Pàgines

divendres, 17 d’agost del 2012

Reus- París- Londres


L'ànima de totes les ànimes

Potser és massa aviat per reprendre els passats:


- Ei, papa,papa...porta’m a collibè...


La Marieta corria i corria darrere les allargades cames d’aquell home.

No podia entendre com era possible que la seva mare, la seva, hagués decidit abandonar-ho tot i deixar-la sola amb el seu pare. L’endemà, l’àvia havia remullat tot el carrer amb llàgrimes, més aviat incertes,per la partença de la seva filla Anna.

Per més que reconegués en ella mateixa els mateixos trets que la seva mare, mai havia pogut perdonar-la. L’Helena tenia allò que en diuen un cuc a dins que no la deixava viure. No podia restar un sol moment sense fer res. S’encarregava de la intendència de la casa, d’ella, de la roba, dels metges, els deures de l’escola i tot allò invisible que existeix i persegueix una dona mare de família, encara que no fos nombrosa.

- Papa, papa...que ja vénen els reis...

El papa era un bon home, d’aquells que se’n diu que, de tan bons, babaus. No havia estat mai capaç d’agafar la iniciativa en res. No havia decidit mai res des que havia sortit de sota les faldilles de la seva mare. Passà de sota unes faldilles a sota unes altres, sense ni adonar-se’n. Era un bon jan. Però, és clar, programar una rentadora, planxar camises, pantalons, samarretes..., cuinar, anar a comprar menjar o roba, mai !
Treballava en un taller on es fabricaven peces d’automòbil, segons les necessitats de l’empresa havia de restar tot el dia davant d’una màquina on es llimaven els engranatges de les rodes, altres vegades podia dissenyar-los.
Havia estudiat Formació Professional, era un manetes en tota mena de bricolatges. Qualsevol desperfecte de la casa l’arreglava immediatament, mai l’Anna li havia d’haver dit dues vegades cargola un caragol, arregla un endoll o pinta una paret.

- Papa! Estic cansada, vull anar a dormir...

L’Anna era mestra d’una escola rural. Havia de fer trenta quilòmetres per arribar a l’entrada del petit poblet on havia estat destinada. Quinze anys recorrent seixanta quilòmetres de revolts, rectes, pujades, baixades...amb plugims, boira, de vegades, amb neu,alguns dies d’hivern, amb sols espatarrants a finals de primavera quan el cotxe esdevé una sauna a quaranta graus pel cap baix... I la ràdio que, de vegades, s’escoltava, d’altres les muntanyes impedien que les ones arribessin.

- Papa...tinc gana...

- Ara arriba la mama...

L’endemà d’un dia de finals de juny, l’Anna va desaparèixer sense més explicacions que una carta dirigida al seu home. Deia: No em busquis més, ja et trobaré, si cal!
De totes totes aquella dona s’havia deixat endur per alguna cabòria que ningú va entendre. De sobte, i amb poques paraules, m’havia deixat amb el meu pare quan encara no entenia molts incidents en la vida dels adults.

- Papa, perquè?

L’Ernest seguí com si res no hagués passat. Cada dia anava a treballar a l’empresa, i com que el poble era petit, ben aviat tothom se n’assabentà.
La mare de l’Anna substituí la seva filla en les tasques domèstiques i, poc a poc,una certa normalitat tornà a instaurar-se en aquell domicili. Fins que un dia ningú més preguntà què se n’havia fet de l’Anna, ni on havia anat a raure la mala mare i esposa, i la malaurada filla. El temps esborrà el pas d’aquella dona per aquella llar. La mare també se n’havia encarregat.

- Papa, jo seré com la meva mare?

De quan tenia set anys

Era el dia del meu aniversari, a les nou del matí el campanar tocava a morts, jo encara no entenia gaire la diferència entre les distintes cridades eclesiàstiques. La petita església s’acompanyava de les ànimes dels difunts que reposaven al cementiri adjacent, les parets del qual eren fetes de grans rocs negrosos i enverdits pel pas del temps. Entre pedra i pedra del mur naixien petites plantes que vegetaven amb, només, l’aigua de la pluja que queia de tant en tant. Al més de març, també hi naixien violetes, rams arrenglerats a la paret sud on els raigs de sol augmentaven el seu encant.

