El personatge femení, Fanny Price, de l’obra de Jane Austen, Mansfield Park(1814), es pres com a model d’un tipus de subjectivitat propi d’un nivell socioeconòmic
baix, dins d’una societat estamental i classista, símbol d’un model
colonialista, el britànic, i d’un model cultural, social i econòmic dominant.
Fanny representa un
model de jo blindat, on el jo extern
o el que es mostra i, l’intern allò que
pròpiament és, roman ocult. La Fanny ha de configurar el seu jo per a
sobreviure, una subjectivitat
autocontrolada intel·lectualment. Aquest autocontrol intel·lectual es caracteritza per un autodomini,
disciplina, constància, fermesa, un ésser virtuós, amb capacitat de càlcul,
previsió i astúcia?
En cap cas es tracta d’un subjecte passiu
com pot semblar en una lectura superficial de la novel·la sinó un subjecte que
sap el què vol i es guia pel principi de realitat.
El model ètic que li
correspon serà el de l’ètica kantiana,
un subjecte moral que es legislador d’ell mateix, totes les seves actuacions es
regeixen segons una màxima posada per ella mateixa. (Es podria interpretar que
segueix una ètica utilitarista, i fins i tot maquiavèl·lica. )
El model completament
oposat és el d’Anna karenina que segueix els seus impulsos passionals, malgrat
tot l’entorn social i cultural dominant.
Fanny Price (divertit,preu-valor,
o premi) és en el fons un retrat irònic d’una dona amb un talent natural que
supera qualsevol membre del seu entorn, és la triomfadora d’una societat on l’
immobilisme social és el referent, o en tot cas sempre les relacions socials
s’estableixen entre iguals o amb l’ambició de millorar socialment, però mai una
dona de classe social baixa pot accedir-hi sense haver de superar de forma
talentosa tot una sèrie de dificultats que, en tot moment, la posen a prova. La
seva excel·lència i el seu virtuosisme sobresurten fins que aconsegueix allò
que pretén.
Des de Grècia fins el
segle XIX on hi ha un augment gradual o un procés on es forja la necessitat de
blindar el propi jo, per tal d’aconseguir sobresortir.
En l’obra d’Stendhal, El roig i el negre (1830), el personatge paral·lel és Julien Sorel, també pobre com en el cas
de la Fanny, amb unes característiques, segurament més pròpies del gènere
masculí, però amb el mateix sostre de pedra o condicionants deguts al seu
estrat social.
En aquesta obra s’entreveu
un romanticisme avançat, antiromanticisme i realisme posteriors. Julien té una
actitud més cínica, arribista, és més conscient i per tant verbalitza més la
seva situació. Sap instrumentalitzar i sap fer-se valorar en un món que el
menysprea.
El personatge fracassa
en el seu intent, ja que sorprenentment acaba intentant matar per despit encara
que ell mateix no n’és conscient, també la seva amant acaba no fent-lo tant
culpable, ni segurament ho era, ja que les seves accions acaben recaient sobre
ell mateix, i sobre els altres. Julien no és conscient del que posa en marxa,
sedueix i creu que no és seduït. Sense que ell ho sàpiga, el vincle afectiu
està funcionant, no es coneix a ell mateix, se sent traït personalment.
Finalment quan se’l vol
perdonar, ell mateix declina i es deixa matar.
Hi ha una mena de
dualitat en tota la novel·la que apunta ja a configurar un nou model o tipus de
subjectivitat. Julien no aconsegueix
sempre l’autocontrol intel·lectiu i això ens portarà a un nou model de subjectivitat
autoexpressionista, pròpia del Werther
de Goethe.
Com es justifica el
personatge de la Fanny? La seva actuació és una reafirmació del seu
jo interior, de la seva cambra pròpia, d’establir una distinció entre el seu jo
i el món (tancat, aristocràtic, classista i en principi inamovible que
l’envolta). Allò que en santa Teresa de Jesús és el seu castell interior.
També a través del
personatge veiem com la societat acabarà transformant-se
des de l’interior mateix d’aquesta, aquest tipus de societat es mina a si
mateixa. Des d’una interpretació marxista la mateixa societat porta en el seu
si la llavor de la transformació. No és una revolucionària que vol destruir
aquesta societat, però sí que en el mateix fet d’integrar-se en ella acabarà
transformant-la.
En el cas de Julien,
també s’hi observa aquest element on sembla que es dóna un pas més i no només
es transformen les actuacions dels altres sinó que acaba aflorant en ell mateix
allò que en un primer moment és inconscient ( ell no es creia afectat per la
seva pròpia actuació).
En la subjectivitat autocontrolada intel·lectualment
i/o la subjectivitat autoexpressionista de Julien hi apareix un universal perquè hi ha, alhora, un heterocontrol. Existeix una dicotomia
que es conjuguen, i que segurament es retroalimenten mútuament.
Per a què hi hagi subjectivitat s’han
de donar tres característiques:
1-
Grau mínim d’individuació, és a
dir, distinció entre el jo i el grup.
