dilluns, 7 de juliol de 2008

Ian McEwan. Amor perdurable

És la primera novel·la que llegeixo d’aquest autor i des que la vaig acabar que hi penso, i em dóna la sensació que, malgrat la intensitat del tema: el síndrome de Clérambault, hi ha una resolució del final que no m’acaba d’agradar. No és que hi trobi a faltar un final feliç, que no és el cas, seria una solució, potser, massa fàcil; sinó que l’anàlisi psicològica que fa al final del per què de la ruptura de la parella em sembla simplista.
La parella, que inicialment sembla la més ben compenetrada del món, la més feliç i en poques paraules ideal, a mesura que l’home se sent afectat per la persecució de l’individu que pateix el síndrome, es va allunyant. Quan això succeeix comencen els problemes d’incomunicació, de desconfiança i de no complicitat. La ruptura final es produeix a causa d’aquests problemes sorgits de l’estat anguniós que pateix l’home, i que segons la seva dona no ha sabut gestionar amb prou eficàcia, sentit comú i racionalitat. Ella el tenia com a pal de paller de la relació, precisament per la seva racionalitat i enteresa, quan ella s’adona que no és tant racional, que desconfia d’ella, cosa que li retreu, l’autor troba el motiu final de la separació. Però prèviament, la desconfiança d’ella al considerar que tot és fruit de la seva imaginació, o que potser exagera la situació; que es deixa alterar pels fets, no és propi de l’actuació d’un home. En aquest punt és on l’autor aplica un comportament típicament del gènere home. És que els sentiments d’angoixa, desesper, inquietud i pors no els poden sentir els homes?
Hàbilment, l’autor planteja l’enamorament “fictici”d’un home malaltís cap un altra home, cosa que fa que ella i la policia no el creguin o no se l’agafin gaire seriosament, fets que alteren la seva confiança inicial. Em pregunto si no es comprensible la seva alteració, i si realment la causa de la ruptura no és que els humans som poc flexibles als canvis que s’esdevenen al llarg de la vida. Imaginem a l’altre com un ésser essencialment d’una determinada manera, quan cada individu és, alhora una multiplicitat de jos, i sovint ens és molt complicat mostrar aquests diferents jos, i tenim por que ens vegin en la nostra diversitat inherent, quan tots sabem que hi són i ens fa por mostrar-los. Quan més por tenim, més difícil és que l’altre ens pugui comprendre. La por paralitza, i per tant fa que les persones siguin poc adaptables als canvis propis i als dels altres. Per altra banda, em fa dubtar de l’excel·lent comunicació que tenien com a parella i que vol fer creïble l’autor. La perfecció no existeix en cap relació, d’igual manera que no existeix en cap fet d’aquest món, sinó ja no seríem humans.
De tota manera, l’existència d’aquest síndrome, no és res més que l’exageració malaltissa i patològica del més comú per a tots els mortal com és l’amor. De la mateixa manera que una fòbia no és més que la por que tots sentim de forma natural portada a l’extrem.
Finalment dir que, allò que es considera normal o patològic també està en funció de quan, on o qui ho afirma.