Informalitats

Un desig de tristesa se n’apoderà. Allunyada i arrecerada del plugim que reverdeix el camp, l’Helena es protegí de la humitat. Gotims disharmònics omplien l’espai que, mirats de biaix, formaven remolins delerosos d’obsequiar amb un bon gruix de molsa el sotabosc. Aquí i allà, els bolets de finals d’estiu apuntaven i amenaçaven de trencar la linealitat.

Anys i anys d’estudi l’havien allunyat de entorns socials engrescadors. Quan decidí anar a treballar a l’escola rural, a consciència, fugia de reunions i destorbs que entorpissin estudis i lectures.

S’encarnava amb l’hivern tal com un ós s’amaga al cau per recuperar forces.

La taula del despatx, a part dels treballs dels seus petits alumnes, contenia tot el material del seu estudi. Les muntanyes altes,  d’un verd intens al caure la tarda, la protegien de l’exterior, de les poques cases on l’olor de llenya cremada s’enlairava per les xemeneies i inundava tot el poble.

Era un poble molt petit. Tan sols hi havia un bar, una fonda amb restaurant, i cap botiga. Per avituallar-se havia de fer uns quants quilòmetres fins el poble gran capital de comarca. La carretera serpentejava collada amunt, el desnivell pronunciat marcava l’impàs entre una vida en solitari i una vida acompanyada. Quan deixà l’Ernest, i sense que ell ho sabés, s’instal·là durant un any en aquell remot poblet preparant el salt final cap a Londres. S’havia de recloure i preparar-se. No va ser tanta la casualitat la trobavada amb l’Stuard en aquell restaurant. Ella havia llegit i estudiat a fons tota la seva obra, i en coneixia pèls i senyals. Sabia què li mancava i entenia cap a on volia encarar la seva recerca.

També es preparava per a la solitud, la gran enemiga, a la que sotjava per sotmetre-la al seu antull.

Quan l’Stuard la convidà a Oxford, ja havia llegit el seu assaig sobre com incrementar el rendiment dels alumnes que havia practicat i ressenyat durant tots els anys de treballar a l’escola rural. El darrer any, el dedicà a aprofundir l’assaig i quan l’acabà, l’hi envià sense remitent al seu apartat de correus. Al quart dia de servir-li el bistec, el tornà a dipositar damunt la taula de l’Stuard, i al cinquè, la convidava a acompanyar-la.

La informalitat de l’Helena fou una sorpresa per a l’informal.

 Jo, Helena

L’Stuard era lector de psicologia mental i creia en la telepatia, és a dir, en la transferència de sentiments i pensaments a través de la ment. Molts dels seus companys de departament, no és que reneguessin d’ella, sinó que pensaven que era només una creença i que no conduïa a res. De fet, era un professor atípic, per això, fins i tot, els seus companys l’anomenaven l’informal, mai davant d’ell, encara que tampoc se n’amagaven. Ell ho sabia, tanmateix, la indiferència, encara que en petit grau, formava part del seu caràcter.

En cap dels meus estudis anomeno la paraula telepatia. Conec l’existència de les neurones mirall que en deuen ser a la base del que ell anomena telepatia activa. L’Stuard vol anar un pas més enllà dels estudis neurològics en el camp de la psicologia experimental. Vol demostrar com a través de la telepatia es pot predir i fins i tot modificar la conducta dels altres per a millorar el rendiment i la conducta en tots els camps de les accions humanes. Ell diu que, quan em va veure al restaurant per primera vegada, ja sabia que jo podia ser l’autora d’aquell assaig que havia rebut temps enrere, però per respecte i precaució no me n’havia dit res. Només quan vaig col·locar el document sobre la taula, es decidí a continuar endavant en els nostres estudis conjunts. Em va facilitar l’accés a una beca per al curs següent, no eren gaires diners, però suficients per a viure.