Tot reconstruint la ceba

I després diuen que nosaltres som de la ceba!

(Quan pelem una ceba plorem de forma mecànica, quan plorem pels demés ho fem perquè hi ha un pathos compartit, i quan ho fem per nosaltres mateixos és perquè ens sentim sols.)

La memòria té racons inescrutables, així com s’afirma que els designis del Senyor també ho són. Amb tantes notícies al voltant de la visita del Papa m’ha fet venir a la ment aquell passatge del llibre de Günter Grass Tot pelant la ceba on recorda a un noiet de disset anys amb el que compartien converses i jocs de daus. Finalment he trobat la cita on s’anomena a un tal Joseph que pel que sembla apuntava ja molt amunt .

  

   I el comí aconseguit el vaig compartir amb el meu company, amb qui em jugava potser el futur i tot amb tres daus sota una lona mentre no parava de ploure. Vet-lo aquí, es diu Joseph, em parla insistentment –en veu invariablement baixa, fins i tot suau- i no em vol marxar de la memòria.

 Jo volia ser una cosa, ell en volia ser una altra.

Jo deia que hi ha diverses veritats.

Ell deia que només n’hi ha una de sola.

Jo deia que ja no creia en res.

Ell enfilava un dogma damunt d’un altre.

Jo exclamava: Joseph, tu deus voler arribar a Gran Inquisidor o més amunt encara.

Ell sempre treia uns punts més que jo i tot llançant els daus citava sant Agustí, com si tingués davant els ulls les seves confessions en versió llatina.

   D’aquesta manera vam anar parlant i jugant a daus sense parar, fins que un bon dia, com que era natural de terres de Baviera, el van deixar marxar, mentre que jo, en no posseir una adreça segura a la meva regió natal, i per tant estar mancat d’una ubicació concreta, primer vaig ser enviat a desinfectar i després a un camp de treball.

També està bé llegir aquests dies la polèmica entre Habermas i Ratzinger  sobre les bases morals de l’Estat i l’eterna polèmica entre fe i raó.

I per què cal reconstruir la ceba? Perquè cal estar ben informat, només per això.