Rosa del Desert

El fred m'esvera les canonades.
Ai, si visqués arran de mar
la marinada s'ho enduria.
Si a alta muntanya
ja hi seria avesada.
Si visqués al desert,
la selenita esdevindria rosa,
i els cristalls dels flocs de neu
en rosa del desert.

1Q84. Haruki Murakami

Si escolteu les Sinfoniettes de Janacek una mena de rubor us sacsejarà les entranyes. Són els esdeveniments apocalíptics del moment en què es van compondre  abans de la Segona Guerra Mundial, o són els moments intermitents de desordre en el moviment de les aigües que arrosseguen cases, cotxes, vaixells, trens i , sobretot, gent en una marea interminable de destrucció i contaminació.

Escoltant –les  Aomame parla amb el taxista que l'avisa dient-li que les coses no són el que semblen. Ella pregunta què vol dir això? Ell explica que quan es fa quelcom diferent del que se sol fer normalment, podria ser que veiés de forma diferent el seu entorn quotidià; però seria que les aparences l'enganyen, ja que, de realitat, sempre n'hi ha només una. La realitat és sempre, al capdavall, dura i solitària.

Al cel hi havia dues llunes, una de petita i una de grossa. El recorrien una al costat de l’altra...

Amb l’enigma de les dues llunes de fons, i d’una realitat doble, Murakami recorre a través de més de set-centes pàgines la relació entre diversos personatges que s'aniran creuant al llarg de la novel·la  i que es relacionaran en una única trama final.

Estimo, doncs existeixo.

                                                                     Anteros 

Un amic d’un amic em deia un dia quan, tota desolada ,vaig buidar el pap de totes les desgràcies masculines acumulades durant més de vint anys. –Avui en dia, l’amor, ja no és l’amor romàntic. Perplexa em vaig quedar  i pensativa  en sentir com sortia de l’aparell fonedor amb contundència la sentència, sense més ni més, directe de les entranyes a la boca, sense argumentar ni sense reflexió prèvia. Quan hom afirma de forma tan rotunda, però sens donar alternativa a l’afirmació, el primer que em ve al cap és una pregunta: I doncs,  què és l’amor?

En aquell moment sabia a la perfecció què no era i per tant, també,  allò que sí devia ser l’amor.

L’amor no és falta de respecte cap a l’altre, no és rancúnia, no és humiliació, no és desconfiança, no és desinterès, no és utilitzar l’altre amb benefici propi, no és venjança, ni animadversió, ni ressentiment, ni violència psíquica ni física, ni ignomínia, ni escarni, ni avergonyir o doblegar l’altre, ni conformar-se o rebaixar-se, ni claudicar, ni inflar-se...

De tant en tant em retorna a la ment aquella conversa i segueixo pensant, què és l’amor? I la varietat i diversitat de respostes és gairebé infinita, i me n’alegro que així sigui, ja que si la resposta és infinita també ho hauria ser la capacitat humana d’estimar, com també ho és de tot el contrari. Oh! Llàstima ja que tota energia es contraposa amb una contra energia, i seguim en la recerca teòrica, examinem doncs:

L’amor és segons l’IEC 2.

A l’amor, J. Ferreter Mora dedica sis pàgines al concepte acompanyat d’una extensa bibliografia.

I la Wikipedia un llarg article sobre l’amor.

L’última lectura Amo, luego existo de Manuel Cruz. M’interessa especialment la relació entre Heidegger i H. Arent perquè reflexa, amb intensitat la complexitat inherent al tema tractat, una faceta de l’amor que m’atrau especialment i és la part d’ombres que hi ha en la seva relació amorosa. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Heidegger cau en desgràcia per la seva relació amb el nazisme i, tot i que H. Arent li retreu aquesta participació, si més no teòrica, ella podria haver-lo oblidat i prescindir de tota relació amb ell, cosa que no succeí, sinó que l’ajudà en la publicació de les seves obres, per què? La qüestió és si aquesta sola paraula(amor) és efectivament l’última paraula. És a dir, l’amor perdona moltes coses. No és el final d’una qüestió banal sinó el principi per replantejar-se altres coses. Cal retornar al passat a una carta de l’abril de 1928, Ombres on literalment diu: “El camí que m’ensenyares és més llarg i ardu del que em pensava. Exigeix tota una llarga vida. La soledat d’aquest camí l’escull un mateix i és la possibilitat de vida que em correspon.” Arendt sembla haver descobert, a través de l’amor,al mateix temps la llibertat i el seu propi destí: “Perdria el meu dret a la vida si perdés el meu amor per tu, però perdria aquest amor i la seva realitat si em sostragués a la tasca a la que m’obliga”, en una torturada articulació  a la que no sabrà donar solució fins molts anys després.

