divendres, 20 de gener de 2012

Arcàdia, locus amoenus.


Arcàdia, locus amoenus. 

Amb Hermes al capdavant, 
l'Arcàdia dels somnis 
és a tocar. 
Seré i altiu, 
pastoral i, de vegades, infantil.


Avui, 

t'esperaré fins al revolt de les hores 
quan trobis el que cal per parlar. 
Ja t'enyoro en el silenci daurat, 
en el lleu murmuri 
de les paraules que plovisquegen 
en el rierol saltat. 

Compto la llunyania dels dies 
em trasbalsa el temps 
i la lleu distància que cal salvar. 
Com ho farem per anar endavant? 
No puc restar immòbil, 
què em queda per fer? 

Enyoro moviment i calma, 
el ritme de la teva veu 
pausada em desassossega 
i la respiració s'altera 
en el pit cansat. 

Voldria que em parlessis a cau d'orella, 
i em diguessis aquelles paraules que mai he escoltat 
i ara sento profundament aquesta melangia d'allò 
que mai he tingut, i potser mai tindré. 
Ai, desesperança que espera l'impossible 
que ha d'arribar, a prop teu.


Estrella blanca 


Ara ja ets la meva estrella blanca 
com quan camines, m'acompanyes. 
Acarones els meus silencis 
sobrevoles en les imatges 
el pensament de les paraules. 
Calla! Ja vinc. 

Sóc aquí, no em veus? 
Resto nua davant la teva mirada, 
quantes carícies des de la mirada!


De mirada melosa


De mirada melosa, 
de pell tranquil·la, 
de somriure franc 
és el so de la teva veu.


6 comentaris:

Pais secret ha dit...

Veig que s´albira una primavera poètica...una mica melangiosa però alhora esperançada.

A l´Arcàdia real hi he estat, creuant-la pel nord. Era un lloc molt bonic, amb boscos i carreteres serpentejant les muntanyes.No s´assemblava gaire al que havia imaginat.
Penso que cadascú se l´ha de fer a la seva mida l´Arcàdia, potser no és ni un lloc concret, sinó un mapa particular fet de racons viscuts feliçment.

Macondo ha dit...

Si no em mirés el calendari diria que, avui, ja ha arribat la primavera, amb un sol que fa florir les mimoses malgrat tinguin arrels destructores. En tenia una a prop d'un pou que vaig haver d'arrencar perquè esquerdava les parets d'aquest. Ara en tinc un parell plantades lluny del pou perquè no puc estar-me, al mes de febrer, de fer uns quants rams efímers; la teva, esclar, a l'Empordà va més avançada degut al microclima.

A la meva Arcadàdia hi ha de tot: primaveres poètiques, hiverns de cels rogencs, tardors espaordides i estius feliços.

Vigila amb la imaginació que és traicionera, t'ho dic per experiència.

Un petó.

Macondo ha dit...

Fe d'errates: Arcàdia i traïdora

Estranger ha dit...

A mi sempre m´ha agradat aquesta cançó. I aqui s´adiu amb els versos, que suposo teus. Sempre que ento en un blog on habitualment hi ha prosa o algun vers escrit per algú altre i en llegueixo de propis, a primer cop d´ull, si són bons, em pregunto de qui seran. Llavors hi caic i penso, veus que bé ? A vegades donem més importància al versificador que als versos en si.

Macondo ha dit...

No sé si entenc bé el que vols dir, en qualsevol cas el versificador t'agraeix el comentari.

Estranger ha dit...

Res, que a vegades llegim poetes i poesia de renom, i resulta que ben aprop n´hi ha de ben bons, sense ser-ho ( de moment ).

Bona nit.