Pandèmies emocionals

Als anys vuitanta, en aquest país i a la resta d'Europa, encara es follava sense preservatiu. La prevenció contra el virus de la SIDA i les seves conseqüències mortals no havien arrelat en la consciència de la població, no vam trigar gaire a fer-ho. Va ser l'època límit entre el ser i el no-ser. Es va imposar de forma assenyada el no-ser. La raó va guanyar la partida, i la ciència va ajudar a què una malaltia que era mortal de necessitat ho deixés de ser, com a mínim per aquells que es poden pagar el tractament adequat. Avui en dia, encara moren milions de persones degut a la malaltia, marginades econòmicament i socialment.

En aquella època vaig viatjar als EEUU, concretament a Nova York, i específicament a Harlem. Aquest barri, inicialment construït pels holandesos, d'aquí el seu nom, havia estat una zona residencial, amb cases burgeses de tres o quatre plantes, i unes escales amb baranes de fusta noble.

Harlem és un barri partit en dues zones socialment ben delimitades, la zona negra i la zona hispana, encara que tant uns com els altres compartien des de feia generacions la pèrdua d'identitat pròpia de la gent desarrelada. En el cas dels africans degut a una exportació forçosa de feia més generacions, en els hispans una necessitat econòmica més recent que els havia fet abandonar els seus país d'orígen. En ambdós casos, la reubicació els havia afectat greument, fent de la supervivència el seu modus vivendi. Hi ha qui triomfa i hi ha qui fracassa, entre els dos extrems una varietat infinita de casos. El triomf a Harlem passava pel triomf al teatre Apol·lo, en aquella època, i,encara suposo que deu ser així. Cada cert temps(no recordo si setmanalment o mensualment) es feien gales de joves artistes, una mena de competició que a mi em recordava el teatre que es representava al circ romà per gaudi dels espectadors, ja que la puntuació o l'èxit depenia dels propis espectadors que es manifestaven aixecant el dit polze cap amunt o cap avall en funció de si els havia agradat o no la representació. És clar que semblava que era més democràtic que en el cas del circ romà, ja que el primer cas depenia del públic assistent i en el segon, també, però era l'emperador qui decidia si se li perdonava la vida o no. A l'Apol·lo han triomfat cantants i músics de renom internacional com ara Michel Jackson o Louis Amstrong, i malgrat el triomf el desarrelament acaba passant factura en alguns casos. Michael Jackson volia ser blanc i també volia ser un rei negre, i així es va fer nomenar rei de Sanwi, a Costa d'Ivori: si som negatius direm que és una evident contradicció que no va poder superar mai, si som positius direm que va assolir un dels majors sincretismes de la història.

En tot cas, qualsevol tipus de censura provoca desconcert, especialment quan volem censurar els sentiments. Podem, més que mai, parlar de globalització perquè, especialment, les barreres temporals s'estan fent tan i tan primes que les nostres estratègies animals no tenen temps de planificar els caminets i corriols que necessitem per arribar a les fites que volem aconseguir. La por i l'autocensura ens obliga a viure en càpsules de cristall ben endurides no fos cas que els altres ens encomanessin alguna malaltia.

Tornen pandèmies castradores a casa nostra, si abans ho foren els preservatius, ara s'hauran de dissenyar preservatius per als petons. Ens tornen a recomanar per la nostra supervivència que evitem tocar-nos, donar-nos la mà, i si ho fem cal rentar-se bé freqüentment i, com a mínim per un minut per tal de desinfectar-nos. Els petons cal evitar-los, com a causa directa d'infecció, segur que hi ha dissenyadors i empresaris que estan planificant preservatius bucals de colors i amb gustos diferents per fer-ho més exòtic i atractiu a la vista, a l'oïda, al gust, a l'olfacte i al tacte. Ja es deuen estar fregant les mans pensant en els beneficis econòmics.

A les escoles s'intenta educar emocionalment als nens i nenes per a ser uns adults equilibrats, i el món s'està tornant paranoicament global. Benvinguda la globalització.