Abans de trobar la solució o el que és el mateix com decidir l’equilibri personal, en una biografia que estava escrivint sembla que es troba en forma de narració desplaçada el que li succeí amb el seu primer marit: “No és que li ocultés res definitiu al seu marit, però tampoc li parlava de l’elusiva dissort de les nits, de la desconcertant mitja llum dels dies i del dolorós esforç que suposava superar la melangia de nou, tots el dies(...). Ella s’aferrava a Varnhagen com s’aferrava al dia, només per recaure una i una altra vegada en els sempre recurrents, insistents i inoportuns somnis de la nit”

El seu primer marit representava allò diürn, Heidegger, allò nocturn – similar a la contraposició nietzscheana d’apol·lini i dionisíac- mentre que ella ocupa el lloc de la melangia aferrada amb desesperació a la llum, tot i sabent que, inexorablement, aquesta perd la partida, dia rere dia, davant la foscor.

En tots dos es troba una resistència a questa passió que amenaçava en arrastrar-los. Hi ha passats que no haurien d’haver existit mai.

Sembla que es doni en tots dos una mena de por al pensament, a la soledat d’aquest i  la duresa del pensar.

El seu amor va ser un amor interior i amagat pertanyent a la vida interior, però segons afirma en una altra carta “els nostres sentiments són tots els mateixos, la diferència és on i en quin context els deixem aparèixer”.

A la Condició humana, afirma que l’amor suporta malament l’exhibició pública o l’ús polític que se’n pot fer.  Així amb les seves paraules “l’amor és sempre un coup de foudre” que com a tal no és quelcom que jo tingui sinó quelcom que em té.

Cada relació amorosa és única i complexa, i acabo com acaba el llibre, dient-li a l’amic del meu amic que no, que l’amor no és només l’amor romàntic, i que quan arribi el dia del meu enterrament no es pugui dir que no vaig estimar molt, que vaig esgotar la meva vida en regalar generosament aquest sentiment, i que a l’hora d’abandonar-la, vaig  deixar un rastre d’amor.

Tot reconstruint la ceba

I després diuen que nosaltres som de la ceba!

(Quan pelem una ceba plorem de forma mecànica, quan plorem pels demés ho fem perquè hi ha un pathos compartit, i quan ho fem per nosaltres mateixos és perquè ens sentim sols.)

La memòria té racons inescrutables, així com s’afirma que els designis del Senyor també ho són. Amb tantes notícies al voltant de la visita del Papa m’ha fet venir a la ment aquell passatge del llibre de Günter Grass Tot pelant la ceba on recorda a un noiet de disset anys amb el que compartien converses i jocs de daus. Finalment he trobat la cita on s’anomena a un tal Joseph que pel que sembla apuntava ja molt amunt .

  

   I el comí aconseguit el vaig compartir amb el meu company, amb qui em jugava potser el futur i tot amb tres daus sota una lona mentre no parava de ploure. Vet-lo aquí, es diu Joseph, em parla insistentment –en veu invariablement baixa, fins i tot suau- i no em vol marxar de la memòria.

 Jo volia ser una cosa, ell en volia ser una altra.

Jo deia que hi ha diverses veritats.

Ell deia que només n’hi ha una de sola.

Jo deia que ja no creia en res.

Ell enfilava un dogma damunt d’un altre.

Jo exclamava: Joseph, tu deus voler arribar a Gran Inquisidor o més amunt encara.

