Aquesta pel·lícula pot semblar avorrida si la comparem amb les grans produccions nord-americanes que pretenen explicar l'Holocaust com ara la Llista de Schindler, i reconec que mentre la visionava em costava riure amb les escenes còmiques perquè sovint ens costa distingir entre realitat i realitats, entre veritat i veritats, entre ficció i realitat i entre veritat i ficció. La ratlla que separa aquests parells de conceptes que alhora s'entrecreuen és tènue. No succeeix el mateix amb El gran dictador o La vida és bella, per què? Perquè se'ns expliquen com un conte i la nostra ment infantil s'hi fica sense dificultat. En canvi, la pel·lícula del director alemany Dani Levy, no és només còmica, és tragicòmica, és una “veritat”més que intenta arribar a un dels molts perquès de la Shoah. Com s'apunta en el llibre Elogi a la desobediència: “L'èxit del terme bíblic 'Holocaust' -sacrifici de l'infant o de l'animal ofert a Déu- mostra la força d'aquesta transformació religiosa. Les víctimes jueves han estat situades, d'aquesta manera, en una condició ambigua d'innocència absoluta, imatge en el mirall del veredicte de culpabilitat absoluta que els nazis havien pronunciat en contra seva.”
Aquestes dues projeccions ideològiques -innocència i culpabilitat absolutes- tenen en comú la característica de deduir-se de la lògica dels assassins. “Aquest estat d'innocència no és característic de cap ésser humà en general. Amb una falta que se situa més enllà del crim i una innocència que se situa més enllà de la bondat o de la virtut, no es pot fer res més des d'un punt de vista polític o humà”, escriu Arendt ja el 1946 a la seva correspondència amb karl Jaspers.
Davant d'una cambra de gas en la qual tots dos moriran perquè són jueus, un criminal sense perdó i un infant de dos anys comparteixen la mateixa innocència. Però només davant d'aquest “càstig” que no té res a veure amb cap falta humana, i no pas amb relació al món.”
Dani Levy troba un gra de veritat en la relació entre Hitler i el seu pare i el tipus de “pedagogia”que havia rebut, i l'analitza còmicament aquesta relació a través del personatge que representa un antic professor d'interpretació, Adolfo Grünbaum... un jueu.
Aquestes dues projeccions ideològiques -innocència i culpabilitat absolutes- tenen en comú la característica de deduir-se de la lògica dels assassins. “Aquest estat d'innocència no és característic de cap ésser humà en general. Amb una falta que se situa més enllà del crim i una innocència que se situa més enllà de la bondat o de la virtut, no es pot fer res més des d'un punt de vista polític o humà”, escriu Arendt ja el 1946 a la seva correspondència amb karl Jaspers.
Davant d'una cambra de gas en la qual tots dos moriran perquè són jueus, un criminal sense perdó i un infant de dos anys comparteixen la mateixa innocència. Però només davant d'aquest “càstig” que no té res a veure amb cap falta humana, i no pas amb relació al món.”
Dani Levy troba un gra de veritat en la relació entre Hitler i el seu pare i el tipus de “pedagogia”que havia rebut, i l'analitza còmicament aquesta relació a través del personatge que representa un antic professor d'interpretació, Adolfo Grünbaum... un jueu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada