dissabte, 22 d’octubre de 2011

On hi veuen el problema?

Aquest cap de setmana no estic sola, tinc un convidat que sembla que es quedarà durant molts anys...
HOMES AMB FILLS...
La bèstia de l’ordinador (Monzó, Riba i Gerard Quintana...)
Avui per culpa dels blogaires he connectat l’ordinador a la tele per veure el convidat de tv3, degut a la polèmica sorgida del fet que en Gerad Quintana parla castellà amb els seus fills i dona.
Començo amb Monzó el llit grinyola...genial. Van anar a comprar un llit que no grinyoli.
Fer sexe... a mi no m’agrada parlar. T’estimo...no t’ho has cregut.
Temps perdut...totalment.
Té un fill de 28 anys periodista, no parlen de sentiments.
Ramazzzzi jugador de bàsquet (em recorda el cognom Rizzzzo), la puta mania de voler xerrar...
Entrar a casa d’ algú es veure-hi molt o ben poca cosa, què pensaríeu si entréssiu a una casa on hi ha un cartell de la plaça de bous de Sueca.
Ous ferrats i porró petit amb vi negre per esmorzar, quan era petita també tenia un porró amb aigua i vi barrejat així he sortit...
Parla de la mort dels seus pares, d’origen treballador.
El perquè de tot plegat
S’ailla del món amb uns casquets de color groc i blau en funció de si es troba en una casa compartida amb la seva dona o en el seu estudi herència dels seus pares.
Segueixo amb Pau Riba després de llegir les observacions d’un altre blogaire, sobre les possibles manies de l’Albert Om (Home...potser jo també les tindria, o no, si s’ha menjat carn plena de mosques cuita en un barril de llautó amb carbó roent...)
L’últim hippie...matina? 1606, durant La Reforma, la casa és de lloguer...
Ni guants ni mitjons, tampoc amb calçotets...molt català, estalviador...
Llar de foc, 62 anys...jo vaig per mi, no vota mai. No crec en el sistema ni en la democràcia...enredada fenomenal. La democràcia és una obvietat, un silenci davant de les dificultats.
Té un forat negre al terrat...treballa amb mig metre quadrat, enmig del caos? Ordre...
A Cadaquès la casa del seu avi, Carles Riba.
Des el Maresme fins a Cadaquès, el seu fill en Lull va per lliure. Li van regalar al seu avi quan va fer 60 anys, per subscripció popular instigada per Rosa Leveroni.
Dorm a la habitació de Carles i Clementina, família burgesa catòlica i conservadora...no el deixaven jugar mai al carrer...els fills ens eduquen i no a la inversa.
Cinc fills de quatre dones diferents...l’experiència de trencar peres es dolorosa i no recomanable. No gaire bona relació amb les ex, per dir-ho suaument...
No escolta música però sí que en parla... Manel música de bons nois...
Diòptria millor disc de la música en català...
A Canet rock, histriònic, el que tocava, des de fora destruir, però també es pot fer des de dins...
Parlen de les drogues...no li fan por...ni a ningú...tots ens droguem...la dona que es fot somnífers o calmants...els que prenen calmats pel dolor...mentre dinem o sopem.
La droga és un component de la nostra dieta.
La SIDA no són les drogues.
A la mare li agrada Noia de porcellana.
La família com el conjunt de claus que té un home...
(Als homes se’ls perdona tot...sobretot entre homes.)
Arribem al picoil...s’acaba el petroli...com un mitjó al revés.
En Gerard a Eivissa...la seva vida familiar...
És un com un ordinador que mai s’apaga, no puja a dormir al llit fins que ella el fa pujar.
Va ser pare per primer cop als 40 anys.
Jo vinc d’una nissaga de pares absents...el meu pare hi era però d’alguna forma a casa era un matriarcat i aquí és el mateix...aquí hi ha un ritme, un ordre, un dia a dia...tinc la sensació que m’estic perdent coses...
Parlava als pares de vostè...i ara un taràntula mecànica...
Rius de gent malferida...escopint el seu fracàs...
Ara viu cada dia com si fos el primer...
Imagineria budista arreu...ordinador Apple de sobretaula...
Jo defalleixo...no me’n vaig a dormir...
Va a votar...i perd el DNI pel camí...
Les sabates són CASA... (caminante no hay camino, se hace camino al andar...)
La mare d’en Monzó i del Gerard eren modistes...la meva no, però també, de vegades, em feia la roba...)
Pare polícia nacional, del grisos...Gerardito...tú también como tu papá...
La música, la literatura i l’amor m’han fet canviar la vida...
On hi veuen el problema?





6 comentaris:

Pilar ha dit...

Sóc incapaç d'enterar-me de res, amb el canvi constant de canal.

Pais secret ha dit...

El problema rau en què hi ha gent entossudida en veure la palla als ulls dels altres quan als seus hi tenen una biga entrevessada, penso jo.
I poca feina, potser també.

( si no fos perquè m´empasso tos els Convidats també m´hagués perdut)

macondo ha dit...

Veig poc la tele però coneixia l'existència del programa, així que la solució per saber de què anava tot plegat va ser endollar-la a l'ordinador i veure'n uns quants de seguits per fer-me'n una visió global i no caure en la mania del zapping...

macondo ha dit...

Aquest problema és propi del nostre país, massa endogàmia!
Feina tots en tenim, el problema està en el treball que manca a molta gent, això és el que jo penso...
Mira, jo me'n vaig empassar uns quants de cop per a no perdre'm.

fra miquel ha dit...

Jo em vaig empassar el de Gerard Quintana després de llegir la País Secret. Però, encara que no n'he vist cap altra, no m'he perdut.
Estic amb el que dieu, molt veure la palleta a l'ull aliè...
besades

PS: Jo miro poc la tele. Miro més per la finestra. Per fi plou una mica!!!

macondo ha dit...

Doncs aquí no plou, vés per on!
Com us heu de perdre, si amb aquesta sotana se us veu a venir d'un'hora lluny!
Petonets, Fra.