dimecres, 19 d’agost de 2009

L'Honor dels Prizzi


La meva primera sortida a l'estranger va ser al sud d'Itàlia, la causa: l'Amor. Era molt joveneta i esbojarrada, saltava de flor en flor recollint la dolça mel. Les costes del sud de Nàpols són magnífiques s'assemblaven a la Costa Brava d'ara fa uns quants anys. La Costiera Amalfitana és plena de racons i raconets encantadors, i allà vaig trobar gent autèntica, pescadors que amb les seves barques sortien cada matinada ben d'hora a recollir el que la mar els oferia generosament. Llàstima que ara aquella costa s'ha convertit en un lloc turístic on gent sense escrúpols han fet fora als pescadors de tota la vida i amb els seus diners han convertit les tavernes en restaurants on tot el que s'hi menja és peix congelat i pasta feta a corre-cuita.
Sempre he estat massa idealista, i com que creia que estava enamorada em passava hores i hores penjada d'una cabina telefònica, parlant amb l'enamorat i gastant-me tots els diners que anaven caient dins l'aparell, una moneda rere l'altra de les antigues cent pessetes. A l'hivern amb un fred terrible i ben abrigada anava de cabina en cabina per trobar-ne una de desocupada, encara els mòbils no havien envaït el mercat nacional i sempre hi havia gent fent cua per poder telefonar, i és que l'amor mou muntanyes i desfà fronteres.
El meu enamorat era evidentment un italià del sud, i jo, que no he cregut mai en els tòpics, encegada d'amor i després d'haver vist l'Honor dels Prizzi vaig agafar l'avió via Roma i d'allí més al sud cap a Nàpols. Jo em veia com la Kathleen Turner i a ell com en Jack Nicholson avió cap a l'est i avió cap a l'oest. Però resulta que, a voltes, els tòpics són exageradament reals. Quan vaig arribar a casa seva m'obrí la porta una mamma napolitana: grossa, greixosa i baixeta, amb una camisa de dormir llarga i els cabells recollits en dues trenetes curtes, esgarriades i lleument recargolades com les d'un porc. El pare era un carabinieri de la vella guàrdia i la seva germana s'escandalitzava engelosidament perquè la meva família i, sent tan jove com era m'havia permès fer aquell viatge.
Era pels voltants de Nadal i no feia gaire fred, de fet, es podia sortir al carrer sense abric i amb el cap moll sense que el cos s'encongís, ni et tremolessin les dents. Així, jo sortia al carrer sense abric en cos de camisa, mentre que la seva germana sortia amb un abric de bisó blanc i tan empolainada que trigava hores a maquillar-se, gairebé ens perdem les campanades de cap d'any per culpa seva i les seves maniobres femenines per caçar marit. Tampoc hauria estat gens malament fer tard a les campanades, ja que haver-se de menjar un plat de llenties i uns trossos de salami per celebrar l'inici de l'any nou no anava gaire a joc amb l'abric de bisó, encara que si feia joc amb la quincalla que s'havia penjat, semblava un arbre de nadal.
Ell com a bon germà napolità li espantava tots els borinots, i fins i tot, treia els punys per salvar-li l'honor, tot un espectacle. Jo no sabia com desaparèixer d'aquella pel·lícula on tot funcionava segons normes no escrites de la “cosa nostra”. Va arribar un moment que pensava que estava a Corleone, i de sobte apareixeria Il Padrino per arranjar el casori amb l'italià.

I és que tots hem vist moltes pel·lícules i ens passa com al personatge de Woody Allen a La Rosa Púrpura del Caire que confonem la ficció amb la realitat, però això ja és una altra història que, potser, algun dia us explicaré.