxana amb unes miques de ciment que regalimen entre les fissures, un nen d’uns set anys reposa mentre juga amb el seu osset. Un osset petit, un peluix esborronat, és la joguina més preuada. La que fa companyia al mig del silenci trencat pel xiulet de l’aire punyent que baixa dels cims.

 Arriben els turistes i una d’ells que se sent commoguda per la imatge infantil li pregunta:

-        Qué te dice el osito? 

        El nen contesta:

-        Acaso habla!

Com a casa, enlloc!

 

Vidre irisat

                                                    Plovdiv

 Passejo pels carrers de Plovdiv amb la meva amiga Carmen, fem cua, com sempre, ben d'hora al matí per poder comprar un panet i un cafè, abans de dirigir-nos a les restes arqueològiques situades a prop del teatre romà. Ens disposem a començar a cavar, a remoure la terra seguint les instruccions de l'arqueòloga, vigilant de no picar gaire fort en determinades capes del terreny, ja que podríem trencar les diminutes ampolletes de vidre de l'època grega, situada per sota de les capes de fang acumulades posteriorment, i que gràcies als distints colors i composició del terreny serveixen per distingir l'antiguitat de la troballa. De tant en tant una moneda i peces de fang cuites que seran classificades i recompostes posteriorment.

La feina dels ajudants de camp, sol limitar-se a carretejar literalment carretons i carretons de terra sobrera d'un lloc a un altre per primer, ser garbellada i, un cop triats els terrossos que poden contenir alguna resta arqueològica interessant,  cal passar-los per aigua per desfer el fang incrustat.

I...escridassada general...d'un cop involuntari es trenca una meravellosa ampolleta de vidre irisat que ja no tornarà mai a estar d'una peça, ni serà de la utilitat que tenia originàriament per aquells que en feien ús. Era preciosa, encara en tinc la imatge gravada.

Venècia

Venècia, la Gran Claveguera que s'enfonsa en el llim.
Pudenta, bruta i fastigosa,
però, quanta bellesa!

Avui bufen vents africans.

Dos sentits divorciats: el gust i l’olfacte.

Tinc una relació ambivalent amb el menjar, per una banda, m’encanta menjar bé, i puc menjar qualsevol tipus d’aliment sense fer gaires escarafalls. Avui, per exemple, he menjat gambes de la costa a la planxa, arròs basmati, que m’encanta, bou de mar i tot regat amb un vi blanc de maragda, i de postres un préssec de vinya amb gust de vinya, sempre pelat. Altrament, puc mig menjar un arròs africà camerunès, salat amb la sal extreta dels pixums humans, fet extraordinàriament real. He menjat carn de mico, no sabria dir de quin exactament, segurament goril·la o potser de qualsevol altre parent nostre. Carn de cocodril, de senglar, de porc espí, de garota, d’ostres, de gambes-cranc de la desembocadura del riu Kribi, d’angules-serp del riu Ebre, cargols de tota mena, no m’he atrevit amb els cucs, insectes i demés bèsties petites, però segur que ho aconseguiria. Un xai rostit al qual pràcticament només li quedava la pell, després d’haver estat comprat en un mercat, lligat al sostre d’una camioneta i passejat per molts kilòmetres sota la pluja torrencial d’un aiguat, després a pasturar i refet durant una tarda i cuit de nit; compartit amb l’únic marxista-anarquista d’un poble perdut a les muntanyes de Rumsiki.

D’altra banda, no suporto l’olor de menjar que queda al lloc de cuinar, l’olor a allò que ja no té una finalitat, que queda suspès a l’aire, a les micropartícules que suren en l’ambient que servirà per a altres afers, que ja no tenen res a veure amb el fet propi de l’acte d’engolir i degustar els aliments.

Aquesta mania ja sé d’on em ve: de la refinada civilització alemanya, a aquests els agrada, com diuen els francesos “le bon vivant” però no suporten l’olor de les deixalles, d’allò que sobra, que són les restes dels banquets.