Pàgines

dimarts, 9 d’octubre del 2012

La ciutat de les agulles de somni





El cel imprimia un caràcter dominant a les seves expressions. L’Helena trotava de taula en taula per servir frenèticament als clients que omplien les taules de l’Steak House on treballava des què arribà a Londres. El local no tenia gaire classe, però la clientela era variada, des de turistes fins a brokers de la City. Un bon bistec a preus raonables no feia mal a ningú. Tampoc la cuina anglesa es caracteritzava per un excel·lent bon gust. Al migdia la clientela gaudia de poc més de mitja hora, cosa que clients i cambrers sabien. Divendres era un dia especial, l’últim laborable per a ella. Les taules eren plenes a vessar. En un raconet, un home d’uns quaranta anys, vestit de manera informal, esperava el plat curull de patates i amanida variada que acompanyava el plat. L’Helena s’hi acostà, i mentre dipositava curosament, menjar i beure, l’home li preguntà. –És vostè americana? -Si hagués sentit el seu accent, segur que no hauria fet aquella pregunta.- Va respondre que no amb el cap, i com a resposta se li escapà un somriure. Ell va copsar que aquell somriure només volia dir que l’havia errat del tot. -I doncs, d’on és vostè? -Sóc de Barcelona. Aquí es va acabar la conversa.
Cada divendres l’informal menjava sempre el mateix plat, el mateix pes en bistec, ni molt cuit ni molt cru, -au point , com li repetia, sense que calgués. Després de quatre setmanes seguides, deixà de puntualitzar sobre l’estat de la carn, i amb un cop de cap, una mirada i un somriure còmplice, el plat s’instal·lava a la taula després de set minuts.
El divendres, número cinc, a més a més dels diners per pagar el compte, hi havia una nota amb un interrogant acompanyat de la paraula name i to you que ressaltava al costat del tiquet de caixa. L’Helena llegí la nota que contenia poques ratlles, i on, amb una cal·ligrafia de lleugera inclinació cap a la dreta, hi destacaven a primer cop d’ull les paraules weekend i Oxford. L’informal la convidava un cap de setmana a Oxford.
Des què aterrà a l’aeroport, la ciutat de les agulles de somni era un dels seus objectius, la intenció era fer-se amb diners suficients per a pagar-se un curs d’estiu a la universitat.
Ara l’informal la requeria per un cap de setmana, per a què?
El mateix divendres al vespre es reuniren per a parlar del viatge. L’informal li demanava que prengués notes de les cares que feien els seus estudiants a les reunions de tutories. M’explicà que estava fent una recerca sobre el comportament d’estudiants estrangers i les seves reaccions davant dels seus comentaris. De com les paraules podien o no influir en els seus treballs posteriors. I de la relació que s’establia entre comportament pràctic i resultats teòrics.
Em semblà una petició ben estranya, però la racionalitat del caràcter anglès no tenia límits, i la formalitat de la petició de l’informal, ben formal.

4 comentaris:

Violeta ha dit...

Oxford, un dels meus somnis...si no fos per l'anglès....

Una abraçada, Macondo.

Macondo ha dit...

No et preocupis per l'anglès, ara que ens volen espanyolitzar, una altra vegada, ni als anglesos els farà falta!

(En aquest país tenim un mal endèmic que és la manca de respecte i no saber valorar i transmetre altres llengües. Sort que part de les noves generacions han tingut altres oportunitats i han gaudit d'altres mètodes i intercanvis, però sembla que tot això remet. Però no només succeeix amb l'anglès, sinó també amb el francès, l'italià, l'alemany...només per parlar de llengües europees. Si pensem que els professors tenen entre 35 o 40 alumnes a l'aula, barrejats de diferents nivells, sense aules apropiades d'idiomes, sense noves tecnologies, si encara es dobla tot el que s'emet a la tele o als cinemes, si venim d'un país tancat on poder practicar-los era impossible, si poder fer viatges d'estudis era i és només per a les classes acabalades, si fins i tot la major part de polítics només parlen una llengua i això que no paren d'anar a reunions i trobades internacionals on per nassos n'haurien d'aprendre només per les hores que s'hi passen,etc, etc.

Bé, jo no em queixo perquè poc o molt em puc fer entendre en unes quantes llengües, però també haig de dir que no ha estat gràcies al sistema educatiu es panyol.

Petons

PS ha dit...

M´agrada la història.
Hi ha un punt que m´ha desconcertat però, en el text es parla en tercera persona i de cop, al final, gira i ho fa en primera. És intencionat? És és per apropar-nos al personatge de l´Helena?
És interessant.

Macondo ha dit...

Sí, en sóc conscient de la primera persona. És un recurs interessant...tant pel qui escriu com per a qui llegeix, la pseudo-confusió entre narrador i protagonista del relat. T'he vist utilitzar el mateix recurs en múltiples ocasions, només sóc una aprenenta de sisena fila.
Ara, tinc moltes ganes de continuar per veure com me n'en surto d'aquesta.