Pàgines

diumenge, 25 de març del 2012

Ànima esquinçada (El temps envelleix de pressa)


Diré que, vaig descobrir Antonio Tabucchi gràcies al senyor Estranger (Onsevol), i que vaig llegir un llibre de contes que no recordo el títol, perquè si alguna cosa no tinc és memòria. Que recordo perfectament el conte de la “piga”, jo en dic així perquè tampoc en recordo el títol. I que després a estones robades en va seguir Piazza d’Itàlia, i que fa molts pocs dies tancava l’última pàgina d' Afirma Pereira.
Darrerament la mort se’m fa present arreu i em falta temps per fer tot allò que voldria. Com que em veig obligada a alentir el temps, cosa que agreixo en part, us deixo un petit fragment del llibre que reflexiona abastament sobre la mort, no és casual que a Monteiro Rossi se’l va contractar per fer esqueles que mai arribà a publicar.
...
Trobo que és una cosa molt poc correcta, va replicar Pereira. Oh, va respondre Monteiro Rossi, no sé fins a quin punt, però vostè, doctor Pereira, ja ho sap què criden els nacionalistes espanyols’, criden viva la muerte, i jo sobre la mort no sé escriure, a mi m’agrada la vida, doctor Pereira, i jo tot sol no hauria estat capaç de fer necrologies, de parlar de la mort, de debò no sóc capaç de parlar-ne. En el fons el comprenc, afirma que va dir Pereira, jo tampoc no puc més.
...

9 comentaris:

Sandra D.Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Pilar ha dit...

Perdona que hagi esborrat el missatge. Estava arreglant una cosa al blog de la Sandra i m'ha sortit el seu perfil en comptes del meu.
Et deia que no pot envellir el que no existeix i que avui no t'acompanyo en la teva reflexió, que potser un altre dia.

Macondo ha dit...

Encantada que ho facis un altre dia.
Ara digues quines coses mes estranyes que fa el blogger!

miquel ha dit...

Que curiós, en saber la mort de Tabucchi jo he pensat també en les esqueles de Sostiene Pereira. Després no he sabut què dir sobre la mort de l'escriptor.

Macondo ha dit...

També és ben curiós quan avui en dia es parla d'inteligència emocional com si haguessin descobert la sopa d'all, quan Pascal ho va dir tan ben dit: el cor té raons que la raó no entèn.

Segurament, el millor que és pot fer és llegir-lo, i fer que altres el llegeixin, però què t'haig de dir a tu...

Macondo ha dit...

Ai, m'he descuidat la geminada!

Estranger ha dit...

Me n´he assabentat avui, i m´ha sabut greu. No sabia que estava malalt de càncer. No fa massa vaig acabar el Rèquiem, que és la seva darrera novel.la, si no m´equivoco. Ja ho devia saber. De fet, ara acabo d´agafar el llibre i he buscat trossos que a vegades em marco, i n´he trobat un sobre el càncer.

Diu : " ara tot provoca càncer, va dir el Revisor de Tren, fins i tot la infelicitat, jo tinc un amic que es va morir de càncer perquè sempre era infeliç ".

Tabucchi és un escriptor tranquil, els seus llibres són molt pausats i reflexius, els paisatges i els personatges lisboetes una de les raons per les que guardo un molt bon record de la ciutat, tan blanca i desendraçada.

Gràcies per l´apunt. Afirma Pereira és una obra impagable. No he vist la pel.lícula, per cert. Ja ho faré.

Estranger ha dit...

Per cert, en castellà és " Sostiene Pereira", com en l´original, que té un subtítol : Una testimonianza. Això d´Afirma en català no sé... Jo, del que me´n recordo més és de les truites a les fines herbes que es pren contínuament el Pereira. De fet, la novel.la transita entre truites a les fines herbes.

Macondo ha dit...

Aquesta frase que remarques em sembla molt interessant...hi ha gent que viu en una infelicitat permanent; des d'una perspectiva científica hi ha allò que s'anomenen malalties psicosomàtiques i, em sembla més que demostrat com el tarannà en què algunes persones s'entesten a viure, els acaba afectant la salut física i psicològica, i de la innegable interacció.
També la frase m'ha recordat la cançó de Simon and Garfunkel: The sound of silence.

Sobre Lisboa...penso que hi haig de tornar per a reconciliar-m'hi. Era massa jove quan hi vaig ser, i els meus records, malgrat que tinc la imatge d'una ciutat envoltada de boirina blanca i tot ella desendreçada, no la vaig trobar màgica. Ara, sí que ho és en la ment, només em falta sentir-la de nou.

No sabria dir-te si és una bona traducció, no sóc filòloga (això el Miquel). Només crec que sí, que el verb afirmar i el verb sostenir són sinònims, i ambdós són prou contundents com per ser el títol de tota l'obra, i de totes les vegades que el narrador omnipresent la utilitza per dibuixar el personatge principal. En la tercera persona del singular el verb sostenir en castellà coincideix, en canvi en català no, i sí que coincideix en el verb afirmar. A més, tant afirmar com sostenir suporten al llarga de l'obra els canvis que s'esdevenen en el pensament i en les accions de Pereira que, en el fons, només són canvis existencials, més que no pas essencials.

La truita de fines herbes...sí, però què m'en dius d'una llimonada amb sucre assegut en un cafè de Lisboa? Això prendré la propera vegada que hi vagi!