Rellegint el diari

No tinc temps ni ganes d’ampliar el poti-poti de sensacions i reflexions que tinc en ment, però com diuen en castellà a buen entendedor pocas palabras bastan. A tots se’ns veu el llautó, però als de l’Opus se’ls hi veu la ferralla.

Que vagin a predicar amb els seus arguments a l’eternitat, que als d’aquí a baix podem resoldre els nostres problemes per nosaltres mateixos, no ens calen només models ideals, d’aquests ja n’hem tingut prou en aquest país. S’afirma en una carta a La Vanguardia que l’amor ha de ser net i exclusiu, i que busquem l’amor etern (aquest deu ser més seguidor de Pascal que de Descartes). Doncs jo, m’inclino per Descartes sense excloure Pascal.

Afirma que s’està a casa o no s’està . Es clar que, a casa si pot estar de moltes maneres, ara recordo aquella dita que deia que la mujer en casa y con la pata quebrada. Massa ambigüitat en un article d’opinió que si bé fa referència a la joventut esbojarrada, que d’aquesta n’hi ha hagut a totes les èpoques, independentment de noves o velles tecnologies. Segurament, aquestes afavoreixen certes actituds, però també ara surten a la llum casos que abans només es vivien de portes en dins. Així que, en moltes realitats és molt millor living apart together; i les amistats compromeses, què volen dir? Jo encara em creia allò d’haver arribat a la majoria d’edat kantiana, independentment del gènere i/o sexe al qual es pertanyi. Però es veu, que no! Que encara hi ha qui creu que les dependències emocionals ens faran més racionals, més lliures i més independents. Bé, ja m’ha passat el mal humor i em vénen ganes de riure...

Més... més, torno a fullejar el diari, i a la pàgina 36-37 a Tendències els models dels joves entre 12 i 19 anys. Ostres! Ni una noia als models, i...mira quina fila que fan! A la pàgina 40 el model femení: les cheerleaders, ja hi som!

Ara trobo quelcom interessant, un còmic on line Zahra's paradise sobre la situació de l'Iran, però no localitzo l’enllaç. Algú em pot ajudar a trobar-lo?