REALPOLITIK

 
Realpolitik



Hervé Juvin : la question du coût de l'Europe per realpolitiktv


Hervé Juvin

La pública

Dubtes existencials

El deuen haver llegit els strauss-khans del món aquest informe.

RAÓ I SOCIETAT (NOMÉS UNA SETMANA DESPRÉS)

Raó i Societat

Els polítics estan perplexos davant dels fets. No saben què fer. Només fa dos o tres dies que obligaven als concentrats en les places públiques (àgora) a ser desallotjats per les forces d’ordre públic, això sí, només arrastrant-los per terra. La vicepresidenta afirmava que s’actuaria amb contundència (ús de la força) matisada immediatament amb un mig somriure amb la paraula “immediatesa”. Sabia què volia dir quan feia la matisació, crec sincerament que no. Més aviat penso que s’avergonyia de les pròpies paraules, per què eren pròpies? O eren dictades des “d’entitats abstractes pensants”(Felip Puig).

Ahir mateix tots els partits i candidats ja havien rectificat, tots i de forma unànime reconeixien que els concentrats i manifestants tenien raons per exercir el dret a manifestar públicament el seu descontent i la seva indignació enfront uns polítics que no estaven a l’alçada del que s’espera d’ells en una democràcia occidental. Tots s’apuntaven al carro de les protestes fent-les seves, cadascun des dels interessos del propi partit, cosa, per cert, ben lògica i, també, en un cert, només en un cert sentit raonable.

Ara bé, aquest moviment ciutadà de base, intergeneracional, tot i que molts d’ells joves, no respon a un voler destruir el sistema democràtic, sinó voler aprofundir en una democràcia més real, són gent jove que es vol sentir part d’un sistema i que es compti amb ells, i no tant que es doni per descomptat allò que volen.  Formen part d’un canvi que bull arreu del món (segurament sí que han pres el model de les revolucions en el món àrab, i per què no?) perquè no accepten l’status quo d’aturats en plena joventut i molt més preparats que les antigues generacions que formen part de l’elit política i que sovint provenen de generacions lligades encara a la burgesia política i intel·lectual provinent de classes benestants. El sistema de partits polítics en el nostre país comença a ser ja obsolet, o estàs amb mi o estàs contra mi. No, de molt segur que ningú vol un partit únic, sinó tot el contrari, partits i candidatures amb llistes obertes. Que cadascú pugui triar els candidats per mèrits propis i no per un sistema de partit que inclou fidelitats i amistats sovint inconfessables.

Sense senyal

Consciència política i fracàs escolar ?

Darreres notícies de premsa catalana(La Vanguardia): El fracàs escolar entre els alumnes immigrants és el més elevat. No sé si és possible fer un estudi comparatiu entre el fracàs escolar entre els anomenats “ni ni” i el fracàs escolar dels nouvinguts fills i filles d’ immigrants a Catalunya.

El cas és que en els darrers tres mesos l’augment d’alumnes nouvinguts en determinats barris de la ciutat de Barcelona és molt elevat, molt més que l’any anterior. Les resolucions afirmatives de reagrupaments familiars tramitades deu fer aproximadament cinc o sis anys són la causa de l’arribada de nous alumnes. Llegeixo un altre article a la premsa on constato que augmenta el nombre d’immigrants provinents de països asiàtics i es frena parcialment, que no totalment, els que provenen de països llatinoamericans .

 A classe, pràctica oral de català:

Alumna pakistanesa:   -Coneixes l’Alí?

Alumne pakistanès :    - Sí, conec  l’Alí.

Alumna pakistanesa:   -Quants anys té?

Alumne pakistanès:     -Té tretze anys.

Alumna pakistanesa:   -Quants fa que ha arribat a Catalunya?

Alumne pakistanès:     -Fa un mes que ha arribat.

Les mateixes preguntes es repeteixen fins a vuit vegades canviant de subjecte i poca diversitat en la resposta (només de tretze anys es passa a quatorze o quinze; o d’un mes a dos o tres mesos) se segueix el cercle interrogatiu fins que l’últim alumne no troba cap altre alumne/a per repetir la pregunta inicial...immediatament la pregunta es dirigeix al profe:

Alumne:  -Coneixes a (Urdū: صدر Sadr-e-Mumlikat)?

Profe: - Quiiii..?

Una altra alumna surt a la pissarra i escriu el nom:   Asif Ali Zardari, i diu que és el president del Pakistan.

Profe: - Creieu que és un bon president?

Tots els alumnes: - No! , i amb el dit polze cap avall arruguen el front i el nas.

