Pàgines

dissabte, 26 de juliol del 2008

Avui bufen vents africans.


Dos sentits divorciats: el gust i l’olfacte.
Tinc una relació ambivalent amb el menjar, per una banda, m’encanta menjar bé, i puc menjar qualsevol tipus d’aliment sense fer gaires escarafalls. Avui, per exemple, he menjat gambes de la costa a la planxa, arròs basmati, que m’encanta, bou de mar i tot regat amb un vi blanc de maragda, i de postres un préssec de vinya amb gust de vinya, sempre pelat. Altrament, puc mig menjar un arròs africà camerunès, salat amb la sal extreta dels pixums humans, fet extraordinàriament real. He menjat carn de mico, no sabria dir de quin exactament, segurament goril·la o potser de qualsevol altre parent nostre. Carn de cocodril, de senglar, de porc espí, de garota, d’ostres, de gambes-cranc de la desembocadura del riu Kribi, d’angules-serp del riu Ebre, cargols de tota mena, no m’he atrevit amb els cucs, insectes i demés bèsties petites, però segur que ho aconseguiria. Un xai rostit al qual pràcticament només li quedava la pell, després d’haver estat comprat en un mercat, lligat al sostre d’una camioneta i passejat per molts kilòmetres sota la pluja torrencial d’un aiguat, després a pasturar i refet durant una tarda i cuit de nit; compartit amb l’únic marxista-anarquista d’un poble perdut a les muntanyes de Rumsiki.
D’altra banda, no suporto l’olor de menjar que queda al lloc de cuinar, l’olor a allò que ja no té una finalitat, que queda suspès a l’aire, a les micropartícules que suren en l’ambient que servirà per a altres afers, que ja no tenen res a veure amb el fet propi de l’acte d’engolir i degustar els aliments.
Aquesta mania ja sé d’on em ve: de la refinada civilització alemanya, a aquests els agrada, com diuen els francesos “le bon vivant” però no suporten l’olor de les deixalles, d’allò que sobra, que són les restes dels banquets.