I ara que surt el sol ens asseurem tu i jo a xerrar una mica a la terrassa d’aquest bar, ens explicarem això i allò del dia a dia, mentre els pardals eixerits cantaran una cançó que no reconeixem perquè és aliena al nostre anar existint.
-Quant temps fa?
-Segles des de l’última vegada.
La llum matinera i tardoral s’eleva fins el zenit del dia, allà on els ulls no dirigiran mai la mirada per incapacitat humana.
El rastell aplana les pedretes del jardí, i el so monòton del seu xerric m’enfarfega les oïdes. Com un grill feridor ofereix al vent calmat la dissonància del seu cant.
-Ja... vacances?
-Vosaltres sí que viviu bé!
-Me’n vaig a Sicília.
-Quina meravella d’illa, fa dies que m’espera. Tan bon punt el volcà aturi l’erupció hi aniré.
