El cel imprimia un caràcter dominant a les seves expressions. L’Helena
trotava de taula en taula per servir frenèticament als clients que omplien les
taules de l’Steak House on treballava des què arribà a Londres. El local no
tenia gaire classe, però la clientela era variada, des de turistes fins a brokers
de la City. Un bon bistec a preus raonables no feia mal a ningú. Tampoc la
cuina anglesa es caracteritzava per un excel·lent bon gust. Al migdia la
clientela gaudia de poc més de mitja hora, cosa que clients i cambrers sabien.
Divendres era un dia especial, l’últim laborable per a ella. Les taules eren
plenes a vessar. En un raconet, un home d’uns quaranta anys, vestit de manera
informal, esperava el plat curull de patates i amanida variada que acompanyava
el plat. L’Helena s’hi acostà, i mentre dipositava curosament, menjar i beure,
l’home li preguntà. –És vostè americana? -Si hagués sentit el seu accent, segur
que no hauria fet aquella pregunta.- Va respondre que no amb el cap, i com a
resposta se li escapà un somriure. Ell va copsar que aquell somriure només
volia dir que l’havia errat del tot. -I doncs, d’on és vostè? -Sóc de
Barcelona. Aquí es va acabar la conversa.
Cada divendres l’informal menjava sempre el mateix plat, el mateix pes
en bistec, ni molt cuit ni molt cru, -au point , com li repetia, sense que
calgués. Després de quatre setmanes seguides, deixà de puntualitzar sobre
l’estat de la carn, i amb un cop de cap, una mirada i un somriure còmplice, el
plat s’instal·lava a la taula després de set minuts.
El divendres, número cinc, a més a més dels diners per pagar el compte,
hi havia una nota amb un interrogant acompanyat de la paraula name i to you que ressaltava al costat del tiquet de caixa. L’Helena
llegí la nota que contenia poques ratlles, i on, amb una cal·ligrafia de
lleugera inclinació cap a la dreta, hi destacaven a primer cop d’ull les
paraules weekend i Oxford. L’informal la convidava un cap de setmana a Oxford.
Des què aterrà a l’aeroport, la ciutat de les agulles de somni era un
dels seus objectius, la intenció era fer-se amb diners suficients per a
pagar-se un curs d’estiu a la universitat.
Ara l’informal la requeria per un cap de setmana, per a què?
El mateix divendres al vespre es reuniren per a parlar del viatge.
L’informal li demanava que prengués notes de les cares que feien els seus
estudiants a les reunions de tutories. M’explicà que estava fent una recerca
sobre el comportament d’estudiants estrangers i les seves reaccions davant dels
seus comentaris. De com les paraules podien o no influir en els seus treballs
posteriors. I de la relació que s’establia entre comportament pràctic i
resultats teòrics.
Em semblà una petició ben estranya, però la racionalitat del caràcter
anglès no tenia límits, i la formalitat de la petició de l’informal, ben
formal.
4 comentaris:
Oxford, un dels meus somnis...si no fos per l'anglès....
Una abraçada, Macondo.
No et preocupis per l'anglès, ara que ens volen espanyolitzar, una altra vegada, ni als anglesos els farà falta!
(En aquest país tenim un mal endèmic que és la manca de respecte i no saber valorar i transmetre altres llengües. Sort que part de les noves generacions han tingut altres oportunitats i han gaudit d'altres mètodes i intercanvis, però sembla que tot això remet. Però no només succeeix amb l'anglès, sinó també amb el francès, l'italià, l'alemany...només per parlar de llengües europees. Si pensem que els professors tenen entre 35 o 40 alumnes a l'aula, barrejats de diferents nivells, sense aules apropiades d'idiomes, sense noves tecnologies, si encara es dobla tot el que s'emet a la tele o als cinemes, si venim d'un país tancat on poder practicar-los era impossible, si poder fer viatges d'estudis era i és només per a les classes acabalades, si fins i tot la major part de polítics només parlen una llengua i això que no paren d'anar a reunions i trobades internacionals on per nassos n'haurien d'aprendre només per les hores que s'hi passen,etc, etc.
Bé, jo no em queixo perquè poc o molt em puc fer entendre en unes quantes llengües, però també haig de dir que no ha estat gràcies al sistema educatiu es panyol.
Petons
M´agrada la història.
Hi ha un punt que m´ha desconcertat però, en el text es parla en tercera persona i de cop, al final, gira i ho fa en primera. És intencionat? És és per apropar-nos al personatge de l´Helena?
És interessant.
Sí, en sóc conscient de la primera persona. És un recurs interessant...tant pel qui escriu com per a qui llegeix, la pseudo-confusió entre narrador i protagonista del relat. T'he vist utilitzar el mateix recurs en múltiples ocasions, només sóc una aprenenta de sisena fila.
Ara, tinc moltes ganes de continuar per veure com me n'en surto d'aquesta.
Publica un comentari a l'entrada