Pàgines

divendres, 17 de desembre del 2010

Estimo, doncs existeixo.


                                                                     Anteros 
Un amic d’un amic em deia un dia quan, tota desolada ,vaig buidar el pap de totes les desgràcies masculines acumulades durant més de vint anys. –Avui en dia, l’amor, ja no és l’amor romàntic. Perplexa em vaig quedar  i pensativa  en sentir com sortia de l’aparell fonedor amb contundència la sentència, sense més ni més, directe de les entranyes a la boca, sense argumentar ni sense reflexió prèvia. Quan hom afirma de forma tan rotunda, però sens donar alternativa a l’afirmació, el primer que em ve al cap és una pregunta: I doncs,  què és l’amor?
En aquell moment sabia a la perfecció què no era i per tant, també,  allò que sí devia ser l’amor.
L’amor no és falta de respecte cap a l’altre, no és rancúnia, no és humiliació, no és desconfiança, no és desinterès, no és utilitzar l’altre amb benefici propi, no és venjança, ni animadversió, ni ressentiment, ni violència psíquica ni física, ni ignomínia, ni escarni, ni avergonyir o doblegar l’altre, ni conformar-se o rebaixar-se, ni claudicar, ni inflar-se...
De tant en tant em retorna a la ment aquella conversa i segueixo pensant, què és l’amor? I la varietat i diversitat de respostes és gairebé infinita, i me n’alegro que així sigui, ja que si la resposta és infinita també ho hauria ser la capacitat humana d’estimar, com també ho és de tot el contrari. Oh! Llàstima ja que tota energia es contraposa amb una contra energia, i seguim en la recerca teòrica, examinem doncs:
L’amor és segons l’IEC 2.
A l’amor, J. Ferreter Mora dedica sis pàgines al concepte acompanyat d’una extensa bibliografia.
I la Wikipedia un llarg article sobre l’amor.
L’última lectura Amo, luego existo de Manuel Cruz. M’interessa especialment la relació entre Heidegger i H. Arent perquè reflexa, amb intensitat la complexitat inherent al tema tractat, una faceta de l’amor que m’atrau especialment i és la part d’ombres que hi ha en la seva relació amorosa. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Heidegger cau en desgràcia per la seva relació amb el nazisme i, tot i que H. Arent li retreu aquesta participació, si més no teòrica, ella podria haver-lo oblidat i prescindir de tota relació amb ell, cosa que no succeí, sinó que l’ajudà en la publicació de les seves obres, per què? La qüestió és si aquesta sola paraula(amor) és efectivament l’última paraula. És a dir, l’amor perdona moltes coses. No és el final d’una qüestió banal sinó el principi per replantejar-se altres coses. Cal retornar al passat a una carta de l’abril de 1928, Ombres on literalment diu: “El camí que m’ensenyares és més llarg i ardu del que em pensava. Exigeix tota una llarga vida. La soledat d’aquest camí l’escull un mateix i és la possibilitat de vida que em correspon.” Arendt sembla haver descobert, a través de l’amor,al mateix temps la llibertat i el seu propi destí: “Perdria el meu dret a la vida si perdés el meu amor per tu, però perdria aquest amor i la seva realitat si em sostragués a la tasca a la que m’obliga”, en una torturada articulació  a la que no sabrà donar solució fins molts anys després.
Abans de trobar la solució o el que és el mateix com decidir l’equilibri personal, en una biografia que estava escrivint sembla que es troba en forma de narració desplaçada el que li succeí amb el seu primer marit: “No és que li ocultés res definitiu al seu marit, però tampoc li parlava de l’elusiva dissort de les nits, de la desconcertant mitja llum dels dies i del dolorós esforç que suposava superar la melangia de nou, tots el dies(...). Ella s’aferrava a Varnhagen com s’aferrava al dia, només per recaure una i una altra vegada en els sempre recurrents, insistents i inoportuns somnis de la nit”
El seu primer marit representava allò diürn, Heidegger, allò nocturn – similar a la contraposició nietzscheana d’apol·lini i dionisíac- mentre que ella ocupa el lloc de la melangia aferrada amb desesperació a la llum, tot i sabent que, inexorablement, aquesta perd la partida, dia rere dia, davant la foscor.
En tots dos es troba una resistència a questa passió que amenaçava en arrastrar-los. Hi ha passats que no haurien d’haver existit mai.
Sembla que es doni en tots dos una mena de por al pensament, a la soledat d’aquest i  la duresa del pensar.
El seu amor va ser un amor interior i amagat pertanyent a la vida interior, però segons afirma en una altra carta “els nostres sentiments són tots els mateixos, la diferència és on i en quin context els deixem aparèixer”.
A la Condició humana, afirma que l’amor suporta malament l’exhibició pública o l’ús polític que se’n pot fer.  Així amb les seves paraules “l’amor és sempre un coup de foudre” que com a tal no és quelcom que jo tingui sinó quelcom que em té.
Cada relació amorosa és única i complexa, i acabo com acaba el llibre, dient-li a l’amic del meu amic que no, que l’amor no és només l’amor romàntic, i que quan arribi el dia del meu enterrament no es pugui dir que no vaig estimar molt, que vaig esgotar la meva vida en regalar generosament aquest sentiment, i que a l’hora d’abandonar-la, vaig  deixar un rastre d’amor.



