Vella bellesa

Així és com jo recordo Praga, la ciutat de parets descrostonades, de color gris decadent. De la bellesa infinita de la decadència. Res nou i jove pot ser bell. Diria que la bellesa s’acumula amb l’edat. Amb l’edat de les persones, dels edificis, dels records, del passat...D’un passat que sempre retorna en els arbres centenaris. En cada nova flor que brota en branca nova d’un arbre amb arrels profundes que arrenquen l’asfalt vell i cansat. De les roses vermelles a l’estiu, del sol naixent a l’hivern i la neu que encatifa el pont. De les lloses repenjades en els lleus esllavissaments del terreny fèrtil i exuberant. De la pujada al Castell i de Kafka. D’una metamorfosi que renova cada estació de l’any. I de l’escarabat que s’amaga en tots nosaltres.

Aforisme del dia després

- Nena, què vols ser quan siguis gran?
- GRAN
- I tu, nen?
- GRAN, també.

Dialogant amb l’entorn

Des de Darwin i els evolucionistes posteriors sabem quin és l’origen de l’ésser humà: que som fruit d’un munt de combinacions aleatòries i atzaroses de gens que han mutat degut a un munt de condicions innates per la lluita per la supervivència i també, que hi som gràcies a un entorn social que d’alguna manera ens ha protegit i cuidat. Que hi ha molts condicionants genètics i que l’entorn social ens acompanya en aquest camí.

Tant Vattimo com Lyotard afirmen que hem arribat a la fi de la història, tal i com aquesta s’entén des la modernitat, des de Descartes fins al segle XVIII, que el pensament dèbil ha substituït al pensament fort. Que el pensament dèbil característica de la postmodernitat porta al nihilisme, és a dir, a la destrucció dels valors morals sorgits del pensament il·lustrat. Des dels esdeveniments recents al nord d’Àfrica, i a molts països de cultura majoritàriament musulmana ,les antigues colònies europees, i neocolònies americanes i europees han volgut liderar el pensament mundial. Fins i tot, Fukuyama ens parlava de la fi de la història i la derrota dels valors morals d’occident no simplement entesos com a producte del motor econòmic, sinó com a desig pròpiament humà.

No són aquestes revoltes la confirmació que el progrés en les noves tecnologies han ajudat a estendre els valors democràtics originats a l’antiga Grècia? No és la democràcia el poder del poble tal i com s’entén etimològicament aquesta paraula. Si som una única espècie humana, perquè uns valors que no són propietat de cap cultura en concret, sinó de la cultura en majúscula, no podien ser reclamats pels pobles ara revoltats. També a l’orient, i penso en la Xina, són molts els que voldrien canvis en el seu entorn polític. També a l’Iran, i a molts països africans si la il·lustració en humanitats hagués arribat a la majoria de la població, ara sota règims corruptes, manipulats per règims menys corruptes, però que tenen al cap més la venda d’armes i l’economia que l’ humanisme ben entès.

Ja Inglehardt a l’obra La revolució silenciosa (1977) en els seus estudis sociològics anunciava d’alguna manera aquestes revoltes, sense dir-ho potser explícitament.

No és la voluntat de milers d’individus la que fa capgirar la història, marcats segurament per una consciència de classe (no la del segle XIX), sinó d’una classe generacional on si afegeixen tant homes com dones, com treballadors i intel·lectuals, com joves i vells que tenen com a ideals la llibertat social i política i els Drets Humans. És aquests el nou individu el transhome(traducció de G. Mayos) que anunciava Nietzsche? No hi té un paper fonamental el desig amagat en l’inconscient col·lectiu? Es que no estem amarats del pensament que al llarg de molts segles ens corre per les venes a través de la xarxa internàutica, i que pot arribar a qualsevol punt del planeta?

Certificat de primavera

¿Us agrada escriure amb la ment? A mi sí, omplo el full en blanc, resseguin les línies rectes perquè l’escriptura no es torci. No és no, una tabula rasa, és plena de continguts que matisen el que escric, ho revisa i ho modifica, sense ordre ni concert. Bé sí, concert sí, que hi ha ordre encara que no ho sembli, perquè a hores d’ara, ja tothom sap, que les aparences enganyen, qui seria tan absurd que cregués el contrari?

Al matí, la primavera ja ha arribat, avançada sí, però primavera, qui ho discuteix? He tallat dues branques de mimosa que perfumen l’ambient, des del gerro adjacent. Que no falti el ram de tulipes, a casa mai, des dels temps del Continent sempre hi són, i les plantes de verd resplendent.

