dimarts, 18 d’agost de 2009

La vertaderament autèntica Veritat sobre la meva família paterna: Els maquis i la resistència a Les Guilleries.

Avui he tingut un Maqui a casa meva que m'ha ajudat a fer neteja del garatge. Ja feia dies que tenia pensat fer-ho. I de sobte, s'ha presentat l'oportunitat de desfer-me de trastos vells plens de pols i teranyines acumulades i emmagatzemades durant anys per tots els racons. He portat a la deixalleria tot allò que he pogut transportar: des d'un munt de ferralla, fustes, pots de pintura, un radiador i, fins i tot, una taula de ping-pong.
En mig d'aquest embolic de materials com si d'una selva es tractés he estat segrestada per un bandoler que es movia entre les comarques d'Osona, Vallès Oriental i La Selva. Però resulta que no era un bandoler sinó un maqui. I no era només un maqui qualsevol sinó el germà del meu avi. De petita havia sentit històries d'aquelles que conta Víctor català -pseudònim viril de Caterina Albert- que et posaven els pèls de punta. Eren tan sòrdides que hom no es pot entendrir fàcilment amb vel·leïtats literàries. Aquesta crítica però a l'inversa és la que exposa Joan Fuster en l'obra Literatura Catalana Contemporània, encara que la defensa dient que tenia un instint literari tant poderós que la redimia de la trivialitat del procediment.
El meu tiet-avi i el meu avi van passar llargues temporades a la presó, i cada cop que en sortien tornaven a la casa pairal, que, és clar, no era de propietat sinó que n'eren masovers, i només tenien temps de deixar una llavor a la panxa de la meva àvia, i així, fins a onze fills, dels quals només en sobrevisqueren sis, mentre la dona feinejava al camp i tenia cura dels fills., si és que es pot utilitzar aquesta paraula. A més, quan sortien de la presó no era per ajudar la muller sinó per agafar borratxeres per oblidar la difícil situació que vivien a les muntanyes, escapolint-se de la Guàrdia Civil.
I jo, néta de qui sóc porto a la sang un rampell anarquista, revolucionari i feminista impossible d'oblidar.