Afirmen que era millor Benazir Butto assassinada el desembre del 2007,  i que estava casada amb l’actual president.

Els nini han desaparegut d’aquests instituts de barriada i si en queden en són pocs. Els propers nini seran aquests alumnes que no aconseguiran un nivell suficient per a obtenir el títol de l’ESO, o seran els alumnes conscienciats políticament que reclamaran els mateixos drets i deures que els autòctons, com ja va succeir a la banlieue parisienne ?

Més curiositats. Abans de Nadal van ser cremats, segons afirma un veí del barri, uns divuit cotxes sense que aquesta notícia aparegués a cap mitjà de comunicació. Em pregunto, com és possible que aquests fets passin desapercebuts en una ciutat com Barcelona, i que no se n’hagi fet ressò als mitjans de comunicació. Hi ha censura? I si és així, de part de qui?

Tots els alumnes que provenen de països de cultura musulmana coneixen perfectament el què s’esdevé a l’actualitat política. I de la mateixa manera que en tot el món àrab hi ha un contagi, una revolta i un emmirallament, ells, de ben joves, són conscients de per què han hagut d’emigrar i quina mena de polítics governen els seus països d’origen.

I el tren no s'atura... ( ... وقطار لا يتوقف )

                                                                   El Caire     1/2/11

De moment els aixecaments civils en el món de cultura majoritàriament musulmana estan apostant fortament per la defensa dels Drets Humans, que segons algunes veus més pessimistes apuntaven que havien estat formulats des de la mentalitat occidental, i que en aquests països coses similars a les que s'estan esdevenint eren impensables fa quatre dies. De moment autors com Huntington perden pes en favor d'altres tesis més optimistes que reclamaven la universalitat inherent dels drets que com a humans posseïm tots els individus independentment de la cultura o civilització a què es pertanyi. Veurem com reaccionaran els països occidentals per reafirmar el que tantes vegades han reclamat com a propi d'aquesta "civilització", i que alhora s'havia d'exportar a d'altres països. Ara quan és la població civil la que reclama els drets, i no els governants de cap cultura ni civilització, esperem que els governants del primer món sàpiguen estar a l'alçada.

31/1/11

Els àrabs i els tòpics.

Des que els ciutadans tunisians van desafiar al seu Govern al carrer i van fer fora el autòcrata Ben Ali, Europa contempla les revoltes als països àrabs amb escepticisme a la ciutadania i amb un vergonyós silenci institucional. És cert que la ciutadania europea ha crescut en indiferència, davant la impotència dels seus governs per defensar les persones davant la insolència dels mercats, i que l'esquerra viu en plena desbandada ideològica. Però no deixa de ser sospitós que les revoltes de Tunísia o d'Egipte no mereixin les mostres de solidaritat i suport que amb tanta facilitat sorgeixen, per exemple, en cada excés israelià contra els palestins. I no obstant això, és el moment més esperançador que hem viscut, des del punt de vista de l'expansió de la democràcia i de les llibertats, des de l'enfonsament dels règims de tipus soviètic. La democràcia pot arribar al món àrab i no a punta de pistola com en les cruels fantasies de Bush i Blair.

Ni la Unió Europea ni cap dels grans països europeus ha fet res per ajudar els ciutadans que protesten al carrer. Quan va començar la revolta, es van esforçar a no molestar el sàtrapa de torn (Ben Alí, en aquest cas) i només quan el poble ja l'havia fet fora es van desentendre d'ell. Ara ningú s'atreveix a pronunciar una mala paraula contra Mubarak. El màxim que se li exigeix és que no tiri contra la població (de moment, ja hi ha 100 morts). Tampoc es té notícia que l'aliança de civilitzacions del president Zapatero hagi pres cap iniciativa a favor dels manifestants. Barak Obama sí que està movent la diplomàcia americana. Té l'oportunitat de passar a la història com el president durant el mandat es va iniciar la democratització dels països àrabs. Esperem que no s'imposi, una vegada més, la nefasta versió del realisme polític que ha servit per sostenir, com a presumpte mal menor, a tants règims insuportables.

Els silencis d'Europa vénen donats pels tres tòpics sobre els quals es construeix la nostra relació amb el món àrab, reforçats pel desplegament ideològic amb què els neoconservadors han acompanyat la guerra contra el terrorisme.