A mig matí, a les onze, la mare m’enviava a missa amb les meves amigues de la plaça on vivíem. Era una època on tothom havia de complir amb els manaments, hi cregués o no. La mare no era especialment creient, però tampoc descreia del tot.
Després de missa ens reuníem tota la família a fer el vermut al casino del poble. Allà els més petits jugàvem amb tobogans i gronxadors, mentre els més grans seien al sol com aquell dia, tan especial per a mi. No només el recordo perquè ja em feia més gran, sinó perquè gronxa que et gronxaràs, i deixant-me anar de mans, vaig caure de morros a terra, vaig tenir tot el dia els llavis ben inflats, quin mal! Era un fet habitual que portés els llavis més enlairats del compte, ja que la meva fisonomia així ho requeria. Els meus llavis prominents i molsuts sempre eren els primers a topar amb qualsevol paret, terra o cantonada. Era una de les herències de la meva mare, els llavis i els ulls...Els meus ulls,sempre ametllats,més enllà de qualsevol ametlla; sense arribar a ser de tipus oriental perquè els tenia molt grossos, castanys.. i amb unes llargues pestanyes que els envoltaven.
M’havien regalat una nina i una guitarra. La guitarra encara la tinc. La nina no.
Col·leccionava nines des dels meus primers aniversaris, totes arrenglerades a la lleixa del dormitori fins que un bon dia van desaparèixer totes, igual que la meva mare.

Dels noms de la mare

La mare tenia dos noms: Anna i Helena. A voltes l’anomenaven Anna i d’altres Helena. De vegades,les coses inversemblants provenen de les nicieses més absolutes. El dia del seu bateig la portà la seva padrina a l’església; embolicada en un farcellet blanc de cotó d’on hi sobresortien unes puntes de coixí. La padrina vestia de negre rigorós amb mantellina per entrar a l’església. La mantellina era blanca amb puntes de coixí que li queien com a serrell. 
La seva mare no va poder entrar al lloc sagrat perquè encara no havien passat prou dies després del seu naixement. L’àvia, als ulls de tothom, seguia sent impura. No podia acompanyar-la per rebre l’aigua sagrada. Es quedà a casa, sola, esperant que s’acabés la cerimònia ritual. Esperant que la padrina la retornés al seus braços, els millors per amanyagar-la.
Al cap de pocs dies el meu avi anà al Registre Civil. Allí, el funcionari municipal li preguntà amb quin nom l’havien d’inscriure. L’avi ja no recordava si havien acordat que es digués Anna o Helena. L’avi la va registrar com a Helena, sense saber que la seva dona s’havia decidit finalment per Anna. Aquest és el primer desencontre que va tenir amb el seu nom. L’avi i l’àvia repetien una i una altra vegada aquesta història, fins al punt que, els diferents membres de la família, segons el moment o la circumstància l’anomenaven indistintament amb un o altre nom.

Jo segueixo aquesta tradició, de vegades ella era l’Anna i d’altres l’Helena.


De partences


Malgrat tot, la mare se n’anà quan, segurament, creia que havia acomplert amb escreix els seus deures de mare. Jo ja tenia gairebé setze anys. I tampoc vaig trigar gaire més a volar del niu. Ella, amb quaranta-sis anys va volar, també. L’única cosa que li puc retreure és que no em digués on era, ni el perquè d’aquesta desaparició sobtada. Sabíem que estava bé per alguns missatges deixats a amigues que ens els feien arribar, però mai deixà ni una pista per a què la poguéssim trobar. Estava clar que necessitava temps, espai i prou llibertat per a no sentir-se lligada a nosaltres, el seu passat.
Després de dos anys de la seva partença, jo també vaig deixar el poble per anar a la universitat. Prou lluny per a no haver d’excusar-me cada cap de setmana per no haver de visitar el pare i l’àvia.
El pare envellia de pressa sense la mare, i jo pensava que ella rejovenia o, si més no, es mantenia tal i com la recordava en el meu cap.
El primer any a la universitat va ser un xoc. No m’acabava de situar. Ni en els meus estudis ni a la gran ciutat. La Barcelona de l’època era un batibull de novetats per a mi, però ara, vist amb els anys, ho era per a tothom. Un nou espai d’expectatives i de llibertat de moviment, de novetats, de possibilitats... Ja feia cinc anys que havia mort el general Franco, i com bolets florien a la llum de tothom i obertament, nous espais lúdics o tradicionals per al gaudi de tota la població, i no només per a uns quants privilegiats, burgesos o de la Gauche Divine. La gent de poble que, anteriorment, viatjava a la capital ho feia o bé per anar de compres o bé per anar de “putes”.
Aleshores, sense que ningú et demanés cap identificació podies accedir a locals nocturns que eren impensables per a noietes procedents de famílies catòliques pobres i ben pensants.
Jo era una noieta precoç. Amb tretze anys vaig tenir el meu primer xicot, un noiet rosset d’ulls blaus que em grapejava en la foscor del cinema del poble. Els diumenges a la tarda tocava doble sessió de pel·lícules hollywoodianes. Tardes infinites de westerns, karatekes, romanticisme o drames mal païts. Entre escena i escena de les pel·lícules les noies de l’altre poble, a les quals els preníem els xicots, ens llançaven xiclets que se’ns enganxaven a les melenes. En aquella època totes les noies portàvem els cabells llargs. Quin drama haver de tallar-ne un ble amb tisores per a desfer-nos de la maleïda goma enganxifosa que s’esbudellava sense remei !
Ara, quan recordo aquests fets, somric de la innocència en què vivíem aquells anys.
Ja fa anys que vaig sortir del poble, els mateixos que la meva mare tenia quan també el va deixar.
Jo també, he abandonat algú, a la mateixa edat que la meva mare ho va fer amb el meu pare.

