dilluns, 24 de maig de 2010

Les algues roges

Era sola, com abans, com després, com tota la vida.
Ella no tingué mai confidents. Les seves amistats eren totes receptives. Quan ella prenia afecte per algú se n’assimilava el caràcter, inconscientment l’estudiava amb amor fins els replecs més íntims de l’ésser: i el propi ésser, reaccionant davant la possible influència, s’afirmava més i més en la seva púdica solitud. No és que, orgullosament, veiés els defectes d’altri i se n’apartés, ella, la superior. Ella es jutjava sense pietat i es dolia de no saber-se confiar.
I no podia. Era eixutesa de cor? No pas. Déu sabia com sofrí la solitud. Tampoc no es feia, romànticament la incompresa. En tot cas, pensava, la incomprensió és la base eterna de les relacions humanes.
...
-¿Sabeu que us diria, Isabel, si no us haguéssiu d’enutjar? –feu ell, rient també. –Que si fóssiu espiritualment ben sana, us podria ensopir Beethoven, però no el discutiríeu així.

Les algues roges. Maria Teresa Vernet.

6 comentaris:

Pais secret ha dit...

Ha d`ésser difícil viure amb tantes exigències cap als altres i cap a un mateix, pot comportar molta solitud no desitjada.
De totes maneres també penso que tots portem a dins un trocet d´aquest "monstre" tan humà. El més important potser, és reconèixer-lo , saber rectificar a
temps i no deixar que ens fastiguegi la vida.

macondo ha dit...

Més important és saber administrar-se la solitud, és bo saber estar sol i també saber quan no es vol.
Isabel va saber rectificar aquesta actitud, així que el monstre no ho devia ser tant,si és que parlem del mateix tipus de monstre.

Elvira FR ha dit...

Bufa! res del que és humà m'he és aliè ....m'han entrat unes ganes boges de llegir-me aquest llibre...gràcies macondo

macondo ha dit...

Com a dona segur que t'agradarà conèixer la perspectiva de les dues dones de la novel·la, diferents, però complementàries.
Gràcies a tu per passar.

Pilar ha dit...

Em produeix tristesa aquest fragment. L'he llegit unes quantes vegades i veig en ell molta soledat darrera un mur que...ningú s'atreveix a enderrocar?
Les algues roges...Bon títol! crec que no se m'oblidarà quan arribi el dia que em cridi.

macondo ha dit...

Pot semblar trist,a mi no m'ho sembla, em sembla més aviat la reflexió d'una dona que intenta coneixe's a si mateixa, en tots els matisos que es poden tenir. Penso que és una bona novel·la de l'autora. Sempre hi ha algú que enderroca murs, en el cas de la Isabel... bé si t'ho explico potser perd la gràcia... i de les algues roges...instint, passió,desmesura...matisos amb els que s'ha de viure i gaudir.