Ell sempre treia uns punts més que jo i tot llançant els daus citava sant Agustí, com si tingués davant els ulls les seves confessions en versió llatina.

   D’aquesta manera vam anar parlant i jugant a daus sense parar, fins que un bon dia, com que era natural de terres de Baviera, el van deixar marxar, mentre que jo, en no posseir una adreça segura a la meva regió natal, i per tant estar mancat d’una ubicació concreta, primer vaig ser enviat a desinfectar i després a un camp de treball.

També està bé llegir aquests dies la polèmica entre Habermas i Ratzinger  sobre les bases morals de l’Estat i l’eterna polèmica entre fe i raó.

I per què cal reconstruir la ceba? Perquè cal estar ben informat, només per això. 

Flor blava

FLORS DE DEBÒ

Flor blava

És blanca i és blava. És a dir, és blanca com la rosa blanca, i, tot d'una es torna blava. La tenyeix un insecte, sembla, però ningú sap com ho fa. Un moment de distracció i ja és blava. Aquest insecte, en un genoll, cosit amb bava filosa, porta un paquet i, a dintre d'aquest paquet, voltat d'ous i de blau -pura indulina-, hi ha el marit. Aquest marit tot el dia dorm i cova els ous que cauen en el paquet per un forat que l'insecte té en el genoll on el porta cosit. Quan arriba l'hora, l'insecte s'entafora en el cor mateix de la flor, deixa el paquet, i la flor, que era blanca, es torna blava de dalt a baix. Diuen: -Oh, és que el marit així que es troba voltat de flor rebenta el paquet i tot s'inunda de suc blau i els ous esclaten i els petits de seguida volen cadascun amb el paquet en el genoll...d'acord. Però són pures suposicions. La veritat és que, en un tancar i obrir d'ulls, la flor blanca es fa blava. De quina manera? No s'acaba de saber i tothom va una mica venut.

Tots els contes. Mercè Rodoreda

Oració al desassossec

Conocerse es errar, y el oráculo que dijo “Conócete” propuso un trabajo mayor que los de Hércules y un enigma más negro que el de la Esfinge. Desconocemos conscientemente, he ahí el camino. El desconocerse concienzudamente es el empleo activo de la ironía. No conozco cosa mayor, ni más propia del hombre que es de verdad grande, que el anàlisis paciente de la inconsciencia de nuestras consciencias, la metafísica de las sombras autónomas, la poesía del crepúsculo de la desilusión.

Pero siempre nos enganya algo, siempre se nos embota algun análisis, siempre la verdad, aunque falsa, está más allá de la otra esquina. Y es esto lo que cansa más que la vida, cuando ésta cansa, y que su conocimiento y meditación, que nunca dejan de cansar.

Ja em perdonareu si me’n vaig d’un extrem a l’altre però estem en plena primavera i els xàfecs i les tempestes se succeeixen entre els rajos de sol que escalfen l’ambient i les ventades que el refresquen. Aquest temps em desassossega i res millor que llegir Pessoa per a contrarestar el post anterior.

Saramago

Fa ben pocs dies que he acabat de llegir l’última novel•la de Saramago, Caín. Avui me n’he assabentat de la seva mort. Set de les seves obres m’han acompanyat durant hores de lectura. De totes elles la que em va impactar més va ser La caverna, deu ser per deformació professional. Quina bona tria la professió de terrissaire, aquell que pot modelar noves formes d’estris que ens acompanyen en el bon viure. Formes de recipients que des de fa milers d’anys ens han acompanyat com a membres d’una mateixa tribu i que cada vegada es desdibuixen, destrueixen, desapareixen del nostre entorn i, poc a poc, nosaltres amb elles. Segurament és una visió romàntica del passat, noves formes van prenent vida en el present en forma d’aparells més sofisticats que ens fan la vida millor? Més humana o més semblant a aquests aparells tan sofísticats com el que ara mateix faig servir per escriure, i per comunicar-me amb vés a saber qui vulgui llegir aquest escrit que serà penjat en un blog. Què en sabien els terrissaires de blogs, d’internet i de relacions amistoses a distància. Què en diria Plató d’aquest món virtual? “Quina escena tan estranya descrius i quins presoners tan estranys, són iguals a nosaltres” Plató, República, Llivre VII.

