dilluns, 29 d’agost de 2011

Un conte xinès

Una vaca cau del cel, una noia enamorada mor, un xinès viatja al Buenos Aires de Darín. Els ulls d’ell em transporten als ulls de l’autoretrat de Van Gogh, transparents, semi-buits, que et miren mentre es narren les històries: al cinema, a la sala d’exposicions, al meu cap. Al cinema: un home entra a les fosques i xoca amb una butaca buscant un passadís inexistent, dos minuts abans d’acabar la pel·lícula no es pot aguantar la pixera surt corrents i torna amb els crèdits, cal explicar-li el final, jo surto corrents perquè no m’ho puc creure, deuria haver begut cervesa o, segurament, a causa de l’edat, problemes de pròstata.
Un xinès perdut, malgrat no entendre’s, s’entenen perfectament, més diria, li canvia la vida, hilarant el personatge, riallades incontenibles, tràgic  i còmic, per allà pul·lula un complex d’Èdip, com podia no aparèixer en el cine argentí? El cristall es trenca, no res, millor així, el xinès li salva la vida, tot destruint el passat. Torno al carrer Moncada, cues de turistes, jo no entro si m’haig d’esperar, però a la temporal ningú a la finestreta. Picasso, Van Gogh, Lautrec, Cézannne i Les banyistes, retorn al món clàssic, als ideals platònics, esperit conservador i de dretes,  pur classicisme, cossos horriblement pintats, discuteixo, no en sabia, sí que ho feia expressament, no, no en sabia, la seva tècnica era d’un aprenent a dibuixant de cossos, va començar a pintar després d’haver fet fallida com a broker, a edat ja madura.  Zola havia dit d’ell: “...és més aviat un cos estrany en aquest ambient...marginat, personatge ridícul...” Sort de Pissarro que el va ensenyar a pintar, inicia la pintura conceptual, és a dir l’antiimpressionisme.
Retorn al cine, personatge de Darín, comportament estàtic, rituals establerts i rígids, obsessiu i monocromàtic, la casa plena de ferralla, inservible, andròmines acumulades amb el temps, polsegosa, bruta i descurada, contraposat a una infinita humanitat, bondadós i entranyable, solitari, introvertit... els misteris de la natura humana.
No, no he pres ayahuasca, he visualitzat la selva amazònica, escolto els brogits dels monos udoladors, palpo la humitat dels cabells pudrint-se, dels ullets fosforescents dels caimans a la nit  atents a sorprendre les seves preses, les aigües pantanoses que esperen eternament l’absorció de tot allò que hi cau, la reproducció del cicle de la vida. I mentrestant, algú es pren un te aromàtic.