dissabte, 4 de juliol de 2015

Una petita joia literària

Cap llibre de George Steiner m’ha decebut, són com capbussar-se en un mar d’interrogants. Aquest últim, Fragments (d’un pergamí malmès pel foc) és una petita joia de capçalera. No li calen dibuixos a la portada, tan sols un fons negre amb el nom amb vermell i el títol i subtítol de color blanc. De la tipografia de la lletra no en sabria dir res, no en sé. Fragments aforístics rescatats del foc de la biblioteca privada de la vil·la d’Herculà.
El papir atribuït a Epicarn d’Agra, del qual no se’n sap res, tampoc, és un exercici conjectural, igual que aquest escrit. En el primer capítol s’explica com mitologies i cosmologies fan referència al valor semàntic del llamp. El meu company de feina, seguit per un avís d’un llamp que li va caure parcialment a sobre, va decidir que no podia obviar aquell senyal i marxar d’un lloc on els llamps i les tempestes cauen a tort i dret, i moltes vegades no saps d’on vénen. Vaig comprendre que si ell marxava jo em quedaria sola. Sola vaig continuar fins el final.
El silenci és la meitat de la música, vaig optar per callar. De la meva “això no és una pipa” en va sortir una combinació de números guanyadora, un deu. Que Zeus va valorar però no va ser suficient per encarar-se amb Afrodita.
En el tercer capítol afirma que la mort és la demòcrata per excel·lència, per això em vaig suïcidar, però no sé si Sòcrates va ser prou socràtic en no defensar fins al final de la seva vida les seves creences. Potser, com una paradoxa va intuir que contra la democràcia no s’hi podia fer res. Parafrasejant Steiner el llenguatge esbiaixat d’allò “políticament correcte” fa que gairebé sigui impossible debatre seriosament sobre natura i educació.
És indubtable que la puresa de la raça és una fantasia racista, i encara predominen els qui s’aparellen amb rosses per apujar el seu estatus social. Qui confon alls amb cebes. 
En el quart capítol, El mal és i la indiferència n’és el seu còmplice. No sentir empatia per les injustícies sofertes pels altres, l’egoisme i egocentrisme característics del nostre temps. A tort i dret.
En el cinquè A la Deessa canta el diner s’enfronten Marx i Weber, ja sabem qui ha guanyat!
En el setè, la música n’és el centre per a afirmar que no ens redimeix de res, hi ha cadències que ens trenquen el cor.
I finalment, un cant a la mort, una defensa de l’eutanàsia, serà quan la nostra consciencia serà “lliure dels elements”, la mort serà una amiga, una convidada d’honor, fins i tot a l’alba.


Un llibre, un amic.