6 comentaris:

PS ha dit...

Aquest escrit demana més de dues llegides.
Què és l´amor? Una vegada en una reunió de companys d´estudi m´ho van preguntar i vaig respondre sense titubejar gaire que una cosa que veia amb els ulls podia definir-la i descriure-la,no se´m feia gens difícil. En canvi, el que se sent a la pell i al cor m´era gairebé impossible, per tant, no me la volia ni plantejar.En tenia prou podent-la sentir, sense fer raonaments ni classificacions.
Una amiga de ciències ho va resoldre en un plis plas : L´amor és pura química, i prou. A mi no em va convèncer.
Sóc molt de fer-me preguntes, constantment, però sé que hi ha respostes que no les sabré mai amb exactitud, perquè l´amor, de tan senzill com és , és molt complexe, i viceversa.Per tant, prefereixo més viure´l que no plantejar-me´l.

No sé si et servirà de gaire el poc que et puc dir, però si vols un consell ( i no m´agrada precisament la paraula) viu i estima.Poca cosa te´n treuràs de la vida si no és estimant.

Tornaré a rellegir-me´l, vull profunditzar amb el tema Heiddeger-Arendt i necessito més temps.Del que expliques tu segur que hi trobaré altres matisos també.
Bon dia.

Macondo ha dit...

Ja saps com són aquests filòsofs, sempre parlant d'allò que no es veu. Ara que els de ciències fan el mateix, o potser tu has vist algun electró o positró corrent per aquí?
Per cert, l'amic del meu amic també era de ciències, de fet era o millor dit és metge, encara sort que no em va dir el mateix que la teva amiga.
Bona nit.

Pilar ha dit...

No sé, Macondo. Crec que seria millor preguntar-se com sentim l'amor...Per a mi, és l'única manera de saber què és.
Temes com aquests són els que duen a llargues converses plenes de tot.
M'agrada molt la figura de Anteros.

Macondo ha dit...

Sí Pilar, però la manera com sentim l'amor és diversa com ho són les persones...la literatura en va plena, tu ho saps millor que ningú.
Anteros és l'amor correspost i et contesto de la mateixa manera com acaba el llibre. Quién lo pillara!

Pilar ha dit...

Potser aquesta és una posible resposta. No hi ha una manera definida de l'amor, ja que pot presentar-se amb múltiples formes. Per això existeixen molts amors i encara que es puguin classificar amb un nom: romàntic, fraternal, paternal, amic..., la manera de sentir-lo és completament diferent, segons qui estimi i a aqui s'estimi.
Amb el que m'expliques, m'agrada més l'Anteros.

Macondo ha dit...

Doncs, quedem-nos amb l'Anteros sigui de la mena que sigui l'amor!