dissabte, 27 de febrer de 2010

Un cafè a Praga

 



Praga és la ciutat de la meva infantesa, vaig néixer al carrer Kanovnickà al bell mig de la ciutat, on tots els carrers empedrats s’enfilen cap al castell que domina la ciutat. Aleshores Praha era un lloc adormit i dominat per la cadència del temps. Imatges mentals groguenques i emboirades dominen els records plasmats en belles imatges que aturen l’esdevenir de les paraules que romanen amagades en raconets inhòspits dels llargs vespres d’hivern.
A la vora del braser que caldejava l’apartament escassament moblat, la meva mare feinejava a la cuina per preparar el dinar que havia d’emportar-se a la fàbrica l’endemà. De bon matí, jo restava amb una veïna i els seus fills,  que em feia de mainadera. El seu marit, conduïa un tramvia, i amb el seu míser sou alimentava dona i dos fills petits. No vaig  conèixer el meu pare, va morir durant la guerra que condemnà Europa a anys i  anys de silenci i amargor per a milions de persones. El sou de la mare arribava tan sols per pseudoalimentar-nos i poder sobreviure en aquest món hostil. Tot s’havia de fer amb gran esforç, el carbó pel braser s’enduia part dels diners, els hiverns eren llargs i el fred intens. Malgrat les penúries, ella es reservava cada mes una petita part del sou per aconseguir dòlars, que guardava en una capseta amagada de qualsevol mirada sospitosa. Quan tenia uns quans bitllets, es passejava per l’Avinguda  Venceslau que recorre el centre per on arribaven viatgers de fora dels països de l’est. Un cop allí anava al seu encontre i, arrecerant-se en carrerons menys transitats de possibles mirades, canviava els pocs bitllets que havia pogut estalviar per altres que en un futur li van permetre canviar de vida i de país.
D’aquells dies ençà, em vénen flaixos de la meva imatge, de la roba que portàvem, dels carrers buits i silenciosos, de les botigues semibuides i fosques,  dels carrers a l’hivern amb una llum tènue però càlida, del cor d’una ciutat que bategava volent obrir-se a tot aquell que la volgués visitar i dels milers i milers de vides que,  com la meva mare i jo vam haver de fugir.
Ara em prenc un cafè a la terrassa de l’hotel, en una ciutat que no reconec, plena de vida i de llums que la il·luminen dia i nit. Onades de turistes inunden els seus carrers, omplen bars, restaurants i hotels. Aquesta és la meva ciutat natal i no ho és, la reconec, no en els seus aparadors que no em diuen res, sinó quan em passejo pels cementiris al capvespre, quan gairebé no hi queda ningú; m’apropo al cementiri jueu i col·loco una pedreta plana sobre la tomba dels meus avantpassats, i recordo els milions de víctimes que independentment de la seva fe, la ideologia, tendència sexual, ètnia o qualsevol altra diferència, van ser arrossegats per la barbàrie. En aquests moments torno a ser a la meva ciutat, als seus carrers, a les esglésies, a la sinagoga, al castell... i al carrer Cànon (Kanovnickà).


4 comentaris:

Pilar ha dit...

Hi ha moments en què arrelem en antics horitzons. És com si necessitéssim recuperar paradisos perduts. El nostre cor s'omple de nostàlgia en recordar els "nostres" morts.
Has triat un text íntim i proper. Una etapa de la història que mai hauria d'haver ocorregut.

Estranger ha dit...

Vaig ser a Praha l´estiu en què el Moldava es va desbordar. De fet, vam haver de marxar de l´hotel on erem perquè el van desallotjar.Aquella nit van sonar unes sirenes a la ciutat que semblaven avisos de bombardeigs. feia cosa sentir-ho. I com que vam haver de marxar abans d´hora, em vaig quedar amb les ganes de visitar els cementiris al capvespre. Tenia ganes de veure la tomba de Dvórak. M´agrada la simfonia del nou món.

macondo ha dit...

La infantesa és un paradís perdut que, de sobte, reneix en una paraula, una imatge o una ciutat.La història i la mort, quina relació tan estranya i tan propera.
Bon cap de setmana, Pilar.

macondo ha dit...

A quin any va ser al 1987 o al 2002?
Doncs has de tornar-hi, encara que la ciutat ha canviat moltíssim! Volia pujar fotografies de l'època però el maleït slideshare no m'ha funcionat, potser ho tornaré a provar més tard.
Gràcies per la música.