A propòsit de Llull

                     Embarcats en això d'escriure versos

                     tot el que descarrego es contraban

                     i si vénen agents a interrogar-me

                     callaré com un mort, jo només canto

                     als homes lliures i a la dona gran...

                                                                                                               Enric Casasses

Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232/1233 - 1315/1316)

Extracte de l’”Arbre de Filosofia d’Amor” (París, 1298)

Esdevenc Ramon en un bell prat; en lo mig havia un gran arbre e una bella fontana. A l’ombra de l’arbre estava una bella dona molt ornadament vestida, e plorava, planyia e deïa aquestes paraules:

¡Ah, trista dolorosa! ¡E com és molt avorrida en esta present vida! Car ciència, ta germana, ha molts servidors qui la prenen per filosofia, e tu n’has pocs, segons ta dignitat e honor.

Ramon venc a la dona, la qual humilment saludà; e la dona agradablement li reté ses saluts. Demanà Ramon a la dona com era apellada, ni per què estava en plants e en plors. –Ramon –dix la dona–, jo som apellada Filosofia d’Amor, e planc e plor per ço car he pocs amadors, e ma germana Filosofia de Saber n’ha molts més que mi.

Filosofia d’amor –dix Ramon–, ¿què és causa que Filosofia de Saber ha més servidors que vós? ¿Ni per què vós n’havets enveja, pus que ella és vostra sor?

– Ramon –dix la dona–, l’ocasió perquè ma sor ha més servidors que mi, és car los homes, quan comencen aprendre ciències, comencen amar saber per mi, car sens mi no poden amar saber; e com saben les ciències, amen la filosfia d’aquelles, e han-ne feits molts llibres e moltes arts; a adeliten-se en amar les ciències, e no en amar mi ni ma filosofia d’amar, qui es pròpiament de ma essència e natura; e per això quan volen amar, no saben amar mi ni mes condicions, en tan gran virtut com saben entendre veritat de les causes que aprenen; e açò és per ço car estan llongament en aprendre ciències d’enteniment e de veritat, e no en aprendre ciències d’amor e de bontat. E per aiçò se segueix contra mi enjúria e pecat, e gran damnatge a molts amadors de saber; car aitant com mais saben sens amar mi e bontat, aitant han major manera de fer mal e d’enganar e traïr los uns los altres. E per aiçò planc e plor, e estaig en desconhort e tristor. E enveja ni ergull no em fa plorar, mas plor per ço car los de més homes d’est món no saben amar; car si sabien tan bé amar com saben entendre, per mi e per ma sor poria ésser tot lo món ordenat e en bon estament; car lo món s’hauria a la fi a la qual és creat, de la qual fi lo desvien los de més homes d’aquest món.

De cap altra manera podria ser interpretat aquest text, a dia d’avui, si no com a un autor feminista avant la lettre. Distingir entre Filosofia del Saber i Filosofia de l’Amor, tot i situant-nos acaballes dels segles XIII i XIV on el concepte de feminisme no es podia desprendre de cap text contemporani. Trobem l’arrel d’aquesta separació, segurament, en la tradició patriarcal que ha dominat extensament tots els àmbits del pensament polític i per tant públic de tot el planeta, i que encara plana sobre totes les consciències.

Des d’un punt de vista purament conceptual la Filosofia és Amor a la Saviesa, així que aquesta separació que remarca l’autor no existeix en l’abstracció dels conceptes. Per què és una dona la que s’anomena Filosofia d’Amor i no un home? La mateixa pregunta ens podríem fer a la inversa, per què un home no podria ser el que plora i anomenar-se Filosofia d’Amor? Hi ha una trampa conceptual en aquest joc de conceptes paradoxal. La paradoxa sorgeix no de jugar amb l’abstracció, sinó en intentar concretar-la. És en el concret i en la quotidianitat on rau la contradicció. És quan no hi ha separació entre l’àmbit públic i el privat, quan l’economia, la psicologia, la ciència i la seva aplicació tècnica, la literatura, la religió...formen part i és complementen i se superen o, dit d’altra manera, entren en una relació dialèctica.

Encarem una altra dificultat quan es barregen diferents plans de la realitat de forma jeràrquica, és a dir, quan els discursos adquireixen similituds, es confonen i s’intercalen. No perquè no es puguin relacionar sinó perquè aquesta relació esdevé de sotmetiment d’un pla de la realitat a un altre. Si la relació se situa a un mateix nivell, i hi ha un joc dialèctic de realitats, aleshores s’enriqueixen ambdós, si no s’empobreixen.

Llull anomena Veritat i Bondat tal i com ho són els clàssics Bonum i Verum, els transcendentals aplicats a la idea de Déu. Però a les idees feministes siguin del signe que siguin n’han tingut prou i suficient de transcendentals i ara reclamen realitats concretes i plasmades en fets concrets.

De poca cosa ens serveixen els discursos oficials o d’homes i dones que emmascarats de “feminisme” perpetuen un estat de coses que no ens agraden i volem canviar. Ens agradi o no aquests enfrontaments més o menys violents seguiran existint mentre no s’arribi a una igualtat en qualsevol pla de la realitat on un o una se situï.