El dia de la vaga general

Això era i no era, era un món feliç i no ho era...
Maria Aurèlia Capmany

Del jo al nosaltres

I et fan entrar en la convenció perquè t’han escrit un guió. Els mateixos que et deien, quan eres una nena, que tenies molta imaginació, ara et repeteixen que menteixes quan fabules.
Montserrat Roig

El dia de la vaga general (1985).

Cada dia quan es llevava de bon matí posava en marxa la ràdio per escoltar les primeres notícies del dia. Aquell dia d'hivern, a més, boirejava un record que s’instal·là en la seva memòria des de molt joveneta. Encara que ella no s'hi considerava, ho devia ser, i després de trenta anys encara surava en un mar d'incertesa que l'empenyia a buscar l'impossible. Era el dia de la vaga general que aturà bona part del país, i encara que ella treballava en un magatzem mal anomenat fàbrica, no va fer l'aturada perquè la petita empresa no s'ho podia permetre. Escoltava que hi havia piquets a l'entrada dels polígons industrials i pensà què faria aquell dia si no podia entrar al magatzem. La il·lusió d'un dia festiu per a quedar-se a casa es va esvair quan va comprovar que als marges del polígon per on conduïa no hi havia rastre de cap escamot, ni un de petit que l'aturés i l'impedís el pas del cotxe.
Així que el dia de descans que havia entrevist de bon matí s'havia convertit en un dia laborable més. On eren els piquets que tant desitjava trobar?
Quan s’instal·là davant la màquina de premsar, amb una bata blava que li arribava més avall dels genolls i un mocador al cap per protegir-se els cabells d'aquella pols infame que se li entaforava per tot arreu, deixà de pensar i passà a convertir-se en una peça més de l'engranatge de la maquinària. El braç dels casquets metàl·lics s'unien al braç de la seva companya o company segons el torn que tocava aquella setmana. La rapidesa de les seves mans a l'hora de recollir les petites peces premsades es conjugava amb la rapidesa amb què ella mateixa s'allunyava de la realitat. El món dels humans desapareixia en aquell entorn, i la capa de pols multicolor cobria una nova realitat, la del magatzem sense finestres ni ventilació que l'ofegava.
A l'hora de dinar es treia la bata, es rentava mans i braços per fer desaparèixer fins on era possible el rastre del polsim que penetrava més enllà dels porus de la seva fina pell. Als setze anys, la pell no presenta cap màcula de l'edat, encara, i la seva era finíssima com la seda, gairebé translúcida. No ho eren els seus pensaments arrelats en les profunditats de la terra, una terra solcada per generacions de dones obreres de fàbrica i, anteriorment, de pageses.
Recorda la seva besàvia com una dona vestida amb faldilles amples acampanades de color negre, una camisa grisa i un mocador negre al cap. Petita i arrugada, casada amb un marit pobre i borratxo. Feinejava gran part del dia al camp i l''hort. També a casa fregant aquells terres de llosa vermella amb salfumant. Rentant la roba al safareig del poble i anant a vendre al mercat les hortalisses collides a l'hort i al camp.

(potser continuarà...)

I una mica de nostàlgia...