T’aixeques com un paó ensenyant plomes de mil colors.
Olorant l’aire que respiro sense desprendre cap olor.
T’enfonses en la foscor
t’arrauleixes per desaparèixer,
i et confons amb els contorns.
Transcorre la història sense cap transcendència.
Ningú endevina el drama entre rialles i plors.
Alenteixes el temps impossible d’alentir.
Quelcom s’ha trencat en mi.
4 comentaris:
El temps sense temps marxa darrere els somnis. Allà els missatges escolten el silenci del "Mi bemol major". Ho he trobat a les partitures del meu pare. En llegir-te sentint la música, he imaginat un cigne negre dansant davant de l'imprevist.
Preciosa imatge la que ens regales, macondo.
Passes de puntetes com un cigne blanc, ballant amb delicadesa la partitura.
Ahir veia el sol desapareixer a quarts de sis rera els turons.Un disc vermell força gran que moria en dos o tres minuts, fins la darrera escletxa com un petit estel que es fonia al no-res.
Maca, la melodia, com les paraules.
I què m'en dius dels estels després de la pluja... De moment, el cel està ennuvolat i els turons emboirats, però segur que tornarà a sortir el sol.
Publica un comentari a l'entrada