Pàgines

diumenge, 2 d’agost del 2015

Migdiades




Conten que...

La deessa Concòrdia es meravellà quan li van dedicar el temple més majestuós que mai s’hagi vist. Era la deessa de l’acord, l’enteniment i l’harmonia,  més propera a la llum del dia que a la nocturnitat. Tot passejant per l’interior del temple per protegir-se de la intensa xafogor del migdia, i després d’un abundat àpat confegit per les delícies de la mar, s’ajagué a l’estora i caigué en un profund son que la portà fins a les portes de l’Olimp. La nit havia enfosquit el temple que s’il·luminava amb torxes que projectaven ombres i ombres de déus i deesses que s’hi passejaven. Desplaçada en el temps es trobà estranya davant la solemnitat de qui habitava  realment aquell temple. L’autèntica posseïdora de les columnes, els frisos, els vasos negres i vermells que decoraven el lloc, era Atena, la Verge, omnipresent tant al Partenó d’Atenes com al temple dòric d’Agrigent. Atena, deessa de la saviesa i la guerra, lluitava juntament amb Hècate pel domini de les valls fèrtils de l’illa. El vi, l’oli  i cereals alimentaven la població que després de les guerres confortaven els seus habitants. Calia, doncs, una aliada per fer-se amb el poder i derrotar els seus contrincants. El trobà en la deessa Hècate que aliada amb els fetillers encantava els indòmits que volien conquerir l’illa i les seves riqueses. El comerciant Empèdocles va presenciar aquestes lluites i va transformar els encanteris: l’aigua, la terra, el foc i l’aire es van conjugar perquè creixessin les buguenvíl·lies de tots els colors: fúcsies, roges i blanques, i embellissin els jardins de totes les cases. L’argelaga i l’estepa blanca competien en floracions constants. Els pètals porpra de la flor d’espígol competia amb les margarides. La farigola, el romaní i la sàlvia alimentaven les abelles i els abellots. L’odi i l’amor entroncaven els camins de les deesses en els afers diaris. La deessa romana va escriure el seu nom a la paret del temple per immortalitzar la seva presència, ningú la va entendre. Segles després, quan jo, endormiscada des del migdia a causa de la calor, vaig despertar ben entrada la nit, vaig aprehendre que la meva ànima havia viscut allí des què el primer picapedrer inicià la construcció del temple amb el seu cisell.

2 comentaris:

PS ha dit...

És la reencarnació o un sentiment conegut que ens envaeix als viatgers quan visitem els temples, d'eternitat?

A Agrigent hi afegiria el rosa viu de l'arbre de l'amor i el rosat tènue dels ametllers en flor.

bonic passeig per terres desitjades.

Macondo ha dit...

Tots dos floreixen a la primavera, a l'estiu aquests arbres poques flors tenen!

No ho sé...però les sensacions són intenses, i els desitjos d'eternitat per als déus i deesses que no suen.

Ara marxo cap al fred!

Ciao!