Un conte iranià, “ yeki bood, yeki nabood”:

El dia va ser llarg i calorós. Els aires condicionats rebufaven com cavalls després de trotar. A mida que s’anaven apropant a la costa una breu brisa marina acaronava pells i sentits. Les paraules fluïen inesperadament mentre els efluvis de l’alcohol s’enfilaven plecs amunt i inundaven els replecs més amagats del cervell. No tots, però.

Una i una altra cigarreta encesa provocaven plaer instantani, només de segons, ja que la tristesa aflorava a través dels ulls d’ella. En pocs minuts la intuïció de què tot s’havia capgirat envaïa el temps. No s’ho creia, algun propòsit ocult volia emergir de llocs recondits, d’alts murs mil·lenaris, de llocs ancestrals, de capes i capes de cultura i coneixements sobreposats tant verticalment com horitzontalment. Els seus jos estaven dividits per dos i multiplicats per tres. Cada part d’aquests minúsculs jos es movia ràpidament entre aquestes senzilles operacions matemàtiques. I les sumes i les restes, sobretot les portant començaven a fer-se feixugues amb el pas de les hores. L’ésser en comptes de fer-se més lleuger anava pesant més i més, a banda i banda. Aquells éssers esdevinguts nano punts d’existència prenien una solidesa insospitada que anava dificultant el moviment dels cossos. La desesperació els proveïa d’una certa violència agradable, primitiva que els amarava a la terra.


La Marieta començava a sufocar-se en llegir aquell tros de diari que li havien fet arribar de la seva mare. Pocs dies després del seu aniversari, una carta certificada li notificava que passés pel notari del carrer Balmes. En la mateixa carta hi havia un petit sobre amb el nom de la Florència, una de les millors i més properes amigues de la seva mare. La que de tant en tant els feia arribar notícies d’ella. La cal·ligrafia costava de llegir, tenia una lletra impossible, que amb el temps va saber anar desxifrant. No explicava com havia mort, només deia que l’àngel de la mort se li acostà per endur-se-la. Que havia viscut molt i molt intensament, i que finalment ja no hi era.


De l’àvia


La Florència i la mare eren amiguen d’infantesa. Havien jugat a la casa gran del poble. D’aquesta casa només en conservo algunes fotos que va deixar la mare quan se n’anà. La mare quan es va casar amb el pare va trencar relacions amb la família paterna perquè el meu avi era tan reconsagrat que no en va voler saber res d’ella ni de la meva àvia que li va donar suport. Totes dues van fugir d’un pare i marit que les maltractava. Va ser l’excusa perfecta per a l’àvia trobar-se amb un gendre que l’acollia i un marit per a la seva filla que era un sant baró.
El meu besavi descendia d’una família que al segle passat eren rics i poderosos. També molt conservadors, com la gent de la seva posició a l’època. Conservo una carta de la meva àvia que explica el seu retrobament amb una de les seves joguines preferides.




“Aquesta nineta rossa era la meva joguina preferida. La setmana passada la vaig recuperar, està intacta, igual que fa 85 anys. Els rinxols daurats segueixen brillant com el primer dia que me la van regalar. Era la nit de Nadal, i a casa, tothom rebia el seu present. Jo tenia cinc anys, el meu pare just havia retornat d'un dels seus habituals viatges comercials. La nina venia directament de París, de les galeries Lafayette, com vaig saber anys després perquè la capsa on la guardava tenia l'etiqueta dels magatzems. El papà no hi era mai. Recordeu allò de Reus-París-Londres, doncs els meus avantpassats comerciaven amb teles i licors. Havien estat molt cabdalats, ara però, els negocis no donaven per a grans luxes, tot i que a la gran casa, sempre que hi torno, rememoro un passat gloriós...”


