dissabte, 14 d’agost de 2010

El Cafè Antic

Al Cafè Antic quan la cervesa
desvetlla somnis pels senzills
pugem les vinyes amb les estrelles
i fem l’amor als déus humils

Ella té uns ulls de poesia,
tu el cos de cirerer florit,
alguns festegen la Maria
mentre jo et guanyo al parxís.

Però a Bòsnia ja no hi neixen les flors
mentre aquí és maig i en Sergi canta,
plora el vent i ens sagna el cor
per tant d’horror que ens separa.

Europa creix sobre els vostres morts
mercadejant sense vergonya,
però la fredor d’aquest guinyol
mai no hi serà al cafè nostre.

Al Cafè Antic el fum s’emporta
temors i angoixes nit enllà
mentre amb el ritme de les converses
roden les boles del billar.

I quan la lluna a Sant Antoni
busca el seu lloc entre els xiprers
el poble sembla que se n’adoni
que és allí dalt només per ell.

Però a Rio encara maten infants
i algú ha pagat per cada bala,
compra el seu viure el poderós
assassinant la misèria.

La nit estén el seu trist parany
sobre els "meninos" que tremolen,
rostres que escruten la foscor
cercant l’amor que enlloc troben.

Al Cafè Antic el temps reposa
i els dits no en compten el neguit
perquè les cartes damunt el marbre
fan un dibuix massa bonic.

Temps a venir quan la tendresa
de tots plegats sigui el coixí
unint els somnis amb les estrelles
recordarem el Cafè Antic.



Al Cafè Antic em robares el darrer petó, venjança inútil del primer.
Asseguts a l’exterior esmorzàvem tu i jo.
Allí pensava la lluna plena.
Amaga l’esguard el xiprer, prest a tornar.
dins, sona Mahler i riem, en lluita Max i Salvador,
treuen espases els guerrers de l’Amor.


7 comentaris:

Pilar ha dit...

Macondo...M'has deixat amb la boca oberta. La teva imaginació no té límits, a l'hora de presentar tant el que t'agrada com el que no.
La triple poesia visual que ens regales avui, és una joia...I a més, mostres novament la teva generositat, entregant-nos-la polida.
Nena, em trec el barret...I tu volies tancar el blog? T'hauria enyorat motíssim!
No sé a qui li dediques, sempre he pensat que els teus escrits tenen destinatari. Li regales bellesa.

Pilar ha dit...

Se m'oblidava! M'agrada la frase que has posat a la columna. Sempre m'ha agradat.

Pais secret ha dit...

Aquest cafè i la gent que hi passa l´estona, els de la cançó, existeixen de veritat i també els xiprers que amaguen la lluna a l´ermita de Sant Antoni, i un riu,i uns ponts que travessen el poble.D´allà mateix en surt aquell vi tan bo i vellutat de l´altre post.Ja ho deus saber...

Per desgràcia a Rio els nens encara pateixen i a Bòsnia hi ha massa flors als cementiris.Per sort nostra aquí encara ens queden cafès antics.

macondo ha dit...

M'afalagues massa Pilar! Em faràs posar vermella! Ostres, he oblidat posar la dedicatòria!

macondo ha dit...

Sí A. ,aquesta gent i aquest entorn existeixen de veritat, ja ho saps...
I és precisament en aquesta mena de cafès on la gent humil i no tan humil parlen d'allò que succeeix en el món, juguen a cartes, es prenen un cafè, s'enamoren, parlen d'enologia, però, sobretot...parlen.

Pilar ha dit...

Si tu ho dius...Au, m'en vaig que ja és hora.
No t'ho creuràs, però la verificació és: presses

macondo ha dit...

On vas amb tanta pressa sembles el gat d'A.!