Les tendres fulles de nenúfar ho certifiquen, la primavera ha arribat! Què podria contrariar-les? Cap artifici pot aturar la natura.

Dino amb la mar amb calma i una brisa lluent.

Ametllers i cirerers ho certifiquen, la primavera ja és aquí...

Joia

El llenguatge és la casa de l'Ésser, però de quin ésser?
El meu, el teu o el seu?
I del meu, el teu o el seu quan parlo/es/a, quan escric/us/u o quan callo/es/a?
Malgrat tot, joia de llegir-te.

Nota a peu de pàgina

Cada vegada em meravella més l’ésser humà:

parlem del que no volem parlar,

i volem allò de què no parlem.

La poesia és...

La poesia és...intencionalitat de l'ànima del poeta que es fon i confon en totes les ànimes que el senten.

(senzill homenatge a un dels grans)

Ningú ha dit que fos fàcil!

Aquesta cançó tan antiga basada en un poema d’ Amado Nervo (traducció literal: d'un home que s'anomena "estimat nervi" ), i actualitzada a dia d’avui en aquest bloc/blog pren vigència com tots aquells pensaments que de sobte ens vénen al cap. Mai cap cançó es canta en el passat sinó que cada nova mirada sobre ella l’actualitza en algun aspecte de la seva lletra. Només a través de la mirada cap a l’interior i cap a l’exterior podem assolir un bri de veritat basada en la nostra raó, i en les raons dels altres. Si som capaços d’entendre els perquès propis i els perquès dels altres podrem ser feliços.

Els castells interiors solen ser fruit de la repressió. En altres èpoques i altres societats més tancades la repressió provenia de l’exterior fins que s’interioritzava, avui en les nostres societats postmodernes la repressió és més subtil, però segueix existint en el nostre interior perquè seguim interioritzant-la de la mateixa manera, tant per part dels homes com per part de les dones. Trencar aquests búnquers costa, però ningú ha dit que fos fàcil.

(Escric mentre penso en cartes d’amor(darrera actualització) escrites en català, castellà, francès, italià, anglès, alemany, flamenc ...mentre tinc un ordinador per escriure, escolto un reportatge en anglès i alemany sobre un paradís perdut al Pacífic...mentre signo com a Macondo...i ens acontentem en/amb una societat paranoica. )

Cada vegada tinc més clar que aquest bloc té els dies comptats!

El problema no és el temps sinó l’espai

Flors d'un dia

Ell li diu: - Em fas por.
Ella contesta: - La mateixa que em fas tu a mi.

La prosa de la realitat quotidiana

Hi ha paraules que es posen de moda, d’un temps cap aquí, m’he fixat que el substantiu excel·lència apareix aquí i allà. Des dels polítics que l’usen per parlar de l’excel·lència educativa, als periodistes per classificar l’excel·lència d’un músic o d’una obra d’art, i fins i tot, darrerament l’he vist emprar en anuncis publicitaris per qualificar l’excel·lència d’una xocolata. I ja comença a semblar-me obscè tanta excel·lència per tot arreu. Cerco al diccionari la parauleta que em mosqueja i, en primer lloc, la defineix com a qualitat d’excel·lent, i a continuació com a locatiu adverbial, és a dir, quelcom en grau eminent i posa com a exemple: El tigre és el felí per excel·lència. En segon lloc, se’l defineix com a tractament d’honor donat als ambaixadors, ministres, prelats, eclesiàstics,etc.

I a mi que em dóna la sensació que quan tothom usa indiscriminadament una paraula acaben confonent-se els diferents significats que aquesta pot tenir. Quan tot sovint la sento aplicada a àmbits tan diferents, ja no sé què és un col·legi excel·lent, un mestre excel·lent, una universitat excel·lent, un músic excel·lent o una xocolata excel·lent. No sé si els tigres del zoològic són felins per excel·lència com ho són els que planen lliurament per l’estepa asiàtica, o si el concepte d’excel·lència educativa és el mateix per a Finlàndia o a Torre Baró. Si és més excel·lent un alumne de la universitat de Harvard, o aquell que, d’una barriada marginal arriba a una universitat qualificada de tercer ordre. O si s’Excel·lència el Papa és més excel·lent que s’Excel·lencia el senyor Ministre d’Indústria, per posar un exemple qualsevol.

A més els antònims de la desitjosa parauleta són baixesa, inferioritat, mitjania, i per tant, el que fem és induir a pensar que tot allò que no va acompanyat del meravellós substantiu és tot el contrari, com si en el món només existissin dos colors: el blanc i el negre. Què potser ens perdem tots els matisos que hi ha entre l’un i l’altre? Què potser reivindiquem la puresa, el pensament únic, la uniformitat, la unilateralitat, la univocitat... quina por! O potser és la por el que volen inculcar-nos.