De Caín en tinc subratllats alguns paràgrafs interessants.

Una conversa entre déu i caín:

És molt senzill, he matat abel perquè no et podia matar a tu, si fos per la intenció estaries mort, ... Direm que és un acord de responsabilitat compartida per la mort d’abel, Així doncs reconeixes la teva part de culpa,Sí, però no ho diguis a ningú, serà un secret entre déu i caín,...

Sobre la universalitat de l’ésser humà:

Que ells no van dir aquestes paraules és més que evident, però els dubtes, les sospites,les perplexitats i el fet d’avançar i recular en les argumentacions i van ser...Si el resultat és ara coherent, també ho devia ser llavors, perquè, al capdavall, tots som traginers i avancem pel mateix camí. Tots, tant els savis com els ignorants.

Sobre el llenguatge:

Com tot, les paraules tenen els seus quès, els seus coms, i els seus perquès. Les unes, solemnes, ens interpel•len amb un aire pompós, donant-se importància, com si estiguessin destinades a grans coses, però després es comprova que no són més que una brisa suau incapaç de moure una vela de molí, mentre que altres, de les comunes, de les habituals, de les de cada dia,resulta que tenen conseqüències que ningú s’hauria atrevit a preveure, no havien nascut per a això i tan mateix han capgirat el món.

Així ha de ser que les paraules capgirin el món.

Les algues roges

Era sola, com abans, com després, com tota la vida.

Ella no tingué mai confidents. Les seves amistats eren totes receptives. Quan ella prenia afecte per algú se n’assimilava el caràcter, inconscientment l’estudiava amb amor fins els replecs més íntims de l’ésser: i el propi ésser, reaccionant davant la possible influència, s’afirmava més i més en la seva púdica solitud. No és que, orgullosament, veiés els defectes d’altri i se n’apartés, ella, la superior. Ella es jutjava sense pietat i es dolia de no saber-se confiar.

I no podia. Era eixutesa de cor? No pas. Déu sabia com sofrí la solitud. Tampoc no es feia, romànticament la incompresa. En tot cas, pensava, la incomprensió és la base eterna de les relacions humanes.

...

-¿Sabeu que us diria, Isabel, si no us haguéssiu d’enutjar? –feu ell, rient també. –Que si fóssiu espiritualment ben sana, us podria ensopir Beethoven, però no el discutiríeu així.

Les algues roges. Maria Teresa Vernet.

Meditacions sobre la fúria

Qui m'ha ferrat

qui m'ha fixat damunt dels ossos

a cops

aquesta pell

aquesta pell de dona

que tot i despullant-me m'ha vestit?

Felícia Fuster

En el meu volcà hi creix l'Herba

racó meditatiu-

recer propi per a l'Ocell

fóra l'opinió General-

Que roges són les roques de lava que hi ha a sota

que insegur el terra

Si ho revelés

poblaria de terror la meva solitud.

 Emily Dickinson

Del capítol 4 Propostes per al mil·lenni, de Sota el signe del drac, de Maria-Mercè Marçal.

Em crida notablement l'atenció aquesta Fúria que endevina l'autora en moltes de les obres de literatura escrita per dones. Especialment remarca l'obra de Jane Rhys L'ample mar dels sargassos on la novel·lista és el mitjà pel qual la Fúria parlarà. També remarca el to dur que detecta Adrienne Richenn en  Una cambra pròpia de Virginia Woolf, on la dona es conté de demostrar tot el seu enuig i s'esforça en mantenir-se calmada.

També es detecta aquesta fúria a La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, em pregunto què faria la Colometa si pogués fer i dir el que realment voldria fer  i si no estigués condicionada per les circumstàncies. Aquelles engrunetes de pà i aquell resseguir el dibuix de la paret cada vegada que puja les escales, no són sinó la contenció de la fúria. Aquests petits fets són com el negatiu d'una altra vida d'unes altres circumstàncies.

