diumenge, 25 de setembre de 2016

Acta notarial





El veí de davant i la veïna del darrera m'aturen quan surto de casa. Volen explicar-me que hi ha ocupes a la casa de més avall. Ja ho sabia, sembla ser que el poble en va ple. Els dic que el tema no m'interessa (cosa que no és certa, però no tinc ganes de parlar-ne!). El veí insisteix, però és que són gitanos...Torno a dir amb veu contundent. No m'interessa el tema (cosa que segueix no essent certa)!


M'he comportat maleducadament, però qui són els veïns per abordar-me pel carrer per dir-me en què m'haig d'interessar i en què no?


dissabte, 24 de setembre de 2016




“Educació és allò que queda quan s’oblida allò que es va aprendre a l’escola”.
Albert Einstein, físic alemany (1879-1955)



Acte 1

Seqüència 1

Professora: - Falten dos minuts per acabar la classe, podeu recollir i col·locar les cadires sobre la taula.

Els alumnes s’esperen a la porta oberta abans de sortir.

(passadís: riuades d’alumnes passen i director controlant passadissos)

Seqüència 2

El director es dirigeix als alumnes que resten a la porta i els diu: -Encara que la professora us digui que sortiu no ho feu!

Alumnes contesten: -però si tots estan sortint!

Director: Sortiu ja que ho fan tots.

Fi del primer acte


- Quins errors es cometen?

1)   La direcció desautoritza al professor que no és el mateix que la següent
Fal làcia "ad verecundiam" (apel lació a l'autoritat)
Utilitzant el respecte que es té a una persona o institució, s'apel la a l'autoritat per demostrar una conclusió.

2)   Raonament fal·laciós:
Fal làcia "ex populo"
Es defensa determinat punt de vista al·legant que tothom o molta gent està d'acord amb aquesta opinió.



diumenge, 25 d’octubre de 2015

Poesia amatent

Llanternes que enlluernen els meus ulls,
gotes que regalimen per les parets...


dels teus.
Claror d’un dia refulgent...


d’hivern.
Heures i heures
que conten les hores...


del silent.
Racons i raconets.
Esquerdes a les parets.
Petons enamorats.
Lluentons sobrants d’un vestit...


de temps.
Cançons tímides de cantants...

amatents.

dissabte, 8 d’agost de 2015

El cas del corall




Quan la porta s’obrí, ella entrà lentament amb els peus descalços i sigil·losament per a no despertar-lo. El comissari dormia sota les flassades blanques del llit amb dosser de fusta pintat de color blanc. Un glop d’arbre fornia les quatre columnes un pèl retorçades seguint el contorn d’una fusta antiga. El respirar lent i profund administrava el ritme de les alenades. Lleus sospirs exhalaven els somnis no compartits de la soledat d’una tarda d’estiu. Havien dit que a les set es trobarien. Ell oblidà la cita, mentre a ella li bategava fortament el cor. M. era un comissari despert i despistat alhora. Atenia amb extrema cura tots els casos que s’esdevenien a l’illa, i sempre s’enamorava d’una de les sospitoses. La Chiara havia estat interrogada la nit anterior, però com que  la nit que havien assassinat el seu marit no hi era i, a més, feia anys que no es veien, l’havia deixat al marge dels sospitosos.
Allò no havia estat un crim amorós, semblava més aviat una revenja d’honor. Ella vivia als peus de l’Etna, la nit dels fets encara hi era. Impossible haver estat a prop del marit traspassat. L’Andrea –el marit- feia anys que tenia desavinences tèrboles amb alguns pescadors furtius. El treball l’obligava a rondar els caçadors de corall vermell, furtius de matinada que vorejaven les costes. Mai se sabia on feinejarien i d’on extraurien l’or roig del fons marí. El trau que presentava i el que aparentment li causà la mort, era massa net. Una ferida d’un calibre de poques polzades, d’una arma petita, segurament comprada de contraban a algun foraster de l’est.   En Matias era un vell retirat del negoci, segurament tindria alguna informació de valor. Entre la vetlla i el son M. calculava els quilòmetres que havia de fer per a recercar informació dels possibles sospitosos.
La Chiara s’apropà i recolzà amb delicadesa la mà sobre el front. Bullia, no de febre sinó d’un neguit que no li permetia reposar. Sobresaltat, s’aixecà d’un bot, i la va veure. Vestia una camisa vaporosa que li arribava just sota les natges. Uns botins plans que se li apropaven cada vegada més. De la boca entreoberta començaven a sortir paraules que l’atribolaven pel seu missatge...


[ continuarà...]