2-
Subjectivació, és a dir,
distinció entre el jo (subjecte) i el no-jo (objecte)→raó instrumental, o
→relació de domini.
3-
Equilibri entre les facultats
intel·lectives i no intel·lectives.
En Jàson i Medea s’hi troba una mena de protosubjectivitat (anterior a
la subjectivitat).
Jàson actua conforme al
que s’espera d’ell i la seva naturalesa. Està predeterminat pel seu destí, els
oracles, el seu ésser és el seu destí. No hi ha elecció, ni tria, fa el que
s’espera d’ell i la seva posició. És arcaic, autèntic. La protosubjectivitat és
dissolta i determinada heterònomament. Ésser=Destí=lloc
natural(obtenció del tron).
Comparat amb Ulisses que
lluita contra el seu destí (d’ell s’ha dit que és el primer burgés, evidentment
avant la lettre), el comportament de Jàson demana un reconeixement social, fora
del grup, tribu o clan no seria Home. L’Ethos
o “costum” és la manera de fer les coses conforme a l’areté i la dikaiosine.
A Grècia no existeix un concepte universal d’home (no és el mateix el grec, que
el bàrbar, l’amo que l’esclau). L’home és l’home grec i el seu ethos és “la
manera de ser” de l’home que actua com cal (kalós kai agathós). L’ètica és una ciència pràctica. En
certa manera l’ethos grec és competitiu: demana reconeixement social.
Mite i vergonya
Un dels temes més repetits en el mite grec -i que apareix de forma
molt central en tot el món homèric- és el de la vergonya ("aidós").
L'anàlisi d'aquesta qüestió fou renovat per l'antropòloga nord-americana Ruth
BENEDICT en el seu llibre: "El crisantem i el sabre, models de la cultura
japonesa" (1946) en què contraposa la "cultura de la vergonya"
(japonesa, en aquest cas), a la "cultura de la culpa"
(judeocristiana). Òbviament el llibre estava redactat per intentar la
"traducció" dels costums i la mentalitat japonesa als hàbits dels guanyadors
de la II Guerra mundial. Però, més enllà d'això, aquesta contraposició és també
fèrtil per entendre els valors morals dels mites grecs. No endebades,
"aidós" -és a dir: "vergonya"- era el crit dels generals
grecs per llançar les tropes al combat.
....
Si la tradició
judeocristiana posa l'accent en la culpa; en canvi, el mite grec desvincula
"mal" de "culpabilitat" i el vincula a la vergonya. El mal
en la tragèdia grega és (¿sempre?) vist com un atzar dissortat del qual l'heroi
no és culpable: en tot cas el que mostra la tragèdia és el perill de
"ceguesa" que amenaça la vida de tothom -i en la representació, la de
l'heroi. El paper del cor tràgic, actuant com a veu del poble, posa
l'accent , estrictament, a evitar les accions que puguin derivar en vergonya.
En tot cas, la tragèdia "pagana" no viu la dissort com un càstig
legítim sinó com la summa de factors -en principi
aleatoris- fins a ordir una trama de la qual (per la pressió de les
circumstàncies) ningú no pot fugir, tot i que se'n puguin sentir responsables
-generalment, més per omissió que per acció. Que això pugui ser legítimament
connectat amb la cultura japonesa és, certament discutible. Però també és
suggestiu pensar una ètica deslliurada del joc de la culpabilitat.
Relació amb els valors.
Tesi: Hi ha una creixent
subjectivitat des de la protosubjectivitat en el cas de Jàson passant per tota
una sèrie d’exemples que s’aniran detallant fins a la construcció d’un subjecte
cada vegada més complex en el món modern, i en la contemporaneïtat més
complicat encara.
Aquesta evolució
cultural que sembla que hi ha ens aproxima a una perillosa linealitat.
En el món mitopoiètic
l’heroi no és un no-ningú. Els personatges estan destinats i posseeixen una
grandesa o majestat primigènies marcades pel destí. El present és una còpia del model primigeni que es va
reiterant. Segueix en tot els casos el següent model: 1- predeterminació, 2- desposseïment,
3- recuperació o reconquista del que ja s’era prèviament.
Com afirma Hegel, no hi
pot haver un jo que es negui, els grecs no poden no voler.
Són societats àgrafes,
de transmissió oral on parlem de no-subjectivitat dissolta en el grup.
Èdip acabava matant al
seu pare i casant-se amb la seva mare que és el que l’oracle havia establert,
malgrat els esforços d’allunyar-lo del seu propi destí. Quan Èdip mata a Laios
el seu pare sense saber que ho era, no s’observa cap angoixa pel fet d’haver
mort algú, només quan s’assabenta més tard que s’ha casat amb la seva mare,
Iocasta, i aquell home era el seu pare, s’esdevé la tragèdia i l’angoixa i es
treu els ulls, i la seva mare se suïcida.