Els països àrabs no estan preparats per a la democràcia. És un tòpic que em resulta especialment irritant perquè és el mateix argument que els franquistes i els seus intel•lectuals orgànics repetien respecte a Espanya. Afortunadament, els fets els van deixar en ridícul. Aquesta idea està fundada en una magnificació del pes de la religió musulmana en els països àrabs. I en una tendència a posar realitats completament diferents sota un mateix clixé. No planteja els mateixos interrogants un país amb tradició laica i cert nivell educatiu com Tunísia que un Estat fort però corrupte, amb gran importància estratègica i amb molta misèria en la població com Egipte. Però en tots dos hi ha milers de ciutadans que se la juguen al carrer per guanyar quotes de llibertat que mereixerien la nostra complicitat.

El tòpic de la manca de preparació dels àrabs sintonitza amb un altre tòpic: és imprescindible sostenir uns governs que, encara que siguin autoritaris i corruptes, controlen i mantenen a distància d'Europa als islamistes radicals. És a dir, els ciutadans de Tunísia han de pagar amb les seves llibertats la protecció de la frontera sud d'Europa. Forma part de la ideologia de la por amb la que s'ha estat picant a la població europea per justificar la guerra de l'Iraq i altres excessos de la lluita antiterrorista.

I es funda, al seu torn, en un altre tòpic: la doctrina de les civilitzacions, que pretén presentar com incompatibles l'anomenada civilització occidental i l'anomenada civilització musulmana, com si el món musulmà no tingués moltes de les seves arrels a Occident. Aquesta doctrina de les civilitzacions té la versió xoc i la versió aliança. La primera és més agressiva, però la segona és igual d'absurda quan l'aliança no s'estableix amb la gent que demana llibertat al carrer sinó amb els líders autoritaris i els predicadors que la sotmeten.

Evidentment, l'èxit dels processos recentment iniciats no està garantit. Encara pot passar el pitjor. Encertar en els ritmes i en els temps és molt important. L'experiència dels països de l'Est -amb episodis tràgics com la neteja ètnica als Balcans o el neoautoritarismo mafiós a Rússia- hi és com un record. Però el menyspreu que des d'Europa es transmet cap als ciutadans àrabs recorda l'etern menyspreu amb què el cristianisme ha tractat l'islam com a religió pàtria.

Josep Ramoneda, El eterno desdén, El País, 01/02/2011

Que no s'aturi el tren! (لم يتوقف القطار )

I treni di Touzeur

AI

MIL PARAULES I UNA PD

És cert que cada país té les seves peculiaritats en la manera com tracta el tema de la immigració, però també és cert que hi ha molt desconeixement i molta manipulació interessada per part dels polítics en determinats moments de la història.

En situacions de crisi econòmica, a tot el món, i siguin d’on siguin els immigrants els problemes d’ordre cultural –vegis lingüístic, religiós, hàbits, costums...-es copsaran amb ulls diferents que en èpoques on la bonança econòmica no “apreta” a les capes més desafavorides de les societats receptores, on també la dificultats econòmiques i la precarietat laboral són un fet.

Els immigrants competeixen en recursos amb la part més desafavorida de la població autòctona, i és una població que dóna molts vots i molt fàcil de manipular amb titulars.

Dit això, que no és res que molta gent no sàpiga, caldria potser aclarir, que les ajudes que reben els immigrants tant al nostre país com als altres de la Unió Europea, són les mateixes que poden rebre els autòctons amb les mateixes condicions econòmiques. I si n’hi ha qui se n’aprofita, també hi ha qui s’aprofita dels seus recursos multimilionaris o en llocs privilegiats per prevaricar o estafar a la resta de la població que paga religiosament els seus impostos.

Sempre he sentit a dir que hi ha dos sistemes de relació entre la població d’un país i els immigrants que rep. Un és, a grans trets, el sistema francès d’integració on els nouvinguts han de ser tractats i han d’aprendre la llengua seguint els principis d’igualtat, llibertat i fraternitat . On l’escola pública garanteix per a tota la població una igualtat d’oportunitats, o això és almenys en teoria la teoria. L’altre és el sistema britànic on la població nouvinguda té, fins i tot, els propis sistemes d’escolarització, i viuen sense que hi hagi massa barreges. Ja se sap que els anglesos sempre han estat més classistes per tradició.

Però, a la pràctica els resultats d’un sistema i l’altre no són substancialment tan diferents.

Per això les declaracions d’Angela Merkel m’han semblat oportunistes i fruit d’una necessitat partidista del moment. Ja fa temps que s’ensuma un gir cap a les polítiques més conservadores arreu d’Europa. Entre Berlusconi, Sarkozy, la pujada de l’ultra dreta als països nòrdics, a Holanda, i ara aquestes declaracions de la que és la presidenta del motor econòmic d’Europa potser que parem atenció a com s’eduquen als ciutadans.