D'altres poetesses catalanes com Clementina  Arderiu i Rosa Leveroni analitza en els textos la dialèctica entre el model femení socialment imperant, i l'impuls individual que s'hi oposa. Aquesta fúria que, alhora, és força i feblesa, ja que d'ella en sorgeix la singularitat de les diferents autores, però que per altra banda no deixa de ser una pell de dona que ens despulla i ens vesteix.

El mar, el mar

El tiempo, como el mar, desata todos los nudos. Los juicios sobre las personas no són jamás decisivos; surgen de resúmenes que inmediatamentete hacen pensar en la necesidad de una reconsideración. Los arreglos humanos no son otra cosa que cabos sueltos y cálculos nebulosos, independientemente de cualquier cosa que para consolarnos pueda fingir el arte.

Iris Murdoch

La resistència versus El túnel

S’acaben les vacances, i amb elles algunes lectures més, que no totes ni les últimes. Final d’un període però no de la vida, i com resa el títol d’Ernesto Sábato, poso una etiqueta a aquest petit comentari: La resistència versus El túnel. I com que estic mandrosa per escriure que cadascú els llegeixi i, pensi.

El tema de nuestro tiempo.

José Ortega y Gasset. El tema de nuestro tiempo.

Les diferents maneres de veure, interpretar, captar, sentir… el món són només diferents perspectives de la veritat. Ara bé, la peculiaritat de cada ésser, la seva diferència individual, lluny de ser un entrebanc per a captar la veritat és precisament l’òrgan pel qual pot veure la porció de realitat que li correspon. D’aquesta manera apareix cada individu, cada generació, cada època com un aparell de coneixement insubstituïble. La veritat integral només s’obté articulant el que els altres veuen amb el que jo veig, i així successivament. Cada individu és un punt de vista essencial. Juxtaposant les visions parcials de tots s’aconseguiria teixir la veritat omnímode i absoluta. Ara bé, aquesta suma de perspectives individuals, aquest coneixement d’allò que tots i cada un ha vist i sap, aquesta omnisciència, aquesta vertadera “raó absoluta” és el sublim ofici que atribuïm a Déu.

...

Aquestes són més o menys algunes de les últimes reflexions d’Ortega y Gasset al final d’aquest llibre, i jo em pregunto, qui pot pretendre crear una obra tan gran on se sumin milers de perspectives com aquell que vol fer encaixar mil nines russes dins d’unes altres mil, barrejar-les com si fossin els diferents licors d’una coctelera, i afegint el licor de la pròpia vida?

De vacances

Més lectures d’estiu, aviat tornarà a ser lluna plena, i l’ambient s’ha refrescat una mica. M’aixeco i per la finestra entra un aire massa fresc per al meu gust, espero que durant el dia torni aquella calor que fa que les nits d’estiu ho siguin realment. Malgrat que la calor de nit no et deixa dormir bé, no importa, ja que els mediterranis ho portem a la sang. Ens agrada l’intensa calor a l’estiu i el fred de l’hivern, els contrastos marcats, els cicles del nostre clima. I de cicles hi entén força l’autora Louann Brizendine en el llibre El cerebro femenino on s’analitzen les reaccions de les dones a partir de l’estudi de les reaccions químiques i els canvis que aquests produeixen al llarg dels diferents cicles vitals de les dones. És una lectura interessant que segurament no cal prendre’s al peu de la lletra però sí que ens pot orientar a l’hora de comprendre el per què d’algunes actuacions tant de dones com d’homes. Altres lectures que donen llum al món femení són les novel·les escrites per dones sobre les dones. El melodrama de la història contada per Maria-Antònia Oliver a Joana E. que com afirma l’autora en una nota introductòria rep les influències de Victor Català, Virginia Woolf i Charlotte Brontë. La història de na Joana és molt trista i ens relata com, per una banda, la dependència econòmica de la protagonista, abans, durant i després de la Guerra Civil, i per l’altre els prejudicis del seu entorn familiar sobre els drets de consanguinitat marcaran la seva vida. Per sort, la situació de les dones avui en dia ha canviat tant des del punt de vista legal com del social. Tot i que encara hi ha molta gent que viu ancorada en el passat.

