divendres, 12 d’octubre de 2012

Un bon partit




Asseguts en una petita cambra, on les ombres projectades per les flamarades de la llar de foc movien penombres d’una tarda d’hivern oxfordià, l’Stuard repassava les notes que havia pres tot just feia una hora en la sessió anterior amb els seus estudiants. En Vikram s’havia sentit lleugerament alterat quan es parlava de la novel·la Un bon partit. Curiosament, autor i estudiant portaven el mateix nom, tot i que havien nascut en llocs ben allunyats. En Vikram, l’estudiant, formava part de la segona generació d’indis nascuts a la Gran Bretanya, mentre que en Vikram, l’escriptor, havia nascut a Calcuta i també engruixia la llista d’escriptors formats a la universitat. L’Stuard no el va conèixer directament, però sí que n’havia sentit a parlar entre els seus companys. En Vikram tot just havia complert dinou anys i ja era un home casat. Era alt i fort, robust. Una dolçor de faccions que embellien encara més el seu posat reposat. Es movia harmoniosament i el seu cos ballava al ritme dels moviments de les extremitats. Els ulls transmetien serenitat, la serenor d’una cultura mil·lenària que se li havia acumulat en el quefer diari. Darrerament, l’Stuard havia notat un canvi sobtat en l’actitud del seu alumne. De ser un xicot atent, alegre i despert, passà a no somriure mai, estar absent i despistat. No es concentrava i descuidava el seu aspecte. L’Stuard intuïa la raó del decaïment, però se li feia molt difícil explicitar al seu alumne la raó per la qual entenia la seva tristor.
En Vikram era un noi sensible, ja feia més d’un any que es coneixien perquè començà la universitat amb divuit anys. L’any anterior havia ingressat amb unes notes excel·lents. Els seus redactats denotaven enginy i maduresa psicològica a l’hora de descriure els seus congèneres, i es notava que coneixia a fons la seva cultura i la manera d’entendre els esdeveniments històrics que, després de dues generacions vivint al Regne Unit, el feien proper al país dels seus avantpassats.
Alguns alumnes s’havien queixat perquè a les hores de tutoria hi havia, a més del tutor, una altra persona que observava i prenia notes. L’Stuard els explicà que formava part dels seus propis estudis i dels de la noia que l’acompanyava. L’Helena seia discretament en un racó sense parlar i anava anotant tot allò que podia interpretar-se des d’una perspectiva diferent a la que ho podien fer el propi professor o els nois que eren dirigits en les seves tasques.
Després de gairebé dos mesos, els nois s’havien habituat a la presència silenciosa de l’Helena i,  fins i tot, s’havia establert una relació imperceptible entre ells i ella, al marge de l’Stuard.
L’Helena passejava pels parcs d’Oxford rellegint, repassant i modificant les seves anotacions. Quan la pluja ho permetia, s’asseia a llegir les seves novel·les o es recreava amb el so de l’aigua que remorejava al seu pas.
En Vikram era un bon partit, era un brahman, encara que el color de la seva pell era ben colrat, a diferència de la major part dels de la seva casta. Ningú a la família en parlava, però tothom sabia que el seu pare tenia moltes amants. La seva mare havia mort en el moment del part, i la dona del seu pare l’havia criat com un més dels seus fills. Era el més sensible i llest dels germans i germanes que formaven la nombrosa família. L’alumne més brillant de l’escola i el que primer ingressà a la universitat. 

Sempre havia estat un noi reservat, però amable, content i animat en els seus estudis. La complicitat amb en Juan, un noi costaricenc, va ser evident des del primer dia, així m’ho explicà l’Stuard. Des què tornà de les vacances d’estiu, se’l veia apàtic i allunyat de la realitat. Durant l’estiu la família havia decidit casar-lo amb una noia d’una família prospera de la ciutat. Sempre havia estat un noi que no havia contradit els seus pares. I en aquella decisió no havia estat diferent. Va seguir ,sense pensar-s’ho massa, els consells de la seva mare que, en el fons, l’estimava sense que es notés que no era un fill legítim.

En Vikram passejava a prop del jardí botànic, un dels espais preferits de l’Helena. S’embadalia amb els nenúfars gegants del seu estany, amb les tiges que sobresortien de l’aigua mostrant aquelles flors enigmàtiques i tan allunyades del seu món. Sentia debilitat per aquelles flors que lluïen una bellesa tan passatgera, però que, tanmateix, en l’esclat mostraven tot el seu esplendor. S’adeien amb la joventut dels estudiants, en el florir dels pocs anys que passaven entre els murs dels vells edificis gastats i les agulles que apuntaven al cel.
Fou allí on coincidiren en múltiples ocasions, i on la conversa els dugué a intimidar en els revolts dels seus espais vitals.
De vegades, els silencis d’en Vikram eren com els glops d’aigua que s’empassaven les pedres de l’estany. Aquelles pedres ennegrides pel pas del temps es conjugaven amb el to de la seva pell. Les flors passatgeres es pansien com la seva vitalitat perduda. –Què ocultes, Vikram? Ni ell mateix ho sabia, no sabia què era, no sabia qui era. Entenia que no se sentia com l’any anterior, però el seu decaïment era tan evident als ulls dels altres que, de sobte,  mirant els ulls d’Helena ho va entendre.
- M’havia d’haver oposat al casament. No podia dir que no, per als meus pares era una oportunitat i per a la noia també, en canvi, jo ho he esgarrat tot. L’Helena li prengué la mà, i digué: -ets molt jove, encara pots decidir moltes coses, tens infinitat d’oportunitats que t’esperen, tingues paciència i acaba els teus estudis.



5 comentaris:

esborrall ha dit...

M'agrada l'ambient que has creat, amb la riquesa de descripcions que permeten veure més enllà de les paraules.
No sé si continuaràs aquí la història o si només és un tast. Facis el que facis,ha estat un plaer conèixer la seva existència.

Mac? Em regales un lloc màgic i em reus un altre. ^0^

Macondo ha dit...

La història continua i continuarà, ja n'he afegit un tros més. També és, sempre, un plaer per mi passar per casa teva.
Res...que un blocaire amb va batejar amb aquest nom, i no em semblà malament. Així que l'he adoptat. Coses que succeeixen per aquests verals.

Estranger ha dit...

M´ha agradat el text, com la història. En el capítol anterior se´t va escapar un pronom en primera persona, o així m´ho va semblar. No quadrava amb la resta del relat. (Seré repelent o puntillós potser, però cal llegir no una, sinó dues o tres vegades l´escrit un cop s´ha fet. I si pot ser un o dos díes després, millor). Però vaja, llegin-te no em sento capaç de dir-te una cosa així. Se´t nota bon tremp escrivint. M´ha agradat lo dels glops d´aigua, i la història, és molt cosmopolita, com tú si no m´erro.

Fins la propera.

Macondo ha dit...

Se'ns escapen tantes coses a la vida! Et deixo ser puntillós i repelent, i tens raó: cal revisar la feina. I encara te'n dono més (de raó) quan es tracta de deixar passar el temps, per a què reposin els textos.

Però també et diré, que, de vegades, l'espontaneïtat també és necessària, que no sempre tot allò que fem és cent per cent racional, que per a mi el blog és un hobby, que sóc una aprenenta i que amb l'edat un s'esplaia com més de gust li ve.

Cosmopolita, jo? Si sóc de poble, poble...ja veuràs!

Fins aviat.

Macondo ha dit...

Sorry, repel·lent.