El meu professor d’alemany a Alemanya, ara fa més de vint anys, era turc. Ell em va ensenyar els rudiments bàsics d’aquesta llengua i em va ensenyar a estimar-la. Apart dels turcs que havien anat a treballar a Alemanya, també hi havia un important  nombre d’ells que havia anat a estudiar. Tant uns com altres només teníem permisos temporals de residència. Aquesta situació els feia vulnerables perquè sempre estaven pendents de la renovació dels permisos. Aquest era el cas del meu professor que tot i treballar a la Volkshohschule de la ciutat que depenia de l’Ajuntament , no tenia assegurada la continuïtat. Molts d’aquests estudiants turcs estaven afiliats a partits d’esquerra en el seu país d’origen, i sovint perseguits per la policia. Així que molts d’ells no volien tornar  a un país on les oportunitats laborals no eren gaire afalagadores, i on el règim els castigava amb duresa.

Malgrat les declaracions actuals de la cancellera, a Alemanya existeixen aquestes anomenades Volkshohschule (universitats populars) on per un preu molt mòdic es podia assistir a moltes hores per a l’aprenentatge de la llengua, i tots els cursos eren plens a vessar. Quan això succeïa a Alemanya, al nostre país començava a rebre els primers immigrants, i a diferència d’allà, no hi havia ni de bon tros cap oferta similar per a l’aprenentatge de la llengua, avui en dia aquesta situació ha canviat gràcies a l’esforç de moltes associacions i entitats que durant els anys vuitanta van començar aquesta tasca. Més tard s’hi van afegir les institucions oficials.

Un altre tema col·lateral és l’educació en la llengua i cultura del país de recepció quan la majoria dels fills dels immigrants nouvinguts s'acumula en determinats barris i escoles de les ciutats, sobretot en poblacions grans. El treball d’integració, inserció o  d’immersió lingüística  i cultural com es prefereixi anomenar-ho és una tasca duríssima, ja que el percentatge de nouvinguts és altíssima, i no tenen l’oportunitat de practicar la llengua pràcticament amb ningú. Es formen guetos on es parla la llengua de la majoria de la població, en el cas de Catalunya la llengua més parlada és el castellà degut al gran nombre de població provinent de llatinoamèrica. A d’altres països com ara França es formen barriades senceres de magrebins, o en el cas d’Alemanya de turcs perquè els habitatges d’aquests llocs solen ser molt més barats i per tant la tendència és a anar on es pot pagar la vivenda. Sense polítiques d’intervenció en la redistribució de la vivenda i d’escolarització serioses aquests fenòmens seguiran sent manipulables per part de les polítiques més conservadores a tots els països europeus.

Malgrat  que el panorama sembli desolador, hi ha realitats diàries  que contradiuen aquesta generalització que he exposat. A tots els països de la Unió Europea hi ha molts individus que gràcies al seu esforç personal i amb l’ajuda d’associacions, institucions, docents,etc. assoleixen un bon grau de preparació. La literatura feta a Gran Bretanya, França, Alemanya i  a Catalunya cada vegada compte amb més noms i cognoms d’origen no comunitari. I analitzar la trajectòria personal d’ells i elles seria una bona manera d’entendre com i per què han aconseguit  conjugar cultures i realitats que en principi poden semblar allunyades, però que segurament no ho són tant. Amb mil paraules que em semblen poques m’he volgut apropar a un munt de notícies d’actualitat que cada dia omplen diaris, programes de ràdio, de televisió, reflexions a la xarxa, debats, blogs, diàlegs escoltats al carrer,a la feina, entre els amics i els enemics, a la cafeteria, al mercat, a les escoles, a l’ambulatori, a les esglésies, és a dir: arreu.

PD: No vull que dels impostos que pago es subvencioni la visita del Papa, l’Estat  Vaticà que pagui les seves pròpies despeses de viatge!

LA FLAMA

A la càrrega guerrillera del temps. Anem-hi, hi tornarem a ser, amb el poble, amb la gent, a la plaça, al Cafè Antic.

Inflarem la rauxa i el seny d’enyorances, esperances i anhels per al futur. Per als que s’hi quedaren pel camí, per als que hi són i per als que hi seran. Sense defallir.

Desvetllarem el paper i la tinta, i amb ells i elles les idees. Dispararem paraules i trenarem pensaments. Espaordirem pals i falçs. La del cervell, pont entre hemisferis separats per a unir-los novament en un crit de llibertat.

Obrirem pas a l’esdevenir dels vents provinents d’altres països i continents amb un somriure latent. A Porrera.

(Dedicat a Moritz i al seu pare,  perquè creuen en la terra.)