Els homes que no estimaven les dones

L’estiu és una bona època per llegir, sobretot són prou entretingudes les novel·les negres. L’última que he acabat, ja fa uns dies, porta per títol Els homes que no estimaven les dones de Stieg Larsson, autor ja mort que deixa com a llegat altres dues novel·les no publicades. L’avala haver estat redactor en cap d’una revista sueca Expo que es dedicava a la lluita contra els moviments d’extrema dreta tan en voga a Europa, i encara avui en dia, cosa que no és gaire sorprenent tenint en compte el nostre passat històric i la naturalesa humana. Hanna Arendt interpreta que les formes modernes de poder, totalitarismes i feixismes del S.XX són propis d’una manera diferent que té l’ésser humà de situar-se en el món i de relacionar-s’hi. L’home-massa, individualista, troba noves formes de seguretat en l’anonimat que li permeten noves formes d’interrelació que provenen de la concepció del subjecte sorgit de l’edat moderna i que acaben afermant-se en la societat contemporània. L’individualisme genera aspectes positius i negatius en les relacions humanes, per una banda augmenta la llibertat interna i l’externa, però per l’altra ens aboca cap a formes de dominació impensables en altres èpoques i societats anomenades “primitives”. El jo característic de la nostra època viu isolat, angoixat, perdut, allunyat de veritats que ens garanteixen seguretats; en canvi el jo col·lectiu de les societats primitives, tal i com ho anomenarien els evolucionistes, viu de forma compacta i coherent amb la resta de la comunitat, sinó cau en l’ostracisme social que s’identifica amb la mort. Així, la mort tant pot ser física com social, que tant per uns com pels altres ve a ser el mateix.

I de morts i assassinats va la novel·la que per això és novel·la negra –llenguatge racista- com se sol dir. El títol no li escau gaire, es podria subtitular: Posi una hacker a la seva vida i resoldrà tots els seus enigmes. La noia que ajuda en la investigació és molt especial: antisocial, desconfiada, amb memòria fotogràfica, deixada en el seu aspecte físic, emocional, o per les tasques quotidianes de la casa; això sí molt intel·ligent gràcies a la seva memòria que li permet relacionar amb rapidesa diferents fets. No he sabut trobar a la novel·la el per què de la manca d’intel·ligència emocional, és possible que la causa fos l’altre tipus d’intel·ligència que li crea interferències, no ho sé...

En tot cas, és una lectura entretinguda per a qualsevol època de l’any.

Històries del senyor X.

Avui començo una nova lectura que em sembla que promet molt: Històries del senyor X. de Pere Saborit.

L'he començat a fullejar, en el pròleg una frase de Joan Fuster: ¿Fins a quin punt tenen dret, els altres, a la meva sinceritat? Sí que promet sí!
El llibre està dividit en tres grans apartats escrits gairebé en forma d'aforismes i pensaments curts: El plat preferit dels cucs, Introducció al desconcert i Tractat sobre la mecànica de l'enamorament, el dos últims estan subdividits en els dotze mesos de l'any. Copio, pràcticament, a l'atzar un subapartat del mes de juliol: "A partir de certa edat, si fa vergonya no saber alguna cosa no és tant, segons X., per una pura qüestió intel·lectual de reconèixer que s'és ignorant, sinó perquè vol dir que ens ha faltat la companyia d'algú proper que ens ho pogués ensenyar."

Schopenhauer i el pessimisme

Un conte acudit extret de Plató i un ornitorinc entren en un bar...

Tant per Arthur Schopenhauer com per Buda, la vida és un cicle constant de frustració i avorriment. Quan no tenim el que volem, estem frustrats. Quan ho tenim, acabem avorrits. Segons l'Artie i el Gautama, la pitjor frustració es dóna quan sembla que estem a punt d'arribar a la satisfacció del desig.

Aquí va el conte:

Hi havia una vegada un príncep que, sense fer res per mèreixer-ho, va ser víctima de l'encanteri d'una bruixa dolenta. La maledicció consistia en el següent: el príncep només podia dir una paraula a l'any; ara bé, podia acumular crèdits, de manera que si no deia res en un any, l'any següent en podia dir dues.

