La casa on vaig néixer era de lloguer, d’estructura pairal, amb una gran entrada, cuina i llar de foc, i comuna mig a fora mig a dins. Els dormitoris, a la primera planta, eren gèlids a l’hivern, i de temperatura suau a l’estiu. Mentre intentaves dormir repassaves el sostre on s’hi podia veure, gràcies a la imaginació de la meva mare, figures de tota mena. De núvols a monstres segons el relleu dels escorxats. A les golfes hi havia quatre llibres d’Agatha Cristie, novel·les roses i alguna revista.
De petita llegia el tebeo, les novel·les de misteri i poca cosa més. A l’escola vaig descobrir altres lectures i, per pura casualitat, ja que sempre m’han atret el títol i les portades dels llibres, al setze anys en una parada al carrer de l’única llibreria- papereria que hi havia al poble vaig comprar Cien años de soledad. La lectura devia ser premonitòria perquè la soledat de Macondo no era l’única que hi havia al voltant.
Quan ja era a la universitat em van impactar les lectures de Camus i Sartre. No sóc de la generació que va viure el maig del 68, ni era prou gran per saber què succeïa, només era una nena que jugava en un carrer i al costat hi havia el cementiri, ara és una plaça. Però sí que he gaudit de les idees que posteriorment ens van deixar i van canviar la societat.
La casa és apunt de ser derruïda i no em fa gaire llàstima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada