PLANTEM CARA. Filòleg, música, cultura i llengua.

Filòleg, música, cultura i llengua.

JOAN SOLÀ .PLANTEM CARA. Defensa de la llengua, defensa de la terra.

118

Jordi Savall

“L’home que no dugui la música dins seu, / aquell que no el commou l’harmonia del sons,/és prest per la traïció, el furt i la perfídia;/(...)/ Desconfia d’un home així”, diu Shakespeare. Deunidó. Per això “sentim la necessitat de recuperar el meravellós poder de la música”, quan “veiem tantes víctimes que cada dia són sacrificades –com ara la periodista russa Anna Polikóvskaia, assassinada recentment –en nom de tota mena de raons”, va dir-nos la setmana passada Jordi Savall quan la Universitat de Barcelona es va honorar conferint-li el doctor honoris causa. I va afegir unes paraules enormes que jo no havia sentit mai, les que subratllo tot seguit: “El control del poder, tant si és legal com si no ho és, obliga sempre a una lluita despietada en la qual les veus més coratjoses i les persones més desvalgudes són les que paguen el tribut més alt”.

I, encara, després d’afirmar que la música, en ells mateixa,  no és bona ni dolenta”, Savall es preguntava amb Steiner, “ si en realitat les humanitats (la literatura, l’art o la música) també poguessin acabar deshumanitzant-nos”, i recordava el concert de la sala Hèrcules de Munich, el 1944, en què Walter Gieseking interpretava Beethoven, Schubert i Brahms mentre al carrer s’omplia de lamentacions desesperades dels conduïts als camps d’extermini. Jo no coneixia aquest aspecte del gran artista, i en va commoure tant el seu pensament i la seva actitud com la seva refinadíssima habilitat instrumental, com la veu divina de Montserrat Figueres, com les mans líriques d’Arianna Savall en el concert final de l’acte.

Savall fa una trentena d’anys que, amb els conjunts musicals Hespèrion XX (avui Hèsperion XXI), Capella Reial de Catalunya i Concert des Nations, es dedica a recuperar el repertori poètic i musical antic, especialment ibèric, amb criteris musicals i filològics rigorosos, perquè arribi a l’home d’avui “amb tota la seva bellesa i el seu poder expressiu”, recorrent a l’ajut dels filòlegs perquè també la lletra ens arribi pura i bella. “Yo m’enamorí d’un aire/ D’un aire d’una muger/ D’una muger muy hermosa/ Linda mi corazón”, “Soleta só jo ací,/si voleu que us vaja obrir/ara que nés hora,/ si voleu venir”, “Sentirete d’amor la piaga/ che mi fa languir/ per un ciglio despietato, e fer/ Ch’ogn’hor d’ardor mi tormenta”. Entre d’altres, és per aquesta raó que la facultat de Filologia va demanar la concessió d’aquest doctorat. Però Savall ha eixamplat els horitzons fins a recollir sota la seva batuta la música tradicional de Turquia, de Sarajevo, del Marroc, d’Afganistan,  d’Itàlia, d’Algèria, dels jueus dels perses, i fer veure la sorprenent unitat d’aquest univers (vegeu CD Orient-Occident).

En català, castellà i gallec, el professor Adolfo Sotelo va fer una eloqüent i instructiva laudatio del candidat i va lamentar que aquella antiga Ibèria acollidora de cultures (cristiana, musulmana i jueva) hagi derivat en un “tenaz proceso de aplastamiento de la diferència”.

                                                                                                                         7.XII.2006

                                                                                                                            

   

En poques ocasions els que no som filòlegs ens acostem a les obres teòriques dels especialistes, en aquest cas no ens trobem davant d’un treball d’especialista que no sigui assolible per als què no entrem en les sovint batalles filològiques, sinó amb un recull d’articles de molt diverses temàtiques, amb els que un pot gaudir sense ser especialista.

Des del cas d’una nena romanesa en l’aprenentatge de la llengua catalana, passant per les disputes de si caçar, plegar o collir bolets, de  sinó o si no,  de barata o barat a, de diccionari, de topònims, de personatges com Verdaguer, Puyal,  Chomsky o Antoni Bassas. Jo, fins i tot, he trobat un del meus cognoms. També de TV3, de l’Alcorà i de les infermeres de Sant Pau.

I així fins a 153 articles, és un llibre que es pot llegir seguint l’ordre dels capítols o a gust del consumidor seguint diferents interessos (saltant-nos capítols, anant endavant o endarrere)en diversos moments.  Avui, en sentir la notícia de la seva mort, l’he recordat com una lectura ben entretinguda d’estiu, qui diu que els filòlegs no poden ser amens?