Un dia va conèixer una princesa molt bonica i se'n va enamorar bojament. Va decidir reprimir-se durant dos anys i no parlar per després poder mirar-la i dir-li: "Amor meu."

Quan es van acabar els dos anys, però, també li volia dir que l'estimava, de manera que va decidir esperar dos anys més, cosa que suma un total de quatre anys de silenci. Ara bé, al final dels quatre anys, va veure que necessitava demanr-li si es volia casar amb ell, de manera que va haver d'esperar cinc anys més.

Finalment, quan es va haver acabat el novè any de silenci, no cabia a la pell d'alegria, com és lògic. Va portar la princesa al racó més romàntic del jardí reial, es va agenollar davant seu i li va dir:

-Amor meu, t'estimo. Et vols casar amb mi?

La princesa va contestar:

-Com dius?

Ian McEwan. Amor perdurable

És la primera novel·la que llegeixo d’aquest autor i des que la vaig acabar que hi penso, i em dóna la sensació que, malgrat la intensitat del tema: el síndrome de Clérambault, hi ha una resolució del final que no m’acaba d’agradar. No és que hi trobi a faltar un final feliç, que no és el cas, seria una solució, potser, massa fàcil; sinó que l’anàlisi psicològica que fa al final del per què de la ruptura de la parella em sembla simplista.
La parella, que inicialment sembla la més ben compenetrada del món, la més feliç i en poques paraules ideal, a mesura que l’home se sent afectat per la persecució de l’individu que pateix el síndrome, es va allunyant. Quan això succeeix comencen els problemes d’incomunicació, de desconfiança i de no complicitat. La ruptura final es produeix a causa d’aquests problemes sorgits de l’estat anguniós que pateix l’home, i que segons la seva dona no ha sabut gestionar amb prou eficàcia, sentit comú i racionalitat. Ella el tenia com a pal de paller de la relació, precisament per la seva racionalitat i enteresa, quan ella s’adona que no és tant racional, que desconfia d’ella, cosa que li retreu, l’autor troba el motiu final de la separació. Però prèviament, la desconfiança d’ella al considerar que tot és fruit de la seva imaginació, o que potser exagera la situació; que es deixa alterar pels fets, no és propi de l’actuació d’un home. En aquest punt és on l’autor aplica un comportament típicament del gènere home. És que els sentiments d’angoixa, desesper, inquietud i pors no els poden sentir els homes?
Hàbilment, l’autor planteja l’enamorament “fictici”d’un home malaltís cap un altra home, cosa que fa que ella i la policia no el creguin o no se l’agafin gaire seriosament, fets que alteren la seva confiança inicial. Em pregunto si no es comprensible la seva alteració, i si realment la causa de la ruptura no és que els humans som poc flexibles als canvis que s’esdevenen al llarg de la vida. Imaginem a l’altre com un ésser essencialment d’una determinada manera, quan cada individu és, alhora una multiplicitat de jos, i sovint ens és molt complicat mostrar aquests diferents jos, i tenim por que ens vegin en la nostra diversitat inherent, quan tots sabem que hi són i ens fa por mostrar-los. Quan més por tenim, més difícil és que l’altre ens pugui comprendre. La por paralitza, i per tant fa que les persones siguin poc adaptables als canvis propis i als dels altres. Per altra banda, em fa dubtar de l’excel·lent comunicació que tenien com a parella i que vol fer creïble l’autor. La perfecció no existeix en cap relació, d’igual manera que no existeix en cap fet d’aquest món, sinó ja no seríem humans.
De tota manera, l’existència d’aquest síndrome, no és res més que l’exageració malaltissa i patològica del més comú per a tots els mortal com és l’amor. De la mateixa manera que una fòbia no és més que la por que tots sentim de forma natural portada a l’extrem.
Finalment dir que, allò que es considera normal o patològic també està en funció de quan, on o qui ho afirma.

Genial! He disfrutat com un mico.