dissabte, 13 de febrer de 2010

Carnaval particular


 
Viatge arreu del món 

Diuen que la vida és un tango, però cadascú el balla com pot o com vol. Tenim dues opcions: o el ballem com podem i no volem canviar-lo, o el canviem perquè volem i només si podem fer-ho. De la mateixa manera, també, i a hores d’ara, l’experiència m’ indica que tots tenim una edat, o dues com deia un conegut meu, i jo afegiria que tres,quatre i cinc, si no més...I és que els anys cauen cauen i cauen... i la mort ens trepitja els talons...i les coses són més senzilles del que semblen... però ens agrada que no ho siguin, ens agrada fer-les complexes perquè sinó on seríem...a les cavernes estirant-nos els cabells, remenant el pot de fang, cuinant pels homes que arriben de cacera, i els homes, anant a caçar per portar la carn a la comunitat, i les dones anant a recollir fruits, que per cert aportaven tantes calories com la carn caçada pels homes. I els nens practicant amb l’arc i les fletxes, i les nenes cuidant els germans petits. I homes i dones cosint pells per abrigar-se del fred, i pintant a les parets escenes de caça, o el revers de la pròpia mà escopint pintura vermella o negra perquè quedi fixada per a la posteritat. Doncs sí, som encara a la caverna però una mica més sofisticada, i la sofisticació ens embadaleix. Però no només aquesta sinó la que ens ha portat a viure en un món on hi ha unes regles del joc conegudes o inventades que el fan suportable.  On la tècnica ens facilita la vida a homes i dones,  on el comportament moral esdevé d’una sofisticació gairebé insuportable. Els altres són l’infern, però no ho són, perquè no podem fer-ho sense ells i elles, lluitem per un món més just no com a ideal sinó pel quotidià, que tard o d’hora és el que en definitiva ens queda a l’interior, allò anomenat ànima, consciència i de retruc a l’inconscient.
Per això i per moltes més coses he decidit fer un viatge arreu del món, m’embarcaré en molts vaixells. Primer i per salpar de les costes catalanes prendré un llagut que vorejarà la costa fins a l’estret de Gibraltar. D’allà agafaré un veler i deixaré que el vent m’empenyi fins al Carib, on m’entretindré a visitar Cuba i la República Dominicana. D’allí fins el port de Nova York, per passar-hi uns dies. Baixaré cap Amèrica del Sud i m’embarcaré en una mena de caiac fet de herbes assecades i trenades i em passejaré pel llac Titicaca, on visitaré els seus pobladors perquè em facin un barret de llana per al fred.
Després aniré cap al Pacífic per embarcar-me en un transoceànic que em durà a Vietnam entrant per la desembocadura del Mekong, un cop allí em lliuraré als milers de petites embarcacions que lliscaran per les aigües tranquil·les dels, també, milers de rius, riuets, afluents i canals del país. M’aturaré a la badia de Ha long per parlar amb qui em trobi, em banyaré en les seves aigües verdoses i caldoses. Observaré les dones més boniques del món com es protegeixen la cara amb  barrets cònics, llargs guants com princeses sortides del conte de la Ventafocs, per a què el sol no torri la seva pell que les faria semblar més pageses.
Des d’Àsia un altre veler omplirà les veles per arribar al continent africà. M’aturaré a Benín (i a la seva Venècia particular) on les aigües estan altament contaminades i deixalles i excrements es llencen des de les plataformes que aguanten els palauets amb troncs retorçats, on els nens van d’una casa a l’altra amb grans neumàtics que fan de gòndola improvisada en un moment. Agafaré canoes d’un riu a l’altre fins arribar a Senegal on una zodíac em passejarà pel Parc de les aus, i una llança ràpida em portarà fins a Dakar des d’on , i de nou, un veler inflarà les veles per retornar-me a casa.
No sé quan temps durarà el viatge, així que m’acomiado de tots vosaltres fins a la tornada.

4 comentaris:

Pilar ha dit...

Un viatge fascinant, macondo.
Espero que en tornar hagis gaudit de cada racó vist.
A prop del llac Titicaca, tinc un fillol. És un descendent dels Aimara de l'illa de Pasqua. fes-li un petó de part meva.
Que el déu dels vents infli bé les veles que et duguin a bon port.

macondo ha dit...

Me'n vaig a fer les maletes abans no salpi el primer vaixell. Un petonàs de part teva. Els déus solen ser capriciosos, i Eolo no sempre et porta allà on vols, de sobte, et trobes en una tempesta i has d'agafar ben fort el timó. Altres llisques sobre l'aigua i el balandreig et permet dormir sense preocupar-te per la brisa.
Qhanaki

Estranger ha dit...

Doncs que els vents et siguin favorables, Macondo.

Per cert, si hi passes, saluda de part meva.

macondo ha dit...

Gràcies, de fet ja hi navego cap a un bon port.
Tot plegat és el que m'agrada del Carnaval, no les disfresses sinó les màscares que finalment s'han de guardar per al proper any.
Portaré tots els teus bons auguris a la criatura, aquestes necessiten la nostra protecció,el nostre amor, i a vegades, s'han de mimar una mica.