Pedagogia

Sense cap ànim moralitzant, només pel gust de repetir-les i perquè m'han agradat, anoto dues cites extretes del llibre La inteligencia fracasada de José Antonio Marina. La primera, d'Émile Bemviste: "Bien avant de servir à communiquer, le langage sert à vivre." La segona, dels clàssics: "Contra principia negantem non est disputandum", és a dir, no es pot argumentar amb qui nega els principis de l'argumentació.

Mafalda

I és que ningú es resisteix a la societat de l'espectacle?

poder i violència

Hannah Arendt cita a P. Valéry al final del llibre Sobre la violència tot preguntant-se si s'han separat el Jo-vull i el Jo-puc, tenia raó quan va dir ara fa cinquanta anys: On peut dire que tout ce que nous savons, c'est-à-dire tout que nous pouvons, a fini par s'opposer à ce que nous sommes?

Riure o plorar?

Un diàleg fèrtil només dóna fruits quan es els interlocutors es reconeixent mútuament en un pla d’igualtat, quan hi ha respecte, i copsem l’altre com un ésser humà amb totes les seves genialitats i febleses. La mentida, l’engany, la por, la poca sinceritat es captem amb molta facilitat; el llenguatge no verbal és tan transparent com l’altre. Ara bé, la complexitat de la naturalesa humana fa que desenvolupem modus vivendi inimaginables per als demés. Així, la sorpresa de tothom davant la nova identitat de Radovan karadzic, i sobretot, la seva dedicació a la medecina alternativa. Com a totes les feines podem trobar gent molt honesta, però no deixa de ser curiós el procés, si és que n’hi ha, d’haver estudiat psiquiatria, passar a ser un assassí, i finalment un curandero,un remeier.

Recordo una frase, tot i que no sé on la vaig llegir o sentir, que deia més o menys així: “La màgia negra només funciona per als negres“. Es pot entendre des de diferents perspectives, així doncs, només si tens unes determinades creences, aquestes actuen sobre tu mateix, o bé, no podem desempallegar-nos de la nostra educació i cultura sense caure en contradiccions.

Llegeixo els comentaris fets a través de la xarxa sobre la detenció, i m’escandalitzo. Primer, tothom sembla saber-ne molt sobre la història i el per què de les guerres; segon, l’odi, la por, i el menyspreu cap a altres opcions siguin polítiques, religioses o socials són depriments.

Qui la va encertar més Hobbes, Rousseau o Locke? En aquests moments em decanto per una barreja de tots tres, perquè quants més siguem més riurem. Malgrat que, tot plegat fa ben poca gràcia.

PD

Segueixo la notícia sobre el camuflatge de Karadzi, més curiositats encara: roba la identitat d’un paleta, en el seu inconscient flotava el que per ell devia ser una professió amb molt poca dignitat, qui podria relacionar un home amb tant poc poder amb un altre que es creia tot poderós. I encara més, es dedicava amb la seva superxeria a `ajudar´ dones amb problemes de fertilitat, quina barra!

Ateisme

Hi ha quelcom que no entenen els que no són ateus, i són les conseqüències del fet de ser-ho. El creient i l’agnòstic posseeixen una moralitat que prové de les seves creences, o de la possibilitat o no d’aquestes, això és, és una moral derivada o heterònoma. En canvi, els ateus o, no tenen moralitat, o és creada per ells mateixos. Poden jugar a tenir-ne, a canviar-la o adoptar, segons el moment, la que més els convé. El llenguatge és limitador i com que no existeixen altres paraules se’ls anomena immorals, o sigui la negació de ser morals, ja que s’anomenen per negació del punt de referència que és ser moral. Aquesta posició clarament maniqueista nega la possibilitat de pensar d’una altra manera. La diversitat d’actes i les conseqüències d’aquests no es poden reduir només a ser moral o immoral. Hi ha qui ho anomena relativisme moral, però tampoc ho és ben bé, perquè un ateu pot tenir valors morals universals en determinats moments i ser tant o més conseqüent que aquell creient que els aplica de forma automàtica sense tenir en compte el context en què es dóna cada situació.
L’ésser humà és un projecte obert, i l’altre intenta reduir-lo, cosificar-lo, etiquetar-lo, per justificar les pròpies limitacions.
Les lliçons de moral ens les donem nosaltres mateixos, mai poden ser exemplificadores.

