MIL PARAULES I UNA PD

És cert que cada país té les seves peculiaritats en la manera com tracta el tema de la immigració, però també és cert que hi ha molt desconeixement i molta manipulació interessada per part dels polítics en determinats moments de la història.

En situacions de crisi econòmica, a tot el món, i siguin d’on siguin els immigrants els problemes d’ordre cultural –vegis lingüístic, religiós, hàbits, costums...-es copsaran amb ulls diferents que en èpoques on la bonança econòmica no “apreta” a les capes més desafavorides de les societats receptores, on també la dificultats econòmiques i la precarietat laboral són un fet.

Els immigrants competeixen en recursos amb la part més desafavorida de la població autòctona, i és una població que dóna molts vots i molt fàcil de manipular amb titulars.

Dit això, que no és res que molta gent no sàpiga, caldria potser aclarir, que les ajudes que reben els immigrants tant al nostre país com als altres de la Unió Europea, són les mateixes que poden rebre els autòctons amb les mateixes condicions econòmiques. I si n’hi ha qui se n’aprofita, també hi ha qui s’aprofita dels seus recursos multimilionaris o en llocs privilegiats per prevaricar o estafar a la resta de la població que paga religiosament els seus impostos.

Sempre he sentit a dir que hi ha dos sistemes de relació entre la població d’un país i els immigrants que rep. Un és, a grans trets, el sistema francès d’integració on els nouvinguts han de ser tractats i han d’aprendre la llengua seguint els principis d’igualtat, llibertat i fraternitat . On l’escola pública garanteix per a tota la població una igualtat d’oportunitats, o això és almenys en teoria la teoria. L’altre és el sistema britànic on la població nouvinguda té, fins i tot, els propis sistemes d’escolarització, i viuen sense que hi hagi massa barreges. Ja se sap que els anglesos sempre han estat més classistes per tradició.

Però, a la pràctica els resultats d’un sistema i l’altre no són substancialment tan diferents.

Per això les declaracions d’Angela Merkel m’han semblat oportunistes i fruit d’una necessitat partidista del moment. Ja fa temps que s’ensuma un gir cap a les polítiques més conservadores arreu d’Europa. Entre Berlusconi, Sarkozy, la pujada de l’ultra dreta als països nòrdics, a Holanda, i ara aquestes declaracions de la que és la presidenta del motor econòmic d’Europa potser que parem atenció a com s’eduquen als ciutadans.

El meu professor d’alemany a Alemanya, ara fa més de vint anys, era turc. Ell em va ensenyar els rudiments bàsics d’aquesta llengua i em va ensenyar a estimar-la. Apart dels turcs que havien anat a treballar a Alemanya, també hi havia un important  nombre d’ells que havia anat a estudiar. Tant uns com altres només teníem permisos temporals de residència. Aquesta situació els feia vulnerables perquè sempre estaven pendents de la renovació dels permisos. Aquest era el cas del meu professor que tot i treballar a la Volkshohschule de la ciutat que depenia de l’Ajuntament , no tenia assegurada la continuïtat. Molts d’aquests estudiants turcs estaven afiliats a partits d’esquerra en el seu país d’origen, i sovint perseguits per la policia. Així que molts d’ells no volien tornar  a un país on les oportunitats laborals no eren gaire afalagadores, i on el règim els castigava amb duresa.

Malgrat les declaracions actuals de la cancellera, a Alemanya existeixen aquestes anomenades Volkshohschule (universitats populars) on per un preu molt mòdic es podia assistir a moltes hores per a l’aprenentatge de la llengua, i tots els cursos eren plens a vessar. Quan això succeïa a Alemanya, al nostre país començava a rebre els primers immigrants, i a diferència d’allà, no hi havia ni de bon tros cap oferta similar per a l’aprenentatge de la llengua, avui en dia aquesta situació ha canviat gràcies a l’esforç de moltes associacions i entitats que durant els anys vuitanta van començar aquesta tasca. Més tard s’hi van afegir les institucions oficials.

Un altre tema col·lateral és l’educació en la llengua i cultura del país de recepció quan la majoria dels fills dels immigrants nouvinguts s'acumula en determinats barris i escoles de les ciutats, sobretot en poblacions grans. El treball d’integració, inserció o  d’immersió lingüística  i cultural com es prefereixi anomenar-ho és una tasca duríssima, ja que el percentatge de nouvinguts és altíssima, i no tenen l’oportunitat de practicar la llengua pràcticament amb ningú. Es formen guetos on es parla la llengua de la majoria de la població, en el cas de Catalunya la llengua més parlada és el castellà degut al gran nombre de població provinent de llatinoamèrica. A d’altres països com ara França es formen barriades senceres de magrebins, o en el cas d’Alemanya de turcs perquè els habitatges d’aquests llocs solen ser molt més barats i per tant la tendència és a anar on es pot pagar la vivenda. Sense polítiques d’intervenció en la redistribució de la vivenda i d’escolarització serioses aquests fenòmens seguiran sent manipulables per part de les polítiques més conservadores a tots els països europeus.

Malgrat  que el panorama sembli desolador, hi ha realitats diàries  que contradiuen aquesta generalització que he exposat. A tots els països de la Unió Europea hi ha molts individus que gràcies al seu esforç personal i amb l’ajuda d’associacions, institucions, docents,etc. assoleixen un bon grau de preparació. La literatura feta a Gran Bretanya, França, Alemanya i  a Catalunya cada vegada compte amb més noms i cognoms d’origen no comunitari. I analitzar la trajectòria personal d’ells i elles seria una bona manera d’entendre com i per què han aconseguit  conjugar cultures i realitats que en principi poden semblar allunyades, però que segurament no ho són tant. Amb mil paraules que em semblen poques m’he volgut apropar a un munt de notícies d’actualitat que cada dia omplen diaris, programes de ràdio, de televisió, reflexions a la xarxa, debats, blogs, diàlegs escoltats al carrer,a la feina, entre els amics i els enemics, a la cafeteria, al mercat, a les escoles, a l’ambulatori, a les esglésies, és a dir: arreu.

PD: No vull que dels impostos que pago es subvencioni la visita del Papa, l’Estat  Vaticà que pagui les seves pròpies despeses de viatge!