Pàgines

dimecres, 16 de gener del 2013

Nou barri




Davant d’un te verd i un fred glaçador, les senyores de la part alta de Barcelona passegen el fred replegant les mans sobre el pit protegit amb abrics de pell. La gent jove s’encalça els àudios a les oïdes per, educadament, no molestar l’aire que fa voleiar les bufandes de llana ratllades dels vianants.  Els cotxes passen amb una lentitud alarmant per tal de no contradir la direcció que els és adreçada pels carrers unidireccionals on no hi tenen cabuda els embussos ni els clàxons. Les gorres de llana han tornat ha sorgir de l’armari, les boines dels avis que s’arrosseguen lentament per les voreres, ben encalçats al cap, i els guants de pell arrapats a les mans com una segona capa resguarden les possibles clivelles. Els telèfons salten de la bossa de mà per protegir els pàmpols de les orelles. Cada dos persones que passen amunt i avall hi ha un mòbil que explica les banalitats del dia a l’altra banda.
També, els gossos menuts i peluts passegen estirant les corretges amb ànsia per arribar a l’escalfor de casa. S’ajauran al costat del radiador o dins el cabàs acollidor de la llar. De tant en tant, algun barret sura més de metre seixanta enlaire, l’alçada mitjana de les dones d’edat mitjana. Maletí en mà, l’home de melena rossa i llarga, tafaneja a través de les finestres enllumenades que permeten veure l’interior dels habitatges que tenen les cortines obertes.Un altre home balanceja el maletí amb ímpetu com aquell que porta un infant agafat de la mà i no pot estar quiet. Les botes altes i els abrics llargs i negres sovintegen. Els talons d'agulla escassegen, encara que sempre n’hi ha algun a l’alçada dels ulls, no poden faltar a la zona alta.
El meu nou barri té aquest caire durant els quinze minuts que l’observo des del meu bar estant, davant d’un te verd i un fred glaçador.




9 comentaris:

Estranger ha dit...

Què ho fa que tothom vagi amb auriculars a les orelles, i els telèfons a les mans - si se´n pot dir telèfons - ? Tantes coses hi ha per mirar i parlar constantment ? O és que sinó pot semblar que ets un anacrònic sense res interessant per viure ? Sóc un rebotat dels i-phones i les blackberrys, disculpa.

Zona alta...per allí tenen un idioma propi o ja es va perdent ? Fa molts anys vaig estudiar un any en un col.legi de la part alta. Massa alta, per al meu gust.

fra miquel ha dit...

Diuen que aquest serà un any de canvis... Veig que tu has començat a posar-ho en pràctica :o)
Jo també visc a la part alta, tot i que em penso que no es tracta de la mateixa "altitud" Perquè aquí les senyores no porten abrics de pells ni sabates de taló alt...
Ben-tornada MAC!
Petons

Macondo ha dit...

Rebotat't, rebota't, jo et faig costat...
Que suau que ets...idioma...jo l'anomenaria tonteria crònica. Tota una fauna, la de la part alta, digna de tot un manual d'antropologia. M'agraden les alçades de les teves muntanyes, les altres, em sobren, tot i que em faig creus quan escolto segons què, qui o com.

Macondo ha dit...

Fra, la meva pràctica és només teoria, la Mac s'ha traslladat momentàniament a aquests indrets. És que sóc molt tafanera. Però a les alçades d'Horta també si fan bestieses com a tot arreu. Si m'hagués assegut al bar de la plaça Eivissa també n'hagés sorgit un text, encara que els personatges anirien vestits a lo progre.

Gràcies, em sembla que no me'n podia estar més sense treure el cap per aquí.
Petons, Fra.

Pilar ha dit...

On jo visc tot és pla. La part més alta és el campanar de l'esgléssia de Santa Maria, des del qual un àngel ho contempla tot. Potser els vianants tenen les mateixes característiques que aquests teus. Les modes són un unifor-me que, al contrari que els altres, atrauen i atrapen.
Quina decoració més maca n'has posat al rebedor! ^0^

Macondo ha dit...

T'agrada? Hi havia uns colors extraordinaris! Una posta increïble! Els colors de l'hivern al Pirineu, fantàstic!
És cert que la moda ens uniforma bastant a tots plegats, però no deixa de ser una disfressa més al gran teatre de la vida.
Una abraçada, Pilar.

Pilar ha dit...

I tant que m'agrada. Crec que saps mirar molt bé.
Estic contenta de veure't, teatrera.

Josep ha dit...

És que, en el fons, si no són aquests moments i aquestes sensacions... què!?

Macondo ha dit...

Hola Josep, benvingut!
Home! De vegades les petites coses de la vida hom les gaudeix escrivint, així tal i com raja.
Això de la banda vermella al ulls és per no veure segons què?
Salutacions