Estimo, doncs existeixo.

                                                                     Anteros 

Un amic d’un amic em deia un dia quan, tota desolada ,vaig buidar el pap de totes les desgràcies masculines acumulades durant més de vint anys. –Avui en dia, l’amor, ja no és l’amor romàntic. Perplexa em vaig quedar  i pensativa  en sentir com sortia de l’aparell fonedor amb contundència la sentència, sense més ni més, directe de les entranyes a la boca, sense argumentar ni sense reflexió prèvia. Quan hom afirma de forma tan rotunda, però sens donar alternativa a l’afirmació, el primer que em ve al cap és una pregunta: I doncs,  què és l’amor?

En aquell moment sabia a la perfecció què no era i per tant, també,  allò que sí devia ser l’amor.

L’amor no és falta de respecte cap a l’altre, no és rancúnia, no és humiliació, no és desconfiança, no és desinterès, no és utilitzar l’altre amb benefici propi, no és venjança, ni animadversió, ni ressentiment, ni violència psíquica ni física, ni ignomínia, ni escarni, ni avergonyir o doblegar l’altre, ni conformar-se o rebaixar-se, ni claudicar, ni inflar-se...

De tant en tant em retorna a la ment aquella conversa i segueixo pensant, què és l’amor? I la varietat i diversitat de respostes és gairebé infinita, i me n’alegro que així sigui, ja que si la resposta és infinita també ho hauria ser la capacitat humana d’estimar, com també ho és de tot el contrari. Oh! Llàstima ja que tota energia es contraposa amb una contra energia, i seguim en la recerca teòrica, examinem doncs:

L’amor és segons l’IEC 2.

A l’amor, J. Ferreter Mora dedica sis pàgines al concepte acompanyat d’una extensa bibliografia.

I la Wikipedia un llarg article sobre l’amor.

L’última lectura Amo, luego existo de Manuel Cruz. M’interessa especialment la relació entre Heidegger i H. Arent perquè reflexa, amb intensitat la complexitat inherent al tema tractat, una faceta de l’amor que m’atrau especialment i és la part d’ombres que hi ha en la seva relació amorosa. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Heidegger cau en desgràcia per la seva relació amb el nazisme i, tot i que H. Arent li retreu aquesta participació, si més no teòrica, ella podria haver-lo oblidat i prescindir de tota relació amb ell, cosa que no succeí, sinó que l’ajudà en la publicació de les seves obres, per què? La qüestió és si aquesta sola paraula(amor) és efectivament l’última paraula. És a dir, l’amor perdona moltes coses. No és el final d’una qüestió banal sinó el principi per replantejar-se altres coses. Cal retornar al passat a una carta de l’abril de 1928, Ombres on literalment diu: “El camí que m’ensenyares és més llarg i ardu del que em pensava. Exigeix tota una llarga vida. La soledat d’aquest camí l’escull un mateix i és la possibilitat de vida que em correspon.” Arendt sembla haver descobert, a través de l’amor,al mateix temps la llibertat i el seu propi destí: “Perdria el meu dret a la vida si perdés el meu amor per tu, però perdria aquest amor i la seva realitat si em sostragués a la tasca a la que m’obliga”, en una torturada articulació  a la que no sabrà donar solució fins molts anys després.

Abans de trobar la solució o el que és el mateix com decidir l’equilibri personal, en una biografia que estava escrivint sembla que es troba en forma de narració desplaçada el que li succeí amb el seu primer marit: “No és que li ocultés res definitiu al seu marit, però tampoc li parlava de l’elusiva dissort de les nits, de la desconcertant mitja llum dels dies i del dolorós esforç que suposava superar la melangia de nou, tots el dies(...). Ella s’aferrava a Varnhagen com s’aferrava al dia, només per recaure una i una altra vegada en els sempre recurrents, insistents i inoportuns somnis de la nit”

El seu primer marit representava allò diürn, Heidegger, allò nocturn – similar a la contraposició nietzscheana d’apol·lini i dionisíac- mentre que ella ocupa el lloc de la melangia aferrada amb desesperació a la llum, tot i sabent que, inexorablement, aquesta perd la partida, dia rere dia, davant la foscor.

En tots dos es troba una resistència a questa passió que amenaçava en arrastrar-los. Hi ha passats que no haurien d’haver existit mai.

Sembla que es doni en tots dos una mena de por al pensament, a la soledat d’aquest i  la duresa del pensar.

El seu amor va ser un amor interior i amagat pertanyent a la vida interior, però segons afirma en una altra carta “els nostres sentiments són tots els mateixos, la diferència és on i en quin context els deixem aparèixer”.

A la Condició humana, afirma que l’amor suporta malament l’exhibició pública o l’ús polític que se’n pot fer.  Així amb les seves paraules “l’amor és sempre un coup de foudre” que com a tal no és quelcom que jo tingui sinó quelcom que em té.

Cada relació amorosa és única i complexa, i acabo com acaba el llibre, dient-li a l’amic del meu amic que no, que l’amor no és només l’amor romàntic, i que quan arribi el dia del meu enterrament no es pugui dir que no vaig estimar molt, que vaig esgotar la meva vida en regalar generosament aquest sentiment, i que a l’hora d’abandonar-la, vaig  deixar un rastre d’amor.