No existeix el sentiment de culpa sinó el de vergonya perquè
per als grecs un dels pitjors crims era matar el pare.
A partir de kant és
imputable la intenció d’un fet, i en aquesta intencionalitat hi trobem al
darrera la noció de subjectivitat. Fins avui en dia la intenció d’un crim,
encara que aquest no s’hagi arribat a cometre és punible. Ser conscient o no
ser-ho d’un fet, fa que la justícia apliqui amb més o menys intensitat el càstig. Fins a l’extrem
que declarar-se no conscient de la maldat del crim, arribarà a eximir part de
la responsabilitat. En aquesta controvèrsia rau la crítica d’Hanna Arent,
sobretot en els judicis de Nuremberg, on els acusats s’eximien de les responsabilitats
afirmant que no sabien que succeïa o que només complien ordres. El cas
paradigmàtic és l’anàlisi que en fa la mateixa autora a l’obra Eichmann a Jerusalem.
Es pot afirmar que hi ha
una creixent escissió entre el bé i el mal, com entre públic i privat.
Un exemple actual és
American Psicho novel·la escrita l’any 1991 per Bret Easton Ellis.
Descriu en primera persona els episodis de la vida d’un yuppie de Manhattan, Patrick Bateman, a finals dels vuitanta.. Aparentment
és l’home triomfador, perfecte, refinat, cultivat, pertanyent a la més alta
classe social, fins a l’extrem que quan el mateix es declara culpable dels seus
crims i aberracions la policia no el creu…i és que a un cert nivell el crim o
el mal és inemputable.
Altres exemples de predestinació són:
En el Mahabarata. Rama i Sita Pandava...
Hèrcules i Hera. Aquest mata els seus fills i es castigat
als dotze treballs.
El Rei Artús educat per Merlí viu ignorant el seu destí.
Percebal o Parsifal. Fill de cavaller apartat per la seva
mare que l’educa en la ignorància de les lleis morals cavalleresques, al bosc,
territori femení. Fins que apareixen uns cavallers i afirma que vol ser
cavaller i buscarà el sant Grial.
Hi ha un cas curiós i documentat en què un mite es
transforma després de 40 anys. A la Polinèsia on arriba el capità Cook, hi
havia un mite que explicava l’arribada d’uns déus que portarien beneficis pels
pobles, quan arribaren els blancs els van identificar amb aquests déus. Al cap
del temps en observar que a més mataven al nadius, el mite és va transformar en
què arribarien uns déus però que no serien els autèntics. En aquest cas la
Història es reintegra dins del mite transformant el model primigeni, però sense
que en siguin conscients. Això és possible perquè els mites i les llegendes es
transmeten oralment, amb el pas de diferents generacions es fàcil que el mite
primigeni s’hagi oblidat i transformat.
Diferents són el cas de L’Eneida de Virgili i Jonàs
davant de déu. L’actuació d’aquest últim es deu bàsicament a la por, hi trobem
doncs una raó instrumental. Com afirmava Kierkegaard la fe és un salt a
l’abisme, a la inseguretat. El cristianisme comporta en l’home una sèrie de
dubtes constants.
Els calvinistes reprenen la predestinació, i en això
segurament rau aquesta convicció i seguretat pròpies més d’aquestes cultures.
En el cas de Virgili l’obra va ser encarregada per
l’emperador August per tal de justificar el seu poder , així que podríem parlar
d’una raó d’estat.
Des d’Esquil, a Sòfocles i a Eurípides hi trobem una mena
de gradació en aquest procés cap a la subjectivació, però encara dins d’una
fase protosubjectiva. Estem encara davant de grans temàtiques més que no pas
davant individua aïllats. Seguint la interpretació de Nietzsche no hi ha
personatges aïllats sinó que és el cor el que canta el destí.
Les característiques dels herois:
1- tots són o divins o
semi-divins
2- no perden la identitat, no en
tenen el més mínim dubte
3- no pateixen massa pel
desposseïment (es tracta d’una societat de la vergonya i no de la culpa)
Podem parlar d’un model tradicional de serenitat grega.
2 comentaris:
Amb el romanticisme vam descobrir moltes coses.
M'encanten els teus apunts i la majoria de llibres que menciones i com els enllaces, encara que sembli una cosa disparatada.
Hi tornaré per fer una lectura rectilínea, ja que en diagonal em perdo molt.
Quin post!!!
Encara que no ho sembli hi ha un fil conductor. Són apunts presos del profe Gonçal Mayos. Si veiessis com deixa la pissarra quan explica! Allò sí que és un galimaties! És un profe excel·lent, no només t'ajuda a entendre les obres sinó a entendre-les en relació amb un mateix i amb els altres, també en relació amb ell. Es podria dir...teoria i pràctica viscuda in situ. De totes formes, la tesi és ben senzilla d'entendre, les obres són exemples que s'adapten a la tesi, encara que, en el cas de la literatura (ciències humanes), el mètode és més complex.
Bon dia, Pilar.
Publica un comentari a l'entrada