dimarts, 5 de març de 2013

sentiments de flor




Demano ajuda, no sabria dir quin és el nom d’aquesta flor, la primera que floreix abans de l’inici oficial de la primavera, però que la inaugura abans de temps.
Quan la miro amb els meus ulls hi veig el color violeta, però quan l’observo a través de l’ull fotogràfic m’apareix de color blavós. Què ho deu fer?
Els sentiments en el reflex de les flors hauria de formar part d’un tractat, talment com ho són els colors; tot i que d’entre els tractat de Goethe i el d’altres autors hi hagi discrepàncies. Ben bé d’això es tracta, que els estudis previs entrin en un conflicte dialèctic entre les diferents interpretacions, sigui de colors, o dels sentiments d’una flor. I és que les flors també tenen sentiments. Aquesta d’avui és liliàcia-blavosa amorosida per una pluja profitosa preprimaveral. De tacte vellutat, que s’expandeix generosament ocupant tot l’espai que li és ofert pel receptacle.
Un dia de fa molt temps la vaig incloure no sé si en un poema o en un pensament poètic que no es ben el mateix, però que no difereix en gaire. Ja que la poesia lliure no és poesia, perquè no es compten les síl·labes, cosa que ja fa que deixi de ser un poema tal i com ho entén la definició tradicional. Però què és la poesia sinó pensar poèticament, com algú deia després dels esdeveniments més catastròfics del passat segle. Sort que encara ens queda la poesia. Ara tampoc sé, si es tracta de poesia visual o de prosa poètica, quina vanaglòria per a tots aquells que intenten transmetre en paraules o imatges el per què dels sentiments de flors.

7 comentaris:

Estranger ha dit...

Així a simple vista sembla un pensament, però vaja, no sabria dir-te. En tot cas, seria un bon nom per la flor en qüestió, un cop llegides les teves digressions poètiques.

Jo no sé ben bé ni si les flors tenen sentiments - no m´ho han dit mai - ni què és això de la poesia. Però la resposta sempre és dins la pluja, o en el vent, o en el sol lluminós, o en uns versos, siguin lliures o no.

No ?

Macondo ha dit...

No, no són pensaments, aquests els conec bé. Digressió poètica? Potser sí, no gaire allunyades de les teves a dia d'avui.
De l'ànima vegetativa...quin títol per a una dissertació tan antiga com la pròpia vida. Home! decideix-te a parlar amb elles, potser no et respondran, però si saps escoltar-les bé, segur que les entens.
Lliure o no, la poesia sempre és un present per a l'ànima, malament aniríem si no fos així.

Sí o sí.

(Després de la pluja i el vent, ja tenim el sol lluminós aquí. )

Bon dia, senyor.

Pais secret ha dit...

Uf, no m´havia adonat d´aquest post, estic ben out. Fa un parell de setmanes vaig comprar tres testets amb aquesta flor en un super de nom alemany. De color roig unes i blanques rosades les altres i blaus també.
Em sembla que es diuen "matrimonis" (primula acaulis). Fra Miquel t´ ho sabria dir exactament , que hi entén molt.

Per mi la poesia és poesia sempre, no li calen faixes ni adreçadors, ni mètriques ni cadenes.però és una opinió personal.

Estranger, les flors beuen dels sentiments de qui les cuida i les contempla.

bon vespre1

Macondo ha dit...

En primer lloc, gràcies per no passar de llarg!
Has sabut triar molt bé els colors dels teus matrimonis, la meva primula la tinc trasplantada a una àmfora prou gran perquè cada preprimavera sigui la primera en esclatar en flors.

La teva opinió és tan vàlida com la de qualsevol altre, només faltaria!

Bé, et remercio pel nom, saps?, quan l'he llegit l'he reconegut d'immediat, deu ser per allò de conèixer és recordar.

(Bo el vídeo de l'Olalla, ara... això d'atractiu, tot és qüestió de gustos.)

Pais secret ha dit...

És que em sembla que el teu blog no sempre se m´actualitza en el meu blog-roll. El meu també té problemes sovint, publico una entrada i no surt al reader i als altres blogs fins al cap de tres o quatre hores. No hi entenc res, diu no sé què de feeds, però jo sóc bastant negada en això i prefereixo tocar el menys possible.

Les prímules o matrimonis em sembla que són plantes anuals,no sé si et floriran d´un any per l´altre. Jo les vaig renovant, només n´he tingut una que m´hagi florit dos hiverns seguits.

L´Olalla té un parlar molt tranquil, com sedant i una mirada molt penetrant. És una opinió també.Potser és que per mi els homes atractius no són els guaperes ;-)

esborrall ha dit...

Jo hauria dit que és una violeta, pel color blau amb matisos.
Tant se val, però. El nom es fa invisible en la dissertació sobre el poema.

Macondo ha dit...

Bona Pasqua a tots tres!

Fins a la tornada.