La Florència era filla d’una serventa de la família, i ella i la mare passaven moltes hores juntes. Una infantesa dolça per a totes dues. Encara que la família de la Florència era molt pobre, mare i filla vivien a la casa gran durant tota la setmana. La seva mare era vídua, i la nostra família el seu sostre. La mare tenia un mestre que venia a casa per ensenyar-la de lletres, i un altre per a aprendre a tocar el piano. La Florència s’ho mirava d’un racó estant.


El dia que la Florència va rebre la primera carta de la mare es va espantar. Una carta –es preguntà- com és que l’Anna m’envia una carta si sempre –bé sempre!, dos cops l’any- em telefona per quedar i xerrar una estona davant d’un cafè que, sempre, va acompanyat d’una enorme posada al dia dels esdeveniments quotidians o no tant, aquells que les dones no expliquen a ningú, sinó és a les amigues més íntimes.

Aquesta vegada no hi hauria ni cafè sol per desvetllar-la, ni tallat per començar el dia, ni cafè amb llet per alimentar-se una mica, ni tallat amb gel per refrescar-se a l’estiu, ni descafeïnat per apaivagar els nervis, ni, ni..., bé ni  el tallat amb llet de soja que acostumo a prendre últimament perquè ja no tolero la llet.

La carta segellada des de Londres m’inquietà.

... He llogat un petit apartament a Camden Town i he deixat la feina de mestra rural, tot i que no del tot. Ara segueixo amb feines i treballets similars, tot el que em surt per poder sobreviure a aquesta ciutat i al seu encant. Tinc unes hores a diverses escoles d’idiomes, el sou no dóna per a gaire així que també em dedico a anar per les cases per ajudar adolescents de famílies acomodades en els seus estudis de llengües romàniques.

Els caps de setmana treballo en un restaurant servint taules, creu-me, és molt millor que aguantar insolències dels adolescents. He conegut tanta gent interessant...bé sobretot algú més interesant que la majoria de clients. Sí, imagino que estàs pensant que he embogit, doncs sí, he embogit com mai abans. Que no sóc jo la que t’escriu aquesta paraules, doncs sí sóc jo, la mare amatent i l’esposa sol·lícita. Aquest algú tant diferent a l’Ernest. Ja sé, ja sé...que tinc una filla, però ja és gairebé una dona que sabrà espavilar-se sense mi. No puc seguir tractant-la com una adolescent, sinó s’hi tornarà realment. És prou gran i el seu pare cuidarà d’ella, també la meva mare.
Han passat molts anys des què sortirem totes dues del poble i de la casa gran. Ho entendràs...no vull que en diguis res a ningú, només que estic bé, si és que t’ho arriben a preguntar. N’estic segura que tard o d’hora se t’adreçaran per saber què ha passat.
...

Ja ho sabia que algun dia ens deixaria bocabadats, però aquesta sí que no me l’esperava. Fugir i d’aquesta manera! I ara què he de fer, dir-ne res o no? És clar que no, com podia trair-la si ella em demanava que callés.


7 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha encantat...Res més.

Macondo ha dit...

No és res més que una història que vull que tingui continuïtat.

Gràcies per venir.

Anònim ha dit...

M'atrapa la teva narrativa. Segueix, segueix...

Anònim ha dit...

Se m'oblidava...Et prenc en préstec la part en què parles de nines...M'encanten i les col-lecciono. També m'agrada molt el paisatge costumista que hi descrius; el de les persones i el d'una època no gaire llunyana, encara que ho sembli.
M'han agafat unes ganes inmenses de llegir.

Macondo ha dit...

Evidenment darrera de cada frase hi ha diverses realitats passades i presents, potser futures...chi lo sa!

Tu mateixa! En pots fer el que et sembli bé.

Que tinguis bon dia.

Violeta ha dit...

Encantada d'haver-te trobat, Macondo, des del blog de Saragatona.
M'agrada el teu escriure.

Macondo ha dit...

Gràcies Violeta, tinc el relat entrebancat, a veure si m'animo i continuo, un dia d'aquests. T'enllaço.