I ara que surt el sol ens asseurem tu i jo a xerrar una mica a la terrassa d’aquest bar, ens explicarem això i allò del dia a dia, mentre els pardals eixerits cantaran una cançó que no reconeixem perquè és aliena al nostre anar existint.
-Quant temps fa?
-Segles des de l’última vegada.
La llum matinera i tardoral s’eleva fins el zenit del dia, allà on els ulls no dirigiran mai la mirada per incapacitat humana.
El rastell aplana les pedretes del jardí, i el so monòton del seu xerric m’enfarfega les oïdes. Com un grill feridor ofereix al vent calmat la dissonància del seu cant.
-Ja... vacances?
-Vosaltres sí que viviu bé!
-Me’n vaig a Sicília.
-Quina meravella d’illa, fa dies que m’espera. Tan bon punt el volcà aturi l’erupció hi aniré.
4 comentaris:
La terra tremola i ens impedeix tocar de peus a terra, fins que la por decideixi abandonar-nos. Llavors ens agermanarem, o no, en la reconstrucció. Si no passa al món dels oblits, com Lorca.
Sortosament els vius no deixaran mai de recordar els seus morts, i és bo fer-ho, perquè la Terra seguirà manifestant-se perquè és viva, i nosaltres els vius de recordar que és el que ens pertoca pel sols fet d'ésser-ho.
Buf...ara ja no sé de què estava parlant... però el microrelat no anava per aquí...només era un micro moment del micro dia.
Bona tarda, Pilar
Si? Marxes a Sicilia?
Bon viatge doncs...
Jo hi aniria amb el volcà en erupció. Deu ser un espectacle impagable!
B7s
I tant que deu ser un bon espectacle...mirar-s'ho de lluny!
No he dit que marxo, que hi aniré, segur.
1bes9, Fra.
Publica un comentari a l'entrada