dissabte, 8 d’agost de 2015

El cas del corall




Quan la porta s’obrí, ella entrà lentament amb els peus descalços i sigil·losament per a no despertar-lo. El comissari dormia sota les flassades blanques del llit amb dosser de fusta pintat de color blanc. Un glop d’arbre fornia les quatre columnes un pèl retorçades seguint el contorn d’una fusta antiga. El respirar lent i profund administrava el ritme de les alenades. Lleus sospirs exhalaven els somnis no compartits de la soledat d’una tarda d’estiu. Havien dit que a les set es trobarien. Ell oblidà la cita, mentre a ella li bategava fortament el cor. M. era un comissari despert i despistat alhora. Atenia amb extrema cura tots els casos que s’esdevenien a l’illa, i sempre s’enamorava d’una de les sospitoses. La Chiara havia estat interrogada la nit anterior, però com que  la nit que havien assassinat el seu marit no hi era i, a més, feia anys que no es veien, l’havia deixat al marge dels sospitosos.
Allò no havia estat un crim amorós, semblava més aviat una revenja d’honor. Ella vivia als peus de l’Etna, la nit dels fets encara hi era. Impossible haver estat a prop del marit traspassat. L’Andrea –el marit- feia anys que tenia desavinences tèrboles amb alguns pescadors furtius. El treball l’obligava a rondar els caçadors de corall vermell, furtius de matinada que vorejaven les costes. Mai se sabia on feinejarien i d’on extraurien l’or roig del fons marí. El trau que presentava i el que aparentment li causà la mort, era massa net. Una ferida d’un calibre de poques polzades, d’una arma petita, segurament comprada de contraban a algun foraster de l’est.   En Matias era un vell retirat del negoci, segurament tindria alguna informació de valor. Entre la vetlla i el son M. calculava els quilòmetres que havia de fer per a recercar informació dels possibles sospitosos.
La Chiara s’apropà i recolzà amb delicadesa la mà sobre el front. Bullia, no de febre sinó d’un neguit que no li permetia reposar. Sobresaltat, s’aixecà d’un bot, i la va veure. Vestia una camisa vaporosa que li arribava just sota les natges. Uns botins plans que se li apropaven cada vegada més. De la boca entreoberta començaven a sortir paraules que l’atribolaven pel seu missatge...


[ continuarà...]

5 comentaris:

País Secret ha dit...


Em sembla que t'ha picat el mosquit sicilià. Sol passar. De cop t'entren unes ganes d'escriure...ui!És una illa inspiradora, meravellosa.
Que segueixi la festa!

Macondo ha dit...

Inspiradora, sí. Mosquit ni un, des què he tornat sí que ja me n'han picat uns quants, i matat algun. Tot i que aquest any em sembla que els mosquits estan una mica fluixos, deu ser el caloret del verà!

Per cert, els poemes t'han quedat molt bé. Mira...l'experiència i les sensacions de tenir les cames penjant de la roca del passeig de Cadaqués tot mirant el mar argentat a la llum de la lluna són compartides.

Continua, continua amb la poesia.

País Secret ha dit...

Nooo, aquest no fa mal, burxa per dins, ja ho veuràs...de fet, ja ho anem veient.

No siguis pilotera amb els poemes ;-). Són exercicis espirituals i prou, no pretenen res més.M'alegro de compartir les sensacions, és un lloc únic. I això que era agost!

Anònim ha dit...

Ara sóc pilotera! Que nooo...que ho dic perquè ho penso de veritat, ja saps que sóc de pocs compliments.
Mac

País Secret ha dit...


val, vale, d'acord.

gràcies