dimarts, 31 de gener de 2012

Cor de pedra



Amb la punta del dit passo pàgina,
vell llibre encongit.
Cavalcant anys a lloms de cavall
d’un bassal  de llàgrimes eixut i podrit.
Pedra basàltica enclastada
a la columna del temps.
Cor de pedra que suporta la casa
de l’avenir sencer.
Batega amb força, deslliura’t ,
fes de la pedra un ésser viu.




I per matisar la duresa del poema

6 comentaris:

Ferran ha dit...

Cohen. No podies trobar millor contrapunt.

Macondo ha dit...

Oi que sí? Abriga't bé, aquí déu n'hi do la fredorada que ens està arribant!
Ein Kuss

Pais secret ha dit...

Tinc un cor de pedra, un còdol de platja molt prim en forma de cor. Sempre l´agafo amb dues mans perquè no se´m trenqui. Hi ha pedres delicades també.

Molt inspirada et veig, sí.

Fa escalforeta el vals.

fra miquel ha dit...

Ja veig que tires de la poesia per passar el fred...
Si que fa escalforeta, el vals ;o)
petó

Macondo ha dit...

Els còdols de platja són molt resistents i suaus, fixa't-hi bé; si han arribat a la sorra i a les teves mans després dels embats de la mar, no cal que pateixis que no es trencarà. O potser és que penses que un humà és més descuidat que les forces de la natura de la qual forma part?

Ei! que protecció civil recomana no sortir de casa sinó és en cas de necessitat. Jo ja segueixo aquestes recomenacions, quan pugui i canviï el temps sortiré, ok?

Macondo ha dit...

No, Fra no, la poesia no em fa passar el fred, la poesia m'escalfa l'ànima faci fred o calor. És la calefacció del meu refetori particular que m'escalfa el cos. Coi, Fra, això no us ho hauria d'explicar a vos!