diumenge, 13 de novembre de 2011

LECTOR


El lector mi lector todavía sin nombre
vale decir un prójimo cualquiera
prota o antagonista de mis poemas
recibe lo que doy
yo me descubro
le digo lo que oculto a mis cercanos

extraigo de mí mismo a duras penas
las penas menos duras
y una que otra alegría
en borrador / casi deshilachada

el lector es mi escucha más sincero
uno que a veces se duele por mí
un oído que piensa que carbura
y yo aprendo bastante de ese eco

no le escribo a un lector
inmóvil como un muro
sino a alguién
que me aprueba o refuta
uno que habla mi lengua
y conoce de heridas
y también un poquito de la muerte 
un lector con el que nunca he hablado
y sin embargo nos reconocemos
mi lector es el mismo bajo el sol
que empapado de lluvias y lloviznas

yo sé que está presente
que como yo busca el refugio de una
soledad nueva y tan acogedora
como la paz sin guerra

un lector mi lector ya tiene nombre
pero no lo revelo por ahora
tal vez más adelante o más atrás 
en una breve nota al pie de página.

Mario Benedetti. Canciones del que no canta.

8 comentaris:

Pilar ha dit...

El millor que podem fer, en un temps, amb data de caducitat, és parlar del que no volem i voler allò del que no parlem.
Els lectors sempre ajuden, encara que no ho sàpiguen, a qui parla escrivint.

macondo ha dit...

Doncs ara m'agradaria parlar del que vull...sempre i que els altres ho vulguin també.

Com a lectora gaudeixo dels escrits dels altres, i aquestes lectures passen a ser "meves" i deixen de pertànyer a l'escriptor, aquesta n'és la màgia.

Pilar ha dit...

Sempre he pensat que feies el que t'abellia en tot moment, sobre parlar o no parlar.
Pel que als als altres, imagino que et refereixes als lectors, no pots fer una altra cosa que deixar-los triar la lectura.
Si trien fer-la seva, sí que hi haurà màgia. Tal vegada, en el cas contrari també, pel sol fet d'intentar-lo.

macondo ha dit...

Quin verb més bonic que has triat, abellir, en les seves dues accepcions.
Tothom tria: tu i jo com a lectores, i els altres imagino que també.

Pais secret ha dit...

Jo crec que tots escrivim per ser llegits, si no, no ho publicariem i ho deixariem desat en un word, en un quadern o ho esparrecaríem.
Els escrits prenen més vida quan uns ulls els llegeixen i una ment els assimila. Quan el que els llegeix se´ls fa seus rebent el missatge intacte o transformant-lo amb la seva pròpia interpretació.
Aquesta és la màgia.

macondo ha dit...

No em diràs ara que tu no deixes escrits desats o n'esparraques algun? També, crec, que ho fem tots.
Diria que repeteixes allò que dic.
Sí, ho és, sí.

Pais secret ha dit...

Avui precisament m´he adonat que tinc 56!!! esborranys al blogger, la majoria carn de paperera.

De desats, per mi sola, ben pocs.

Sí, he repetit el que has dit. Quan tens raó, tens raó ;-)

macondo ha dit...

Gràcies per donar-me la raó, tu tens la paraula...