dilluns, 12 de maig de 2008

Saber (què) escriure


M’apropo a l’ordinador per escriure, encara no sé què. Després de la primera línia, poso en funcionament el corrector, no fos cas que se m’escapés alguna falta d’ortografia, cosa que em passa perquè sóc molt despistada. Llàstima que el corrector no rectifica les errades de construcció. Podria ser un bon mestre, però una màquina no ho serà mai. Segurament, la meva vocació no ha estat mai ser escriptora, ni saber expressar amb prou correcció i varietat lingüística els pensaments que em passen per la ment en forma de paraules-imatges. Malgrat tot, intento omplir un full en blanc perquè deixi de ser-ho. Poc a poc el negre comença a imposar-se al blanc, que passa a ser el fons difuminat, mentre el primer es combina de forma màgica per encara expressar no sé què. Acabo d’adornar-me què volia dir: no-res. I així sense dir res, dic. Quin embolic, sembla aquell joc de construir paraules que no serveixen per a res. I és que escriure té alguna finalitat fora d’ella mateixa, és que una pintura és útil més enllà de qui l’ha creat? El gaudi estètic de qui crea i de qui s’hi recrea ja són finalitats en elles mateixes. Ara ja he anat més enllà, he sortit del creador a l’espectador. Un pas endavant. Però, per què no anar un pas enrere per saber què ha motivat al creador a crear. Passem de la causa a la conseqüència, i d’aquesta a la primera, o ens hem aturat en el principi de raó suficient?