dimecres, 2 de desembre de 2009

Rumsiky



Fotografies d’un mateix tipus de paisatge, una a l’època de les pluges i l’altra a l’època seca. Quina sensació tan diferent que transmeten i, malgrat tot, és el mateix paisatge. Així som els humans, a voltes fèrtils i a voltes àrids, com la terra mateixa. Però sempre cíclics com la natura, ens repetim fins que la mort no ens dóna l’oportunitat de cap més repetició. Som alhora singulars, i semblants en les nostres rareses. Les muntanyes de Rumsiky són un d’aquells llocs al planeta Terra, ben singulars.
Si algun dia em perdo, busqueu-m’hi!

2 comentaris:

Pilar ha dit...

Reconduim-la poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiansa,
no pas pels vells topants ni per dreceres grandieloquents, sinò pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduim-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i desfellences; humanament, entre brogit i angoixes, per gorg dels anys que ens correspon viure.
En solitud, pero no solitaris,
reconduim la vida, amb la
certesa que cap esfors no cau
en terra eixorca.
Dia vindra que algú beurà a mans plenes l'aigua de llum que brolli
de les pedres d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
MIQUEL MARTÍ I POL: LA VIDA

En llegir-te entre les imatges (impresionants i belles, que empetiteixen), m'has fet venir al cap aquests versos.
Estic dispossada a buscar-t'hi, si em dius com arribar-hi.

macondo ha dit...

Quan m'hi hagi perdut, t'avisaré!