http://www.youtube.com/watch?v=vNxOANyobRU

País petit

Havia decidit no escriure ni una ratlla, ni perdre un minut de la meva vida pensant en un tema que no m’interessa gens: el futbol. Ja era a dormir, o millor dit intentant-ho, i no ho aconseguia. He tornat a posar-me davant d’aquesta màquina infernal i addictiva i, una cosa m’ha portat a una altra, i d’aquesta a pensar en el meu petit país arran de la cançó de Lluís Llach. I crec que el nostre país, segons com es miri, és molt petit, però vist des d’una altra perspectiva inclou moltes actituds de persones que no saben a quin país pertanyen. Aquest fet els mena a manifestar-se de forma escandalosa per poder arrancar el munt de frustracions que porten dins. Si només es tracta d’exterioritzar aquest malestar, endavant; qualsevol forma de fer-ho pot ser bona. Si aquells que interpreten aquestes demostracions les manipulen i tergiversen en benefici propi, ja l’hem cagat! I ara sí, vaig a dormir.

Amb qui m’identifico?

Quan s’arriba al voltant dels quaranta i se segueix buscant allò que dóna sentit a la vida, anem malament. Si les circumstàncies vitals ens porten a quedar desplaçats del grup d’edat al qual creiem pertànyer, anem fent tombs cap aquí i cap allà; cerquem el grup d’edat amb qui creiem que ens identificarem: primer, trobem que ens entenem millor amb els de la nostra generació, però quan constatem que no compartim certs gustos, ideals..., anem a l’altre extrem, als més joves per trobar punts de coincidència.

No ens adonem que l’individualisme modern consisteix, precisament, en què mai es pot trobar un grup amb el qual hom s’identifiqui plenament. Quan categoritzem a les persones perdem allò que més ens pot apropar, i és el gaudi del moment present, sigui quina sigui l’edat de la persona amb la que ens relacionem.

De la mateixa manera que no podem fer classificacions estamentals com es feia en l’Antic Règim, ni de classe social com en el segle XIX; tampoc en el segle XXI, segle de l’individualisme extrem podem tenir grups d’edat de referència, ja que a totes les edats es pot trobar punts de contacte. Sovint ens deixem endur per l’inconscient col·lectiu, que encara viu amb els esquemes mentals d’altres èpoques i condiciona les nostres opinions. Si anem més enllà de les pures aparences i dels nostres desitjos ens adonem que, avui dia, podem establir relacions duradores amb gent, fins i tot morts, que omplen i donen sentit als nostres diàlegs interiors. És clar que, em refereixo al pla mental. Si fem referència a relacions materials i mentals, cal relacionar-se amb els vius. I d’aquests no importa l’edat que tinguin.

Hermenèutica i viure poèticament

Entre no viure, és a dir, viure conforme al que s’espera de tu, i viure poèticament, cadascú tria allò que, a causa de la pròpia manera de ser o per qualsevol altre motiu decideix amb més a menys llibertat, jo em decanto per l’última opció.

Bàsicament, i en definitiva, les conseqüències de cada acció recauen sobre el subjecte que decideix, mira per on, sóc elementalment allò que predicava l’existencialisme. Cadascú és fill de l’època que li ha tocat viure, però deixar en mans de l’individu l’ultima responsabilitat m’agrada més. Segurament, es tracta més d’un condicionament que d’un acte d’elecció. Però m’agrada pensar que allò que em succeeix en sóc responsable, més que carregar les tintes sobre els altres. És més fàcil perdonar, o oblidar qui no et convé, que perdonar-te a tu mateix; per altra banda, tampoc es tracta de cap pecat original, ni de tenir sempre mala consciència. La indulgència sempre és millor quan te la dones a tu mateix, que quan prové de fora.

Ràbia, dolor, impotència... i cinisme per l'abús dels punts suspensius.

Amago el bloc en senyal de protesta. Contra qui? Suposo que, contra uns quants pensaments que em fan mal. Però, realment, el que et fa més mal és allò que no pots controlar perquè no està a les teves mans. Quan una colla de cretins, pensen saber què és el millor pels altres -vegis tècnics, polítics i buròcrates-. Sentir-se un número dins del sistema d'una roda, com aquell que juga a la ruleta russa, però usant els caps dels altres. És com jugar a les cartes, amagant l'as dins la màniga, per si de cas. Existeix el fair play? Crec que no. Avui toca pessimisme.
Les regles del joc són les mateixes per tothom, no sé si són justes o injustes, només són com són.
Azul,blue,bleu,blau, azzurro, Blau...
Poques coses em fan plorar, no ploro amb les pel·lícules, ni als enterraments, només ho faig amb la música. I quan tinc ganes de plorar em poso cançons que m'arrenquen les llàgrimes...